Les entitats tampoc troben pisos per a dones maltractades o persones amb discapacitat

BarcelonaNo només són els preus desorbitats del mercat de l'habitatge lliure o la carestia de promocions públiques, les entitats socials també troben un mur difícil d'esquivar en les reticències dels propietaris a l'hora de llogar els pisos per destinar-los a col·lectius vulnerables. N'hi ha que expliquen que tot va bé fins que revelen que el pis es destinarà a acollir una dona maltractada amb els seus fills, un grup de persones amb discapacitat o amb patologia mental o una família amb pocs recursos econòmics.

En més d'una ocasió s'hi ha vist Óscar Giménez, responsable d'infraestructures i logística de l'Associació in via, que ha hagut de sentir com ni tan sols podia veure el pis amb l'excusa que "el propietari no voldrà aquests llogaters perquè busca un perfil de família normalitzada". Amb l'exclusió residencial més agreujada, el tercer sector fa una crida apel·lant a la "solidaritat" dels propietaris perquè necessita fer créixer en 1.500 habitatges la borsa de pisos socials, segons les últimes dades del 2021.

A la web de la Fundació Mambré hi ha una pestanya a la pàgina d'inici amb una pregunta directa: Tens un habitatge disponible? Aquesta fundació se centra en la captació i administració d'habitatges socials i els ofereix a una vintena d'entitats. Maira Costa Casas és la directora de programes socials de la Fundació i, tot i que assenyala que el primer gran inconvenient és la falta d'oferta, també constata la "por" dels propietaris a relacionar-se amb entitats que tenen una finalitat social.

És un temor basat molts cops en "prejudicis", assenyala Lluís Puigdemont, director de la gironina Fundació SERGI i membre del grup de treball d'habitatge d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS). Prejudicis i també "estigmes" que la societat penja a col·lectius categoritzats com a complicats, coincideixen tots els responsables d'entitats consultats per aquest diari. "Si la propietat o la immobiliària pogués fer un càsting tothom triaria un perfil concret", subratlla Puigdemont, que assenyala, en aquest sentit, que d'aquesta manera –amb el rebuig de certa població– s'ha abonat la "segregació urbana" i s'han "protegit barris" al fixar-se preus inassumibles per al gruix de la població.

Assegurances i mediació

En aquests casos, són les entitats socials les que signen el contracte de lloguer dels habitatges, no les famílies. Però ni tan sols el fet que les organitzacions acreditin solvència econòmica per fer front al pagament mensual és prou per als propietaris, indica Puigdemont. A més, aquestes organitzacions aporten més garanties, com la de tornar l'habitatge en les mateixes condicions que es va entregar, un cop s'acabi el contracte o si el propietari el necessita d'urgència. Fins i tot Giménez indica que també es fan càrrec de les petites reparacions o dels desperfectes amb "assegurances multirisc", afegeixen des de SERGI.

Costa manifesta que aquesta por a la diferència condueix a situacions tenses perquè "per prejudici", si hi ha un incident a l'escala, la resta de veïns s'afanyen a "assenyalar els llogaters" socials, encara que res els incrimini. En això també intenten posar-hi remei, amb grups de mediació entre totes dues parts o el seguiment i acompanyament social dels seus usuaris. Problemes en poden sorgir, però Costa apunta que "segurament en comunitats on hi ha pisos turístics hi ha més conflictivitat i molèsties", amb l'agreujant que els propietaris no acostumen a actuar d'intermediaris ni a fer pedagogia entre la clientela.

Més llistes d'espera

Giménez relata com sovint, quan explica que l'Associació in via acompanya dones supervivents de la violència masclista, es topa amb la negativa que atribueix al "desconeixement de com funciona una casa d'acollida i a la por del que pot arribar a passar" si apareix l'agressor. En realitat aquests pisos són un refugi per a aquestes dones, que saben que no poden revelar-ne la ubicació, precisament, per salvaguardar-les tant a elles com als seus fills o les altres dones amb qui el comparteixen. Fins i tot quan l'associació està disposada a pagar el preu del mercat hi ha un rebuig a l'oferta, cosa que fa que creixi la llista de dones que esperen deixar un recurs comunitari.

A la cooperativa TEB del barri barceloní de Sant Andreu també han hagut de bregar amb desconfiança de veïns ja no només quan han pogut accedir a un habitatge per fer-ne un pis per a les persones amb discapacitat intel·lectual que acompanyen. També a l'hora de construir una casa-llar o una residència en un solar i el veïnat els ha "posat bastons a les rodes" al·legant en els processos de permisos d'obres. "El cor et diu que has de denunciar aquests casos", assenyala la directora de promoció cooperativa de l'entitat, Pepa Muñoz, que no ho fa per evitar que la convivència empitjori i, sobretot, per evitar "més estigmatització". La responsable atribueix el comportament dels veïns a la "por que els seus habitatges es devaluïn", de la mateixa manera que passa quan es decideix la instal·lació d'una sala de venipunció o un centre d'acollida per a menors no acompanyats.