Es busquen famílies d'acollida: "Si ens cuiden, som la millor publicitat perquè n'hi hagi més"

BarcelonaDiuen que estan a la reserva, que s’han pres l’estiu com un “descans” abans d’acceptar un nou acolliment d’una criatura que, per diversos motius, no pot conviure amb els seus progenitors. Josep Sala i Esther Bertran són mestres que durant els anys 90 havien acollit a l’estiu canalla de Bòsnia o del Sàhara, i que un cop jubilats inverteixen temps, esforços i ganes a acollir criatures tutelades per la direcció general de la Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA).

Els acolliments són l’alternativa a viure en un centre, però el problema és que hi ha un dèficit estructural, falten famílies des de fa molts anys, mentre que creix l’acollida en centres: gairebé el 60% dels 9.000 menors tutelats viuen en aquests equipaments, un altre 40% amb tiets o avis i només un 10% estan en una família com la Bertran-Sala. El més preocupant de la situació a Catalunya és que s’incompleix la llei que prohibeix expressament de tenir en centres menors de sis anys: dels 1.250 tutelats d’aquestes edats, 280 estan institucionalitzats.

Revertir aquestes xifres és una de les prioritats que es marquen tots els equips que passen pel departament de Drets Socials, però les campanyes de promoció resulten ineficaces. L’últim intent per augmentar les famílies és el pla de xoc anunciat a finals de l’any passat per l’Institut Català de l’Acolliment i l'Adopció (ICAA) que, en els sis primers mesos ha aconseguit que ara hi hagi 43 famílies ja amb la criatura a casa i 80 més en estudi. Per a la directora d’aquest organisme, Elena Lledós, es tracta d’un “petit èxit”, tot i que admet que la fita és reclutar-ne 400 de noves per sumar a les 800 ja existents. Catalunya és una de les comunitats amb més criatures institucionalitzades.

“Nosaltres som la millor publicitat per a l’acollida; si ens cuiden bé, nosaltres farem una bona promoció i en serem més”, afirma Inma Espín, mare d’acollida des de fa 11 anys d’una nena que va arribar a casa procedent d’un centre amb 22 mesos i es va convertir en la tercera filla de la parella. Espín afirma que en els últims anys les famílies s’han sentit més escoltades”, però també assenyala que pesa encara cert “maltractament” per part de l’ICAA. Per garantir la idoneïtat de les famílies, els processos de selecció s’allarguen molts mesos i als candidats se’ls pregunta i repregunta per detalls que, en molts casos, es veuen més com un “judici” o una fiscalització que posa a prova la paciència dels candidats. Les queixes, però, també arriben quan ja la criatura forma part de la família. “Sovint et fan sentir culpable que alguna cosa vagi malament, que la convivència amb la criatura no vagi bé”, retreu un veterà pare d’acollida, que admet que en alguna ocasió s’han plantejat deixar-ho estar.

Ni generositat ni favor

Al final pesa més el "vincle i l'afecte" amb la criatura i el compromís personal adquirit que totes les dificultats amb què les famílies es troben. Però Xavier Gisbert, pare d'acollida i president d'Afatar (Associació de Famílies d'Acollida de Tarragona i Terres de l'Ebre), assenyala que "l'administració no pot deixar els acolliments en mans de la voluntarietat", sinó que ha de "garantir les condicions necessàries" per facilitar-los. "L'acolliment no és generositat ni és un favor, és una mesura de protecció", continua per subratllar que és la canalla l'autèntic "subjecte de dret".

A la llista de greuges, les famílies assenyalen fins a quin punt és complicat assolir “la normalitat” perquè l’acolliment està ple d’exigències que a vegades freguen el ridícul. Per exemple, si a la filla d’Espín la conviden a passar la nit fora de casa, s’ha d’informar, com també si es vol viatjar a l’estranger perquè la tutela la manté la Generalitat. Aquestes exigències ignoren que l’acollida sobrepassa el nucli familiar. “També acullen les nostres famílies: germans, avis, cosins...”, subratllen Davinia Reverté i Ramon Masip.

Bertran i Sala esperen tornar a fer l’acollida d’urgència i diagnosi, una modalitat pensada per a criatures menors de sis anys mentre es valora si tornen amb la família biològica o no. Sobre el paper aquests acolliments tenen una durada màxima de sis mesos –“hauríem de ser ponts”–, però a la pràctica l’estada s’allarga un any o més. Aquesta situació, per una banda, pot crear involuntàriament més trauma a la criatura perquè han de trencar els lligams quan se li assigna una altra família definitiva o ha de tornar a un centre. D’altra banda, com diu la parella, si s’allarguen els terminis es fa un tap. En quatre anys, aquest matrimoni ha acollit només tres infants. “N’haurien pogut ser vuit”, es lamenten.

La directora de l’ICAA afirma que és conscient que s’han d’agilitzar les valoracions i diu que estan treballant per ajustar els temps. Els acolliments temporals també s’eternitzen i la criatura va fent anys en un nucli sense saber què se'n farà fins que no hi ha una resolució ferma i sovint aquesta temporalitat es viu amb “por, per si els faran fora”, relaten les famílies. “En molts casos l’acolliment és una adopció encoberta”, apunta Espín. Al Parlament està en marxa el debat per a la reforma de la llei de drets i oportunitats en la infància i l'adolescència per prioritzar les famílies acollidores si hi ha possibilitat d'adopció de la criatura. La iniciativa està impulsada pel Partit Popular i hi donen suport diverses entitats, pretén evitar canvis innecessaris en la vida dels nens. Ara bé, Espín afirma que no hi ha consens, perquè si es passa a l'adopció, les famílies deixen de comptar amb el suport professional, malgrat que la motxilla de la criatura continua intacta.

Prestació per acollida

Què frena les acollides? No és una qüestió econòmica, asseguren les famílies, que valoren poder donar “oportunitats” a les criatures de créixer sentint-se estimats, però sí que moltes apunten a la “professionalització” de l’acollida, una modalitat que per ara està descartada per l’ICAA.

Les famílies cobren una prestació per manutenció d'uns 500 euros mensuals, una xifra molt inferior que la inversió per mantenir un menor en un centre, que fàcilment es quadruplica perquè s'han de costejar les despeses domèstiques i els sous dels professionals que treballen per torns per cobrir les 24 hores i els 365 dies de l'any. A més, els acollidors han d’assumir despeses com la medicació sense finançament de la Seguretat Social, logopedes o psiquiatres, el menjador escolar, extraescolars o la matrícula de l’escola bressol. "No es fa per diners, però tampoc no ajuda quan veus la gran diferència", es queixa Espín. Els beneficis emocionals de créixer en família ja es descompten, perquè està comprovat que dona estabilitat i desenvolupament a la criatura. Per atendre aquestes queixes, Lledós anuncia que aviat hi haurà deduccions fiscals per a acolliments i també un carnet de família acollidora.

Una altra queixa generalitzada és que les visites amb la família biològica es fixin en horari escolar perquè obliga sovint a canviar torns laborals i desplaçar-se a quilòmetres de distància del domicili d'acollida. En aquest punt, des de l'ICAA s'informa que s'intenta traslladar al cap de setmana aquestes visites imprescindibles perquè l'objectiu de l'acolliment és sempre que la criatura torni amb els progenitors. Caldrà, però, trobar espais nous i més equips per poder ampliar els horaris.

Acolliment especialitzat

Davinia Reverté i Ramon Masip són una parella d’educadors sense fills biològics que fa tres anys van acollir dues germanes que “havien estat cinc anys amb la seva família extensa i cinc anys en un centre”. Precisament, Reverté les va conèixer en el centre on treballava i recorda com d’emocionades van estar de sortir-ne i viure amb ells. La parella va optar per ser una unitat convivencial d’acció educativa (UCAE), un acolliment especialitzat pensat per a criatures amb diversitat funcional o grups de germans i en què un dels acollidors és professional relacionat amb la infància.

La prestació arriba a 1.800 euros mensuals, la meitat del cost de mantenir una plaça residencial, a canvi d’una atenció familiar i professional, subratllen. Quan una de les nenes va fer els 18 anys, sense cap altra xarxa, s’ha quedat a viure a la casa. “Legalment, és una xiqueta que viu a casa nostra”, matisen aquests pares, que han deixat de cobrar la prestació UCAE per aquesta jove, i és ella qui rep l’ajuda d’extutelada. En aquest punt, Espín apunta que s’hauria de canviar la llei perquè els pares d’acollida puguin tenir “cert control” en les vides dels que, arribats a la majoria d'edat, continuen sota el seu sostre.