Emergència Social

El sensellar que va morir en plena Rambla feia 30 anys que vivia al carrer

L'home va arribar de Terol i sempre dormia a la zona de plaça Catalunya

BarcelonaEs deia Miguel, tenia 74 anys i en feia més de 30 que vivia al carrer. Ara fa una setmana, estava assegut en un banc de la Rambla, a Canaletes. Ell sempre se solia moure per allà, per plaça Catalunya. Hi passava el dia i també hi dormia. "Li preguntàvem si estava a gust, i responia que estava còmode", explica Andrea Fernández Rodríguez, psicòloga social de l'equip de carrer d'Arrels Fundació. Li agradava veure la munió de gent pujar i baixar la Rambla. "Estava aïllat perquè ningú s’apropava a parlar amb ell", comenta. Divendres passat, una persona s'hi va apropar perquè va veure que no estava bé. Estava immòbil, assegut al banc de sempre amb les seves pertinences rodejant-lo. Va trucar a emergències i quan va arribar l'equip mèdic en Miguel ja era mort.

Va morir en ple migdia en un dels dies més calorosos de l'any. Segons les primeres exploracions, la principal hipòtesi és que va morir per un cop de calor, tot i que encara ho ha de confirmar l'autòpsia. "Si portava 30 anys el carrer, és que hem fallat tots per moltes bandes", lamenta Fernández. Arrels Fundació el va conèixer l'any 1990. No perquè en Miguel hi anés a demanar ajuda, sinó perquè l'equip de carrer s'hi va acostar per primer cop. Era de Terol i treballava de mecànic frigorista. Des d'Arrels no saben del tot què va fallar –"Han de fallar tantes coses...", comenta la psicòloga social–, però en Miguel va acabar amb 40 anys als carrers de Barcelona. "No expressava mai que necessités res", comenten des d'Arrels.

Cargando
No hay anuncios

El seu era un cas del que es coneix com una situació cronificada. "Segurament va demanar ajuda moltes vegades sense sort, i va acabar perdent la confiança en el sistema. Li feia por tornar-se a exposar", apunta Fernández. En Miguel no rebutjava mai una conversa, però mai deia que necessitava una dutxa o menjar. Sí que acceptava un cafè, o un gelat. "A vegades parlem molt de necessitats bàsiques, però les converses i els vincles també són primeres necessitats", continua la psicòloga d'Arrels, i afegeix que costa molt establir un vincle molt fort perquè aquestes persones acceptin un sostre a la nit o un àpat diari. "Ha passat tant de temps que ha perdut aquesta confiança. Després, no és fàcil sortir del carrer", explica. Des d'Arrels lamenten que, després de molts anys de gestions, no han arribat a temps perquè en Miguel visqui els últims anys de la seva vida sota un sostre.

En Miguel també tenia un seguiment per part dels serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona i del programa ESMES, del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu i de la Fundació Sanitària Sant Pere Claver. Es van fer passos endavant, com que acceptés un recurs d'assistència hospitalària durant un temps quan no es trobava bé. Es va fer unes proves i es va acabar trobant millor. No va arribar mai, però, a anar ell mateix fins a Arrels per dutxar-se o dormir. No sortia mai de la seva zona, la plaça Catalunya i la Rambla. "Les persones que es cronifiquen s’arrelen molt a un espai", relata Fernández.

Cargando
No hay anuncios

Vincles

Les persones sense sostre que viuen en una situació cronificada són "desconfiades". Sobretot, perquè ningú s'acosta a parlar amb ells i, quan algú ho fa, solen desconfiar. La clau, descriu la psicòloga social d'Arrels, és crear un "vincle de confiança". No cal, continua, que t'expliquin la seva història. "Després la reviuen i els revictimitzes", afegeix. L'important és "preguntar com està" i "generar aquesta confiança". "Després és més fàcil que expressin les seves necessitats", conclou.

Cargando
No hay anuncios

Que es trobin en aquesta situació no vol dir que no tinguin "relacions profundes" amb alguns veïns que els ajuden, o amb membres de l'equip d'Arrels. Abans, però, cal establir aquesta confiança i, sobretot, que el servei que ofereixen s'adapti a ells i no hagin de moure cel i terra per aconseguir-lo. Un nou servei que des d'Arrels apunten que està ajudant molt és el del pis zero. Un espai sense horaris on persones sense sostre poden anar a dormir. Allà hi poden portar els gossos i, també, si ho necessiten, poden consumir alcohol. Segons les dades d'Arrels Fundació, en Miguel era una de les més de 1.200 persones que dormen cada dia als carrers de Barcelona. Fins a 2.800 persones més, però, no tenen llar i s'allotgen en recursos públics i privats de la ciutat.