Drets socials
Societat 16/02/2023

Un bloc inclusiu: l'opció d'un grup de famílies per emancipar els fills amb discapacitat intel·lectual

Dues cooperatives contruiran a Barcelona el primer edifici amb una vintena de pisos protegits i reservats per a persones del col·lectiu

5 min
Montse Miquel, mare d'una usuària dels futurs habitatges; Andrea Navarro i Laura Torrejon, usuàries; i Nuria Salvo, treballadora social

BarcelonaAndrea Navarro somia amb el dia en què li adjudiquin una plaça en un habitatge de protecció. Té una discapacitat intel·lectual i als 31 anys ja creu que li ha arribat l’hora de deixar el niu familiar d’una mare “sobreprotectora” i iniciar una vida independent, però amb “suport” que l’ajudi en el dia a dia i amb companys que no la facin sentir sola. Fa dos anys que està en una llista d’espera, un temps que a ella se li fa “etern”, però que per al col·lectiu és un sospir, tenint en compte que, segons la patronal del sector Dincat, per a una residència es pot estar fins a 10 anys esperant. El problema és que l'alternativa de pisos protegits i amb una ajuda per a la promoció de l'autonomia personal són gairebé anecdòtics.

Una mostra de com les famílies busquen solucions és la promoció que tot just comença a perfilar-se al barri barceloní de Sant Andreu, gràcies a una aliança de la veterana cooperativa TEB, que acompanya persones amb discapacitat intel·lectual, i Sostre Cívic, flamant premi World Habitat de l’ONU i referent en la promoció d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús. El tercer braç del projecte és l’Ajuntament de Barcelona, que ha cedit el solar per construir la primera comunitat inclusiva, on han de conviure veïns cooperativistes amb fins a 24 persones amb discapacitat. Qui seran els beneficiats és una incògnita perquè les obres no estaran enllestides fins al 2026, quan començarà una altra “carrera d’obstacles" que tranquil·lament pot retardar l'ocupació dels pisos fins al 2030, s’aventura a dir Pepa Muñoz, directora de comunicació i promoció cooperativa de TEB. Les traves són burocràtiques, s’entén.

Una minoria en pisos

Dels 80 habitatges de la promoció, l’entitat se'n quedarà en cessió “entre vuit i deu”, en funció de la mida de cadascun. Abans de l'adjudicació de places, però, caldrà veure el temps que triga la Generalitat per decidir quantes rebran el concert econòmic i després ja el TEB passarà la seva llista de candidats. “Si no hi ha concert, haurem de tenir els pisos buits”, adverteix Muñoz, que admet que la necessitat de l’habitatge fa que TEB –i d’altres– “es llencin a la piscina” confiant que tot surti bé. Els continus canvis d'equips directius a les administracions públiques és un dels factors que contribueix a retardar els calendaris, apunta. L'objectiu d'aquesta promoció és que tant els veïns amb discapacitat com els que no en tenen formin una "comunitat inclusiva i transformadora", que acabi amb els "estigmes" a través del contacte i de compartir espais i serveis dins de l'edifici, apunta José Téllez, portaveu de Sostre Cívic, que ja té d'altres projectes d'aquest estil amb altres col·lectius vulnerables.

La regidora d'Habitatge de Barcelona, Lucía Martín, parlant amb representants de les cooperatives

Un recent estudi revela que 3.500 discapacitats estan a l’espera d’una residència o una llar-residència (per als que tenen més autonomia) i que el 40% s’estimaria més un pis per viure-hi sol o amb la parella, però només un 9% ho ha aconseguit. Un mercat d’habitatge prohibitiu pels preus disparats, una falta de política pública de totes les administracions per construir promocions públiques i les dificultats d’accés al mercat laboral o els sous baixos (amb sort el salari mínim interprofessional en el seu cas) són les muralles gairebé insalvables per a aquest col·lectiu, que conformen unes 80.000 persones amb la discapacitat reconeguda. De fet, la dificultat de l’habitatge del col·lectiu s'il·lustra amb les xifres de la cooperativa: de les 850 persones que ocupa i acompanya, 80 viuen en pisos gestionats per l’entitat, i una xifra similar en habitatges d’altres associacions o fundacions. La resta continua vivint a la casa familiar, amb pares ja grans o germans.

Ho sap Montse Miquel, a qui el seu fill Gabriel, de 36 anys, li va plantejar que volia independitzar-se. El jove també està en espera de plaça per a un habitatge des de fa cinc anys, sense perspectiva de quan li tocarà la tanda. “La de les famílies amb fills amb discapacitat intel·lectual és una lluita des que neixen–explica Miquel, vicepresidenta del patronat de la fundació tutelar Grup Cooperatiu TEB–. Primer, per buscar una escola inclusiva; després, perquè no troben feina i volen emancipar-se i no hi ha habitatge per a ells. I sempre penses què serà d’ells quan no hi siguem?”.

Aquesta és l'angoixa. Per això cada cop són més les famílies que s’autoorganitzen i, en diferents models, impulsen projectes per deixar els fills protegits quan elles faltin: des de cooperatives amb entitats especialitzades, fins a compartir habitatges heretats. Ara bé, per a desesperació de tothom, els terminis s’allarguen anys perquè cal buscar el concert econòmic, l’ajuda de les administracions perquè sufraguin part del cost de la plaça, o trobar uns terrenys assequibles. I això de vegades arriba massa tard o directament no arriba.

Perfil de la discapacitat intel·lectual a Catalunya

79.000 persones reconegudes

3.133 persones en llista d'espera (setembre del 2021)

Grau de discapacitat

Voldrien viure en un pis en solitari o amb la parella

Per sexe

33%-64%

Són menors de 35 anys

65%-75%

Més del 75%

52,2%

40%

56%

60%

40%

24,6%

23,2%

22 mesos en llista d'espera per una plaça de servei residencial (de mitjana)

Només un 9% viuen en un pis autònom

79.000 persones reconegudes

3.133 persones en llista d'espera

(setembre del 2021)

Són menors de 35 anys

Per sexe

40%

56%

60%

Grau de discapacitat

Voldrien viure en un pis en solitari o amb la parella

33%-64%

65%-75%

Més del 75%

52,2%

40%

24,6%

23,2%

Només un 9% viuen en un pis autònom

22 mesos en llista d'espera per una plaça de servei residencial (de mitjana)

79.000 persones reconegudes

3.133 persones en llista d'espera

(setembre del 2021)

Són menors de 35 anys

Per sexe

40%

56%

60%

Grau de discapacitat

Voldrien viure en un pis en solitari o amb la parella

33%-64%

65%-75%

Més del 75%

52,2%

40%

24,6%

23,2%

Només un 9% viuen en un pis autònom

22 mesos en llista d'espera per una plaça de servei residencial (de mitjana)

Quan la mare de Laura Torrejón va morir fa més d’una dècada ella es va quedar sola i va entrar en un recurs d'emergència. Torrejón, que ara té 46 anys, en fa cinc anys conviu en un habitatge gestionat per TEB amb la seva parella i la germana, tots tres amb discapacitat i que reben assistència personal un parell de cops a la setmana, una ajuda que deriva de la llei de la dependència. Les dues germanes pateixen, a més, una malaltia degenerativa i estan també a l’espera d’un pis adaptat a les seves necessitats, amb ascensor i un plat de dutxa, explica Torrejón, que valora poder fer una vida autònoma i no en una residència. El problema és que, ara per ara, no hi ha cap plaça que compleixi aquests criteris.

Per a Montse Tarridas, vicepresidenta de LADD, l’Associació en Defensa dels Drets de les persones amb discapacitat intel·lectual, aquest model d’habitatge propi –compartit, en solitari o família– és l’òptim per a les persones que tinguin prou capacitat. De fet, és el model que la Generalitat diu que vol adoptar, per fomentar la vida autònoma de les persones amb discapacitat i dependents, però encara ara es creen més places de residència que de pisos. “La manca de places fa que només entrin els casos urgents i no sempre se’ls dona el recurs més adequat”, explica i retreu que això comporta, per exemple, que es tracti la discapacitació intel·lectual “des del punt de vista mèdic”. A parer seu, la cartera de serveis socials està “molt desfasada”, allunyada tant del conveni de l’ONU sobre la discapacitat i de les demandes de la societat. “La gent ha de viure com, on i amb qui vulgui”, s’esplaia.

stats