20 anys de l'assassinat de Rosario Endrinal, el crim que va fer visible les dones sense llar

BarcelonaEl 16 de desembre del 2005 a la matinada, tres joves de Sarrià-Sant Gervasi van cremar viva una dona que dormia en un caixer automàtic del carrer Guillem Tell. Prèviament, els agressors –que tenien 18 i 16 anys– havien assetjat i insultat Rosario Endrinal, que tipa d'ells es va tancar en aquell petit espai creient que era segur. Però el menor d'edat la va enganyar perquè li obrís la porta i, per sorpresa, els dos altres nois li van llançar a sobre líquid dissolvent que havien trobat en unes obres properes i li van calar foc.

L'assassinat d'Endrinal va colpir una societat que aleshores va prendre consciència de la presència de dones malvivint al carrer i també de la violència que pateixen les persones sense llar, recorda Roger Fe, que llavors era un jove educador social de la Fundació Assís, una entitat que atén les persones sense llar al barri de Sarrià. En aquest centre no sabien qui era Rosario Endrinal, però ell es va abocar a conèixer els detalls de la seva biografia, i explica amb estima que aquesta dona recollia ferros per la ciutat per donar-los a un faquir que actuava a la Rambla. "Gairebé no en coneixíem, de dones sense llar, ni sabíem que tenen estratègies diferents, i que s'amaguen més per sobreviure al carrer", assenyala Fe. També va ser un xoc que els agressors fossin uns adolescents de bones famílies i no procedissin d'entorns d'extrema dreta ni violents i, com Endrinal, fossin del barri.

Una trobada casual

Rosario Endrinal tenia 51 anys, una filla i havia estat secretària de direcció en una empresa, però un cúmul de circumstàncies personals va fer que acabés al carrer i que deixés de tenir contacte amb la família. Fe relata com “la Rosario, a qui li deien Chari, aquella nit no va voler anar a Gràcia amb altres companys que estaven al carrer i es va quedar al caixer del seu barri, on segurament se sentia protegida”. Per mala sort, els tres agressors la van trobar després d'una nit de festa i la van matar.

En aquell moment, tot i que el 1995 la sociòloga valenciana Adela Cortina ja havia encunyat el terme aporofòbia per designar l'odi cap als pobres, al judici contra els agressors adults no es va poder aplicar aquest tipus de discriminació, perquè no va ser fins al 2022 que va ser reconeguda dins del Codi Penal, contextualitza l'advocada Eva Hobiech.

¿Avui el crim s'hauria jutjat d'una altra manera? Segurament sí, vaticina la responsable del servei jurídic d'Arrels Fundació, tot i que assenyala que encara hi ha reticències als jutjats per valorar aquest agreujant: “Hi ha poques sentències i poques denúncies”, respon Hobiech, perquè les persones sense llar han “normalitzat” la violència cap a elles a causa de la gran vulnerabilitat i també “desconfien de les institucions” a l'hora d'alçar la veu.

Sovint són els educadors de carrer els que endevinen que algú ha patit una agressió per una ferida o per la queixa que la nit anterior li han cremat els cartons. La violència no és només física: també els veten l'entrada en bars o alguns espais públics, o els insulten per ser pobres, per estar al carrer o per anar bruts. "Són persones que tenen la indefensió apresa", apunta Fe.

El crim va suposar un punt d'inflexió, rememora Fe, que ara, reconvertit en consultor i formador amb la seva pròpia empresa, Social Compass, afirma que sempre il·lustra les seves xerrades amb el cas d'Endrinal perquè va servir com a "revulsiu" perquè des del sector social "es donés més importància a la violència" contra aquest col·lectiu. Ara també és vàlid per conscienciar els joves i adolescents que els agressors eren nois "com ells".

A la premsa, el crim de fa vint anys es va tractar bàsicament com un succés, alimentat pel morbo que tant els agressors com la víctima procedien d'entorns familiars que trencaven amb els binomis estereotipats de violència i sensellarisme amb marginalitat social. “Els mitjans de comunicació són un mirall de la societat”, apunta l'advocada, que valora que s'hagi avançat en els enfocaments al voltant del sensellarisme.

Repassant les cròniques, i amb els ulls d'ara, sorprèn el vocabulari “despectiu” ja desterrat per referir-se a les persones sense llar (vagabunda, rodamon, pidolaire), indica l'advocada. També destaca l'absència de veus expertes –avui presents– en el sensellarisme, la pobresa i els drets socials, perquè bàsicament es tracta d'una narrativa policial, gairebé sense context social.

Homenatge del barri

Aquest aniversari, igual que cada any, Arran Cassoles recordarà, dimecres a la tarda, la memòria d'Endrinal just davant del caixer on va ser assassinada. És un acte senzill i emotiu, en el qual acudiran altres entitats, com la Fundació Assís, que serveix per “homenatjar una veïna” d'un barri en què “l'aporofòbia també existeix”, afirma Joan Cebrian, militant d'Arran de 24 anys. “Hem heretat la memòria de la Rosario”, subratlla. En record a Rosario Endrinal, la Fundació Assís, després de demanar permís a la seva família, va batejar amb el seu nom la llar residència per a dones sense llar amb diverses problemàtiques afegides.

El 2008, els detinguts majors d'edat van ser condemnats a 17 anys per assassinat amb traïdoria i pels danys materials a l'oficina bancària. El menor, jutjat per la llei del menor, va ser condemnat a vuit anys d'internament.