400.000 persones viuen amuntegades en habitacions a l'àrea metropolitana de Barcelona

Santa Coloma de GramenetUnes 400.000 persones de l’àrea metropolitana de Barcelona viuen en amuntegament, en habitacions rellogades i pisos compartits. A partir de l’últim informe FOESSA amb dades del 2024, Càritas Barcelona detalla que en les ciutats incloses en aquesta diòcesi, la precarietat social és més alta que al conjunt de Catalunya i l’Estat, tot i que la millora econòmica i els ajuts socials han fet disminuir la pobresa extrema a la meitat (6%) respecte a les dades del mateix estudi del 2018.

En aquesta regió diocesana resideixen 2,8 milions de persones (Maresme i Barcelonès) i es calcula que gairebé una de cada quatre viuen al límit, sense poder estalviar ni poder fer front a despeses extres o urgències. La fotografia encara és molt pitjor per als joves i els estrangers, que multipliquen per 2,4 la taxa de pobresa i exclusió respecte a la població general. Els preus estratosfèrics de l’habitatge s'enduen el gruix dels ingressos: el 15% queda en pobresa severa després de pagar el lloguer. Segons la cap de l’àrea social i anàlisi de Càritas, Amèlia de Juan, l’encariment dels lloguers de pisos està provocant un augment de la demanda d’habitacions, una tendència que fa disparar els preus també del relloguer.

Leidy Katherine Cubides i Brayan León Chacón han patit en pròpies carns la impossibilitat de trobar un habitatge digne. Arribats fa menys d’un any a l’aeroport de Madrid amb un visat turístic procedents de Colòmbia, des del primer dia ha estat una carrera d’obstacles i només la notícia del naixement del petit Emiliano a la capital espanyola ha donat una treva feliç a la parella. Des de fa poques setmanes viuen en un pis a Santa Coloma de Gramenet, que comparteixen amb altres tres persones. Càritas assumeix els 700 euros mensuals, així com altres despeses bàsiques de la parella perquè les hores en una empresa de neteja que aconsegueix fer Chacón no són suficients. “Necessitem mínim 2.000 euros, amb menys és impossible sobreviure”, afirma Chacón, que es mostra confiat, malgrat la situació.

Papers aconseguits

Com el fill és nascut a Espanya fill de colombians, neix amb la nacionalitat espanyola i gràcies a aquesta circumstància, la parella ha aconseguit en un temps rècord de quatre mesos, primer el permís de residència i “com a regal de Nadal”, el dia 1 de desembre, també el de treball. “Ara podem començar a veure la llum amb un contracte perquè sense papers ni casa perds energia, t’ofegues i només pots pensar en l’ara. Perds la capacitat per buscar feina o per convèncer que et contractin”, reflexiona l’home, de 29 anys que encreua els dits perquè en els pròxims dies alguna de les entrevistes de feina li doni aquest primer contracte laboral.

El camí fins al pis compartit a Santa Coloma d’aquesta parella ha estat dur, perquè els van “enganyar” quan un home els va prometre casa i feina a Fuerteventura. A Barcelona van arribar per la convicció que un familiar els ajudaria, però van acabar dormint amb el nen a la terminal del Prat i en un parc del Poblenou. Van estar així fins que van trobar persones que els van allotjar uns dies a casa seva perquè –diuen– que els serveis socials els van desatendre. A més, es van topar amb la sorpresa desagradable que no els volien llogar cap espai per la criatura. “Per a una parella és més fàcil, però quan dius que tens un fill és complicat perquè diuen que com som vulnerables no ens podran fer fora”, es queixa Cubides, que s’havia plantejat tornar a casa.

El cas d’aquesta parella il·lustra la foto fixa que fa FOESSA que en nou de cada deu llars en amuntegament hi viuen menors o la precarietat laboral. Rellogar és sinònim no només d’haver de compartir cuina o lavabo, sinó també d’inseguretat, falta d’intimitat o, com els passa a aquesta família, que els propietaris apareguin sense trucar al pis i obrin les habitacions.