Ciutat Meridiana: l’aula com a flotador a la Barcelona més humil

Mirades absents, nervis sobtats, ràbia -més o menys continguda- i falta d’atenció. Són trets massa repetits en una aula de primària a Ciutat Meridiana. Els nens són l’eco del que viuen a casa. En aquest cas, de l’angoixa. De no saber, per exemple, si l’endemà se’ls farà fora del pis on viuen o com es podrà omplir la nevera. De palpar a casa els nervis i la desesperança. I a més, tenir la convicció que tot el que estan vivint és un secret o, pitjor encara, una cosa vergonyant que val més no explicar gaire. O gens. Però a Ciutat Meridiana, un dels barris de Barcelona en què la crisi s’ha acarnissat de manera més clara amb les famílies, l’amenaça va més enllà dels desnonaments. “És un problema de pobresa endèmica, de condicions de vida paupèrrimes que, a més, han anat empitjorant a mesura que s’han acabat les prestacions de l’atur. El desnonament és un pas més, però el problema també és viure rellogat en una habitació o en un pis ocupat”. Qui parla és Noemí Rocabert, directora de l’escola pública Mestre Morera, situada al carrer Perafita: l’epicentre de la sagnia dels desnonaments. Assegura que les situacions d’estrès que viuen els nens es poden traduir en problemes com la falta de cultura de l’esforç, la normalització del fracàs o la falta d’hàbits saludables.

En aquest context, ella i el seu equip tenen el repte de despertar els interessos acadèmics d’uns alumnes -un total de 223- que, com explica, “estan molts cops amb els cincs sentits posats a sobreviure”. Aquí la tasca de l’escola va molt més enllà de les lliçons teòriques. Assegura que cal mirar les famílies a la cara i intentar entendre-les, encara que molts cops no expliquen els tràngols que estan vivint. Per vergonya. Per sentiment de culpa.

Dels 25 alumnes que hi a cada aula calcula que com a mínim un haurà passat pel trauma d’una amenaça de desnonament i la immensa majoria, un 90%, viuen situacions de vulnerabilitat. És difícil parlar-ne i a vegades és el comportament dels nens el que posa l’escola en alerta que alguna cosa passa. En un cas, en tenir constància d’una amenaça de desnonament, sí que el centre va arribar a posar a disposició d’una família les seves instal·lacions. Però la pressió social va aconseguir que aquesta solució no arribés a ser necessària.

A més d’oferir comprensió i de fer mans i mànigues perquè tothom pugui gaudir de colònies o tenir llibres de text, a l’escola se centren en despertar inquietuds: en dibuixar un futur que sovint les famílies que han caigut en aquest espiral d’angoixa veuen completament negre. “Ja no aspirem a l’equitat educativa, sinó a l’equitat cultural”, explica Rocabert, convençuda que en aquest punt hi ha la base de tot. Veu fonamentals propostes com les colònies sense sortir de Barcelona -i sense cost-, que els alumnes de sisè comencen aquest dilluns: tres dies descobrint la història de la part antiga de Barcelona i deixant-se seduir per propostes culturals que normalment els queden totalment allunyades. Dormiran als locals que els cedeix la parròquia de Santa Madrona del Poble-sec i faran moltes activitats liderades per entitats que s’han sumat a la xarxa de l’escola. Des de visites al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins a esports o una ruta històrica pel Cementiri de Montjuïc.

Un 94% dels alumnes del centre tenen beca menjador i un 70% de les famílies tenen almenys un dels dos pares a l’atur -l’índex d’atur a la zona és d’un 19,2%, el doble que el de la mitjana de la ciutat. De fet, l’atur de llarga durada és el principal problema d’un barri, el de Ciutat Meridiana, empobrit -el tercer per la cua segons les últimes dades de renda familiar fetes públiques-, que està acostumat a batallar per aconseguir millores. “A viure a la grenya”, resumeix Rocabert.

El repte de la inserció laboral

L’escola vertebra un projecte que ha batejat com a Ciutat Aqüeducte, en què suma totes les entitats que donen suport d’alguna manera a la seva comunitat educativa. Hi ha des de Trampolí, que treballa les reeducacions logopèdiques -Rocabert remarca que molts dels problemes emocionals dels alumnes es tradueixen en dèficits en matèria de llengua- i orientació psicoeducativa fins a les activitats de lleure i reforç escolar que proposa Ubuntu, entre moltes d’altres. Tot ho fan gràcies a una xarxa de padrins, que fan aportacions econòmiques i hi dediquen hores, i a la feina de voluntaris i entitats. I ara es treballa -ja fora del que és l’horari i l’àmbit de l’escola- per sumar una nova branca al projecte, que se centrarà en la formació i la inserció laboral per a les famílies. Es plantegen l’ambiciós repte de crear ocupació a través de projectes com l’obertura d’un servei de càtering o fins i tot d’un bar. De moment es treballa per bastir l’estructura d’aquest projecte. Tot està en fase embrionària i s’està buscant finançament.

El treball en xarxa i la col·laboració arriben a diferents àmbits. Des del més pròxim al dia a dia de l’escola. Per exemple, s’omple un armari dels esmorzars per garantir que tots els nens en tenen i es fan equilibris per pagar la part del dinar que no queda coberta per les beques: entre un i tres euros per àpat. Hi ha famílies que acumulen deute de beca i, en aquests casos, el centre, després d’abordar la situació, pot recórrer a socis com ara l’entitat 50x20 perquè es facin càrrec de l’import.

Experts en economia

Un dels actors que s’ha sumat a la xarxa és el grup de recerca de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), de la UAB, que va estudiar Ciutat Meridiana com un dels casos del projecte Barris i Crisis. Un cop fet l’estudi van anar a presentar-ne les conclusions als alumnes de l’escola i van quedar sorpresos per la capacitat de comprensió i anàlisi dels nens: els parlaven de la seva realitat quotidiana. D’aquí va néixer una col·laboració que s’ha traduït en sessions quinzenals dels investigadors de l’IGOP a les aules de l’escola. “Ens va tocar emocionalment la capacitat d’anàlisi d’aquests nens d’unes realitats que per edat no els pertocaria conèixer”, explica Ismael Blanco, de l’IGOP. Van decidir sumar els alumnes al seu equip, donant-los fins i tot un carnet d’investigadors i convidant-los a fer estadístiques, entrevistes i fotografies per retratar primer la crisi i, en un segons curs, la gestió de l’espai públic. Els van donar, en definitiva, un estímul.