Societat 30/01/2021

“La meva pòlio és l’efecte secundari que no em vacunessin"

Carme Rodríguez és una de les criatures que la corrupció del franquisme va deixar sense immunitzar

4 min
Carme, una sanitaria amb Polio
Disponible en:

BarcelonaCompta els dies que li falten per rebre la primera dosi de la vacuna contra el coronavirus. “Estic boja per vacunar-me”, exclama asseguda al seu menjador del barri del Besòs de Barcelona. Carme Rodríguez Julbe, nascuda al Poblenou el maig del 1957, tenia dos anys quan va patir poliomielitis, una malaltia molt contagiosa que afecta l’espina dorsal i el sistema motor. Quatre anys abans els Estats Units havien comercialitzat la vacuna, però a l’Espanya de la dictadura la corrupció va deixar moltes criatures d’aquella generació a mercè del virus, que es transmet per via fecal-oral i que es caracteritza per una paralització i debilitat muscular. La majoria de víctimes van ser canalla molt petita –de mesos a sis o set anys–, perquè acostumen a posar-se objectes a la boca sense cuidar la higiene, explica Enric Portell, especialista en postpòlio a l’Institut Guttmann. Moltes de les víctimes van acabar en cadira de rodes o condemnades a anar amb crosses, ferros o alces a les sabates i, per això, es va conèixer com a paràlisi infantil.

Una nit del 1959 una gran febrada va ser el detonant de l’alerta, el punt en què les cames de la petita Carme van perdre força i massa muscular. Allò va ser el principi d’una vida d’“estigmatitzacions” a l'escola, el carrer i casa, d’aguantar ser “la pobreta, pobreta, pobreta” i sentir-se dir que el seu futur era una cadira de rodes. Als 11 anys va entrar a quiròfan per a una intervenció “horrible” i un postoperatori de dolors i d’estar anys dormint calçada amb unes botes ortopèdiques clavades en una fusta per immobilitzar-li les cames enguixades. “Semblava Robocop”, rememora ara amb un optimisme a prova dels dolorosos records. L’operació no va sortir bé i Rodríguez ja va tenir clar que no tornaria mai més a passar per tot allò. La pòlio li ha deixat la cama dreta 2,5 centímetres més curta i més prima que l’esquerra, pateix deformacions al maluc i les mans i, com diu, "funciona només amb el 10% de les neurones motores”. Cada dia pren sis medicaments per “pal·liar el dolor” que li provoca el desequilibri ossi, que es tradueix en una lleugera coixesa. “He sigut una supervivent nata, tota la vida sentint que no podré fer res”, relata, però la seva força de voluntat l’ha fet dur una vida “prou normal”, gràcies en part a la rehabilitació i l’esport terapèutic. “Als 14 anys sempre caminava pels laterals de la rambla del Poblenou i em vaig dir que o em tirava a la via del tren o em passava al centre de la rambla. I fins ara”, riu.

Una història repetida

L’esclat de la pandèmia l’ha fet reviure en part la seva pròpia malaltia. Té a mitges Némesis, el relat de Philip Roth sobre un brot de pòlio en una petita comunitat de Nova Jersey el 1944 en què una desconeguda malaltia mata o paralitza nens i joves. Precisament és la novel·la que el doctor Portell regala a estudiants o coneguts que s’interessen per aquesta patologia, que es calcula que a Espanya afecta unes 35.000 persones, nascudes entre finals dels 50 i finals dels 60, quan ja es va implementar la vacuna universal. Pòlio i covid tenen paral·lelismes d’incerteses sobre la transmissió i, com explica el metge especialista, en aquells anys del franquisme els hospitals també anaven tan curts de respiradors que s’havien de fer torns per al seu ús i descartar els pacients amb poques possibilitats. 

Carme Rodríguez va néixer quan la vacuna ja havia arribat a Espanya, però segurament la gestió fraudulenta i opaca de les dosis que en va fer el règim la va deixar sense. Per això se'n fa creus amb els antivacunes o els que encara dubten de si es deixaran fer la punxada contra el covid, i ella sola es fa el lema d’una bona campanya per a la immunització col·lectiva: “Mira què fa no vacunar-se –afirma assenyalant-se–. La vacuna és la solució, perquè la pòlio és l’exemple dels efectes secundaris que no em vacunessin”. Confia que no haurà d’esperar gaire per a l’administració perquè entra dins dels col·lectius prioritzats, ja que és administrativa del servei de dermatologia a la clínica Teknon. “Cada dia truco i pregunto quan em tocarà”.

Un nen amb pòlio fent exercicis de rehabilitació en un hospital de Londres el 1947.

Síndrome postpòlio

L’actual preocupació de Rodríguez, però, és saber si pateix la síndrome postpòlio, un agreujament de la debilitat muscular que afecta “entre el 60% i el 70%” dels malalts, al voltant dels 60 anys. Es tracta d’un quadre encara desconegut, com ho és actualment la mateixa poliomielitis. Carme Rodríguez ho viu en la pròpia carn i constata que el sistema sanitari català els té “abandonats i oblidats”. L’especialista del Guttmann ho corrobora i assegura que la majoria dels pacients que atén hi arriben pel “boca-orella” i no per la derivació d’altres professionals. Llicenciat en medicina el 1984, va tocar la pòlio en unes quantes lliçons, però per al pla d’estudis del seu fill, també metge, ja ha sigut una referència testimonial. A Espanya l’últim gran brot va ser el 1982, a Andalusia, però no va ser fins al 2002 que es va declarar erradicada oficialment. Les guerres i conflictes armats estan dificultant que els equips sanitaris vacunin en regions del Pakistan i l’Afganistan, i l'estiu del 2020 es va donar per acabada als últims reductes que quedaven a l’Àfrica. “Estem a l’espera que sigui la segona malaltia que erradiquem, després de la verola”, s'aventura l'especialista.

A Espanya hi ha unes 35.000 persones que van patir poliomielitis

Com a síndrome desconeguda fins fa poc, es creia que es devia a una reactivació del virus o a un efecte autoimmune, però les investigacions han revelat que els “nervis supervivents s’han sobrecarregat pel pas dels anys i estan esgotats”, descriu Portell. Això provoca més cansament i la pèrdua de força. El doctor tampoc no entén els negacionistes del covid i insisteix que “ara no és el moment de dubtar” per vacunar-se perquè, en cas contrari, apunta Rodríguez, hi ha el risc de patir “una malaltia de per vida evitable”.

stats