David Rodríguez: "La DGAIA ha oblidat la prevenció i s'ha focalitzat en les places dels centres de menors"

BarcelonaDavid Rodríguez, escollit fa poc vicedegà del Col·legi de Treball Social de Catalunya, alerta de les mancances del sistema de protecció a la infància i defensa una reforma estructural de la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) centrada en la prevenció, la humanització i l'escolta activa dels menors i les famílies. Actual director del centre L'Olivar per a menors víctimes de tràfic de la Fundació Idea, explica el cas d'un nen de cinc anys que li va trencar esquemes, perquè malgrat el maltractament que havia patit volia tornar a casa. “Digues al meu pare que em pegui poquet per poder tornar a casa”, recorda que li va demanar.

Com reben els professionals aquests nous vents de canvi?

— Una de les nostres reivindicacions és que es facin canvis en el currículum, perquè cap dels professionals que intervenim en el sistema de protecció tenim cap mena d'especialització en infància. No tothom té capacitat ni formació per copsar degudament els indicadors de risc. A més, ens falten coneixements d'altres disciplines en la pràctica habitual: la capacitació jurídica per conèixer el marc legal que tenen aquests nanos, la de poder acompanyar emocionalment no només els infants sinó també les seves famílies. Compartim la idea que, si algú ha d'agafar les regnes, ha de ser l'administració, per dotar del sistema de protecció de criteris com el de salut.

Què reclama a la conselleria de Drets Socials?

— Parlem d'un sistema de serveis socials, però en realitat no té els condicionants per dir-se així, perquè un sistema vol dir criteris de prevenció, intervenció, avaluació i traspàs. Ens agradaria que es fixés els temps d'espera dels casos, que els professionals tinguin assessorament jurídic per fer propostes adequades de mesures de protecció i que no es demorin en el temps. O que es garanteixi un sistema de queixa de les famílies perquè siguin escoltades i es tinguin en compte les seves opinions. També advoquen perquè es posin en marxa els consells de participació dels centres, que vol dir recollir l'opinió dels usuaris, i també una formació contínua dintre de l'horari laboral, com passa al sistema de salut.

On i qui detecta el risc?

— Hi ha un circuit en què hi ha els serveis socials bàsics, i també les escoles, els centres sanitaris i les policies. Es fa un cribratge per barems i, si és una situació que poden manegar des dels serveis socials, se cita a les famílies, se'n fa un seguiment amb les escoles, etc. Quan hi ha un nivell mitjà o alt de risc és on tenim un cul d'ampolla perquè tot va parar a una única porta d'entrada, la Unitat de Detecció i Protecció del Maltractament Infantil (UDEPMI), que deriva els usuaris als serveis especialitzats del territori, com els equips d'atenció (EAIA), per elaborar plans de treball per a les famílies. Aquí hauríem de plantejar-nos si tots els serveis socials poden fer aquest seguiment com l'haurien de fer.

Des dels serveis socials denuncien que els ocupa l'emergència social.

— Sí, i tot plegat provoca una llista d'espera, i quan sorgeix una urgència passa per davant dels casos lleus. I que passi per davant no només vol dir ajornar un cas, sinó una càrrega de feina brutal, perquè suposa fer un informe, citar la família, endegar un engranatge que moltes famílies no entenen per què no hi ha temps per explicar bé què vol dir desemparament o per fer-los veure que la criatura estarà un temps separada, però que es farà tot el possible per solucionar la situació.

Hi ha barems estandarditzats per detectar els riscos?

— Sí, hi ha un registre que és el Registre Unificat de Maltractament Infantil (RUMI), on estan tots els indicadors. En aquest sentit, els coneixem o els hauríem de conèixer tots els professionals. Però aquesta és una pregunta que el departament hauria de fer.

El sistema de protecció dels menors ha oblidat la prevenció?

— La protecció als infants comença molt abans i continua molt després dels centres i, en canvi, tenim focalitzat el sistema i la DGAIA en les places residencials. Tenim infradotats els serveis socials bàsics i els serveis especialitzats –de seguiment de famílies o de detecció de violència– que es dediquen a fer de far i posen el focus en el risc.

Es retiren tuteles per ser pobre o migrant?

— No, aquests no són factors per retirar tuteles. Ara bé, és molt més probable que en un context de pobresa o de situació d'irregularitat s'acabin generant circumstàncies que es poden catalogar de desemparament. I no pot ser que una qüestió que es resol amb diners i amb més prevenció, s'acabi amb el trencament d'una família i la retirada del menor. És important treballar com un artesà en els aspectes preservats d'aquestes famílies, que no ho han sabut fer millor però que estimen els fills. Si no, és impossible perquè es genera una desafecció en relació amb el sistema, una desconfiança en relació amb els professionals, i al final, el que fan és delegar la funció parental.

Menys del 20% dels menors dels centres tornen a casa, però quants dels 5.000 ingressats es podrien mantenir a casa?

— Nosaltres fem proves de retorn de caps de setmana i pernoctes perquè l'objectiu final és que els menors no estiguin eternament en el sistema. L'objectiu principal quan un entra en un centre és que en surti com més aviat millor. Però potser, molt probablement, algun tècnic de la direcció general dirà que, si estàs fent proves de dues setmanes, que s'hi quedi, i potser a nosaltres ens interessa veure si la família respon bé als criteris d'ordre en relació amb l'organització interna de la casa i com s'ho maneguen per no generar una altra vegada un conflicte que va escalar fins que va acabar en la retirada. Per això penso que hem d'observar els infants i les famílies com uns actors més de solució. Necessitem generar aquesta adherència amb les famílies i que es refiïn dels professionals.

Què ha fallat perquè una menor d'un centre hagi estat violada per adults de l'exterior durant mesos?

— Queda clar que és una errada del sistema, però a qui li atribuïm? A la policia que no ho va detectar? Al centre? Sembla que els professionals van sospitar i, al revisar el telèfon de la nena, automàticament van fer la derivació. Però només parlem d'aquesta menor i no parlem de les altres 15 que viuen amb les seves famílies. També són negligents aquestes famílies? Què fem amb elles?

Què es podria canviar als centres?

— Crec que és un exercici fonamental que les famílies entrin al centre. Fer de centres amb 30 o 40 places unitats convivencials de 10 nens, com diu la mateixa llei. Hem d'humanitzar la DGAIA perquè no tenim una eina per calibrar les relacions d'afecte. Els nens que s'atenen han d'estar protegits i també ser feliços. I aquest és l'objectiu dels professionals. El que passa és que tot l'engranatge administratiu i els protocols garantistes acaben fent que sigui una maquinària lenta i pesada.

Però els protocols són les normes familiars?

— Al final provoquen poca capacitat d'innovació i d'adaptació als casos concrets. Imaginem un noi que no torna al centre. Al cap de quatre hores s'ha d'activar el protocol d'escapoliment. De vegades, van a casa seva i llavors la família es pot veure implicada en un problema, si no n'informa. Jo no seria capaç de dir si aquesta mare s'estima molt o poc el seu fill. Potser podria dir "basant-me en les graelles d'indicadors, si té una capacitat de protecció o no, aquest nen estima molt la seva mare, malgrat que aquesta hagi estat negligent". Doncs hem de fer servir aquest amor per treballar el vincle amb la família.