La por sempre hi és, perquè si no tindries un problema”

Tot i que va fer un doctorat en informàtica a Barcelona, allò no era per a ell: “Vaig acabar molt cremat de la ciutat, la vida de dilluns a divendres era terrible”. La seva passió era escalar: va anar a viure en una furgoneta i va començar a practicar activitats cada cop més extremes fins a arribar al salt base, un esport molt minoritari però que malauradament va adquirir certa notorietat arran dels accidents mortals d’Álvaro Bultó i Darío Barrio. “La premsa només em truca l’endemà que mori algun company. És pur morbo. Els envio a pastar fang”, diu Fusté. Ara mateix la seva passió és el wingsuit: l’home ocell salta des d’un punt fix, normalment un edifici o una muntanya, i abans de desplegar el paracaigudes planeja amb un vestit amb ales. Qui vulgui veure’n imatges ho pot fer al documental From climbing to jumping.

Com vas arribar al salt base?

Jo he escalat des de petit. Quan fas escalada amb corda pots passar-te tot un dia per pujar una paret de 500 metres, perquè has de preparar el material, el que tu escales després ho escala el teu company... Perds molt temps. Quan vaig començar a escalar sense corda em vaig adonar que podia fer la mateixa via en mitja hora. Per exemple, vaig fer un projecte que era escalar les cinc grans parets del Montsec en un sol dia. I la següent idea va ser: ¿i si després de pujar en lloc de fer tot el camí de tornada a peu el faig saltant, que són només pocs segons?

O sigui que tot ve de la impaciència.

No es tracta només de fer-ho més ràpid, sinó de fer-ho més bonic. A mi el que em mou de veritat és el contacte amb la natura; i dins d’això, a tu et pot agradar estar tranquil·lament assegut en un bosc, travessar-lo corrent, escalar parets o saltar-les. El salt base t’acosta a la natura d’una manera que semblaria impossible per als éssers humans: volant.

¿Prefereixes anar a escalar i a saltar sol o amb algú altre?

Depèn. L’escalada sense corda és un moment de pau que pots disfrutar sol; no et pots posar nerviós i és un moment de molta tranquil·litat. De fet, si caus, et mors, o sigui que no et serveix de res anar acompanyat. En el salt base, en canvi, pots fer-te mal sense morir; per això és recomanable anar-hi amb algú que et pugui ajudar si hi ha un accident.

Diuen les estadístiques que el salt base és l’esport que més morts provoca, proporcionalment. Com ho portes això?

Si poses a Google “ base fatality risk ” trobaràs una llista amb tota la gent que ha mort, amb una explicació de cada accident. Després n’hi ha mil més que s’han fet mal, com ara jo que m’acabo de trencar un turmell, i que no surten enlloc. És un esport en què la mort està molt present. Jo abans de començar en el salt base no havia pensat mai en la mort. Ara saps que, per estadística, és possible que algun dia tu o qualsevol a qui tu coneixes ja no hi sigui. Qui no vulgui veure això està equivocat.

On és el límit del risc?

Tu tens una línia que marca el teu límit, i el que facis a partir d’aquella línia ja és una temeritat. Però clar, aquesta línia és mòbil, i cada cop la vas empenyent més. Potser és trist que t’hagis d’acostar a la mort per sentir-te més viu, però és així. Si tu tens a dins la necessitat de fer aquestes activitats de risc, has de tirar endavant. A més, també pot passar que un dia vagis conduint, t’adormis i t’estrellis...

¿Això de vèncer la por en situacions extremes com es fa? ¿Es pot entrenar?

La por sempre hi és, perquè si no tindries un problema. Jo el primer cop que vaig saltar no sabia si em cagaria de por. Però sí que sabia que en situacions de perill sabia reaccionar. Crec que, en part, es porta a dins. En l’escalada sense corda has de ser una persona tranquil·la, que sàpiga calmar la ment, i en salt base el més difícil no és el salt en si sinó tenir la capacitat de solucionar un problema inesperat quan ets a l’aire. Si s’obre malament el paracaigudes, per exemple, el vent et pot empènyer cap a la muntanya, i has de saber reaccionar.

Però ets conscient que per a la majoria de gent seria impossible superar aquesta por...

Si et faig caminar sobre una vorera de mig metre d’amplada, ho faràs sense problema, perquè és molt fàcil. Si a les dues bandes de la vorera hi posem un precipici de 500 metres de seguida començaràs a fer equilibris, a patir. Però en realitat, tècnicament i físicament no hi ha diferència. Si una via ja l’he escalat amb corda, el fet de fer-la sense corda és només un tema mental, no de capacitats.

Com s’aprèn el salt base?

A Espanya som molt pocs els que ho fem, i és difícil trobar algú que te’n vulgui ensenyar perquè no tothom vol aquesta responsabilitat. Potser ensenyes a algú que després no saps com farà servir aquells coneixements. No saps si serà igual de prudent que tu o no. Jo he ensenyat a gent, però cada vegada menys. Ha de ser algú molt pròxim.

Hi ha negoci en el salt base?

Amb el wingsuit, que té un punt d’espectacularitat, han sorgit marques i competicions. Però jo no he competit mai. Tampoc tindria cap gran resultat perquè encara em falta molta precisió. I no va gaire amb mi. A Benidorm fan una competició en què la competició, de fet, és l’excusa. A la nit, tots estan saltant tots els edificis que poden. Això sí que m’agrada. La gràcia d’aquest esport és aquesta, que encara porta la bandera pirata.