Mil euros al mes per cap: la factura que Barcelona paga per allotjar 3.000 persones vulnerables en pensions

BarcelonaAviat farà tres anys que la família de la Marimar [nom fals, com el de la resta de testimonis del reportatge] encadena la vida de pensió en pensió de serveis socials. Hi viu amb tres fills menors i el marit des que els van fer fora de l'habitació que havien rellogat a un matrimoni amic. Com a ells, els serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona allotgen en establiments turístics unes 3.000 persones vulnerables, de les quals 1.300 són criatures. En principi, s'estableix una estada màxima de sis mesos, però la realitat dels usuaris i del mercat de l'habitatge a la ciutat impossibiliten complir aquests terminis.

La Marimar parla al mig del carrer al Gòtic perquè un guarda de seguretat privada prohibeix entrar qualsevol persona aliena a l’hostal. Tot i que vol denunciar la situació en què viu, tampoc vol que la puguin identificar i la titllin de “problemàtica” per parlar sobre la situació portes endins. Fins i tot tem que la puguin fer fora d’una habitació on conviuen els cinc membres de la família en llits encaixats com peces de puzles. Al mòbil acumula un catàleg de fotografies amb escarabats que baixen per les parets de l’habitació o que corren per sobre dels llençols. Li van prometre una fumigació profunda de l’espai on viu, que s’ha reduït a la col·locació de trampes.

Ella relata brutícia, poca higiene, falta d’espai, sorolls, tensió en la convivència de la dotzena de famílies que hi estan allotjades per pura necessitat o el soroll que fan els turistes de la planta superior. També explica que no hi ha fogons, i que una empresa els fa arribar cada dia menjar preparat “poc variat, sense fruita ni peix”, i que, en una sala que fa de cuina, les famílies han de barallar-se per trobar una cadira per fer els àpats i per deixar algun aliment en una de les lleixes de la nevera. Per estar més tranquils, l’esmorzar de les criatures el fan a l’habitació, asseguts al llit.

Els desnonaments de pisos i l’expulsió de rellogats, els preus de l’habitatge disparats i el pes del mercat turístic han provocat que l’Ajuntament hagi de fer un ús cada cop més intens d’aquests allotjaments temporals (ATU). Gairebé totes les pensions de la ciutat de categories baixes estan reservades pels serveis socials. I això vol dir una partida milionària dels pressupostos: aquest 2025, el consistori destina 38 milions d’euros a contractar les 3.000 places en establiments turístics privats. És la mateixa quantitat que la de l’any anterior, i 11 milions més que el 2022, en què en va invertir 27 per finançar 2.300 places. Fent números, resulta una mitjana de 12.600 euros anuals per persona allotjada, és a dir, mil euros cada mes per cap.

Compartir llit amb un fill adolescent

L'Adela també suma sis anys d'ocupació alternats amb pensions “insalubres, plenes de gom a gom, sense seguretat per a les dones i els menors que hi viuen”. En alguns establiments les famílies, les dones amb fills o elles soles han de conviure al costat d'homes sols. Coneix mil històries d'altres companyes de lluita dins del Grup de l'Habitatge de Gràcia que no tenen alternativa a un alberg si no volen acabar al carrer.

Després d'anys de feines dures, pateix forts dolors i fibromiàlgia, però potser el que més li dol és que el seu fill –ara adolescent– ha passat més de mitja vida precari, amagant la situació a l'escola i els amics. “No li puc dir quan acabarem de viure així i tindrem el nostre espai”, es lamenta. Tots dos comparteixen “un llit gran” en una habitació sense escriptori o taula on el noi pugui desplegar llibres o l'ordinador. “És un malviure, una situació que desgasta la salut mental i física de qualsevol”, reflexiona.

Si la xifra dels 12.600 euros anuals per cap es multiplica per cada membre d’una família de cinc com la de la Marimar, es pot calcular que, amb els 5.000 euros al mes que paguen els serveis socials, podrien viure en un pis de luxe o fins i tot en un amb contracte de temporada. “No és que algú faci negoci i s’estigui fent ric, però és que per donar resposta d’urgència necessitem els hostals i per gestionar-ho ho fem amb la llei de contractació de serveis públics”, respon Montserrat Rovira, directora d’Acció Social Territorial i Comunitària i cap del departament d’urgències i emergències socials de l’Institut Municipal de Serveis Socials.

L’empresa turística BCD Travel s’endú el gruix del contracte milionari municipal i s’encarrega de buscar les places lliures en hostals, albergs, pensions o pisos. Rovira admet que el model no arriba a ser eficient, eficaç o barat si es valora en termes de cost i beneficis. Per això, diu que el consistori treballa per “racionalitzar” un model que posen en dubte usuaris, treballadores socials i el Síndic de Greuges de Barcelona, ja que estableix un límit de sis mesos d’estada en un ATU. Això, per ara, és impossible de complir si es vol donar una solució digna i estable a aquestes persones.

La família de la Sandra va ser víctima d’una estafa i durant dos mesos va pagar un lloguer de 800 euros a uns falsos propietaris. La van fer fora de casa amb dues criatures i el marit i, amb la impossibilitat de trobar un altre lloguer ajustat als seus ingressos, només van tenir l’opció d’una pensió al Raval. Li van dir que seria per a 15 dies i que després passarien a un pis pont i d’aquí a un de social. Però mesos després, encara espera. Segons les dades de l’Ajuntament, el 65% de les persones en un ATU sobrepassen els sis mesos, un terç hi porten entre un i dos anys, i un 15%, entre dos i tres. Rovira assegura que “no hi ha llista d’espera”, tot i que admet que no hi ha una rotació tan ràpida com es voldria.

La Sandra ha passat una mala nit pels escarabats a l’habitació i es queixa també de les deficiències de l’establiment, de vegades sense aigua calenta, amb inseguretat i robatoris habituals. “No hi ha cap seguretat i quan presentes una queixa al personal et diuen que has d’estar agraïda per viure aquí”, lamenta mentre el seu fill petit plora perquè no vol tornar a l’habitació. “Ell tampoc vol ser-hi, i des que estem aquí està més agressiu i es porta més malament”, diu. I afegeix: “Amb els diners que l’Ajuntament paga, nosaltres trobaríem deu pisos”. Una companya d’hostal, també amb dos fills menors, surt a passejar per airejar-se de “les cuques i els fongs” de l’habitació. Li fa por queixar-se i molt més denunciar.

Crítiques de les treballadores

Les treballadores socials denuncien que l’Ajuntament emfatitza “la mirada econòmica” amb el nou protocol que des de l’estiu passat limita a sis mesos l’estada de les famílies als ATU perquè no hi ha alternatives. Segons elles, les restriccions “culpabilitzen les persones ateses de la seva situació al suggerir que no estan fent un bon ús dels recursos”. Vanesa Sáez, delegada de la CGT, afirma que aquestes normes provoquen “estrès” a les famílies perquè estan “constantment sota sospita”, ja que han de passar “una valoració cada dos mesos” per comprovar si encara són vulnerables i tenen dret a l’allotjament. “Se les fa viure amb una amenaça constant, amb la incertesa”, i conclou que l’Ajuntament exerceix “maltractament institucional”.

El síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, es mostra amoïnat perquè “sigui un operador turístic l’encarregat de gestionar les places socials”, i ultima un informe amb propostes que presentarà el mes vinent. Avança que la solució requereix una resposta dels serveis socials, Habitatge i Economia, i que cal una visió metropolitana perquè en altres ciutats hi ha el mateix problema a una escala menor. “No pot ser que es gastin tants milions per donar allotjament i no per evitar els desallotjaments o ajudar a buscar habitatges dignes”, reflexiona.

Rovira respon que l’Ajuntament “com a administració no pot avalar un particular” perquè aconsegueixi un lloguer i que es “prioritzarà els ajuts per evitar desnonaments, cobrint el deute perquè les persones puguin sostenir l’habitatge”. L’any passat, es van donar 15.000 ajudes per un valor de 7,1 milions d’euros.

Fins al Síndic arriben queixes cap a les treballadores socials i les pensions, però Bondia admet que hi ha una “infradenúncia” per la mateixa vulnerabilitat dels usuaris. Diu que el malestar per les deficiències del servei “no són casos aïllats”. En canvi, l’Ajuntament sosté que només el 2,3% dels usuaris presenten denúncia i que gairebé totes les incidències es resolen. De fet, assegura que els usuaris puntuen amb un 8 sobre 10 el servei. La nota contrasta amb les que alguns establiments reben de turistes que s’hi allotgen. “No s’ho creuen ni ells”, etziba la Marimar, a qui li portaven a l’hostal els tres àpats al matí i no podia escalfar-los.