Qui viu a l'institut abandonat que Albiol vol desallotjar?

BadalonaPer un quilo de ferralla només li paguen 15 cèntims, però és l'única manera que té de guanyar-se la vida. "Ja ni la ferralla ens serveix, però què hem de fer?", es pregunta en Badu, que té 53 anys i en fa 18 que va arribar a Catalunya buscant una vida millor. És un dels supervivents de la nau industrial calcinada al Gorg de Badalona el 2020, on malvivien un centenar de persones i on en van morir cinc per culpa de l'incendi. Des d'aleshores ha anat amunt i avall i l'han fet fora de tots els llocs on ha viscut fins que fa un any va trobar un sostre a l'antic institut B9 de Badalona, on conviu amb més de 400 persones que l'Ajuntament de Xavier García Albiol (PP) vol desallotjar de manera imminent. De moment, però, encara no hi ha data d'execució, i com en Badu, els ocupants insisteixen que fer-los fora no solucionarà el problema. "Si el seu pla funcionés, nosaltres no viuríem aquí", afirma. Aquestes persones continuaran necessitant un lloc on viure, sigui a la mateixa ciutat o en d'altres.

Ara fa un any que l'ARA va entrar per primera vegada a l'institut abandonat, que és propietat de l'Ajuntament. En aquest temps, les persones que hi viuen s'han multiplicat per dos: aleshores eren unes 200. Pràcticament tots els residents al B9 són homes i provenen d'altres assentaments de la ciutat que han estat desallotjats, i no tenen on anar. Aquest és el denominador comú de tots ells: afirmen que la falta d'oportunitats i d'un habitatge digne els empeny a malviure en llocs abandonats i a guanyar-se la vida de les maneres més precàries.

En nombroses ocasions, Albiol els ha acusat de violents i de delinqüents. Ells insisteixen: volen trobar feina i un lloc on viure amb dignitat. L'alcalde també els ha negat l'ajuda públicament i ha deixat molt clar que els recursos municipals només atendran aquells que ja estiguin dins del circuit de serveis socials. Amb aquest condicionant, doncs, la majoria dels ocupants del B9 són plenament conscients que es quedaran sense alternatives un cop siguin desallotjats.

L'institut ha canviat molt per donar cabuda a les 200 persones que hi han arribat en l'últim any. Fa un any hi havia un pati i un hort, però ara han estat substituïts per noves barraques que donen aixopluc al degoteig de persones que hi van arribant. Un dels primers a instal·lar-se al B9 va ser Haji Dukuray. Va ser poc després de la pandèmia. Explica que en un primer moment eren pocs al recinte, però que des que l'Ajuntament ha redoblat l'esforç per desallotjar altres assentaments o edificis ocupats han hagut de fer mans i mànigues per trobar un espai obert a tothom i assegurar-se que ningú dormi al carrer. "Nosaltres no podem ser els únics que ajudem", es lamenta en Haji.

Ell té 50 anys i fa mitja vida que és a Catalunya. L'havien fet fora d'un alberg i no tenia on anar quan va trobar un gran edifici abandonat al barri de Sant Roc que li podia servir de casa. Gairebé tres anys després s'ha convertit en el líder d'una petita comunitat. De fet, fa d'enllaç entre els ocupants del B9 i els veïns, els serveis socials i la policia. També s'encarrega de la vigilància nocturna amb el seu gos Tupac i busca maneres de guanyar nous espais per a les persones que arriben a l'institut demanant ajuda. "Hem deixat els nostres països per venir a treballar, només volem això: un lloc on viure i poder treballar", justifica.

El Haji té clar que ara mateix no hi ha cap alternativa per a les més de 400 persones amb qui conviu: "Si ens fan fora, on anirem? Explica que està emocionat perquè la setmana que ve té una entrevista de feina com a vigilant de seguretat. Té ganes que vagi bé i l'agafin. Va patir dos accidents laborals quan treballava a la Zona Franca que li impedeixen fer feines físiques i fa temps que busca una sortida laboral sense èxit. S'ha reunit diverses vegades amb inserció laboral i l'educador social per trobar alguna solució, i finalment li ha sortit aquesta oportunitat. "A veure si puc fer un canvi a la meva vida", diu. Tot aquest esforç per trobar feina, però, l'ha hagut de combinar amb la gestió del B9. Ha estat un any farcit de complicacions per l'augment continuat de nous ocupants i de decisions judicials que obren camí a fer-los fora.

El carrer, l'única alternativa?

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja ha avalat que l'Ajuntament de Badalona pugui desallotjar l'antic institut. Fonts municipals han explicat a l'ARA que el consistori està preparant, juntament amb el departament d'Interior, la petició al jutjat perquè assenyali el dia de l'execució. Les mateixes fonts afirmen que un cop facin fora les 400 persones que hi viuen, el pla del govern municipal és enderrocar l'edifici. La defensa de les persones que viuen al B9 ha presentat aquesta setmana una denúncia davant l'Oficina d'Igualtat de Tracte i No-Discriminació per intentar frenar aquesta expulsió. El TSJC ja els va denegar un recurs al considerar que no es vulneren els drets fonamentals dels seus ocupants, però ara esperen alentir el procediment, com a mínim, fins que l'oficina no es pronunciï.

Hi ha una pregunta que es repeteix: on aniran aquestes persones si finalment s'acaba fixant una data per al desallotjament? L'Abdul és clar: "Haurem de viure 400 persones al carrer. Almenys aquí, al B9, tenim un sostre". Fa 21 anys que va arribar a Espanya i diu que ha treballat de tot. "Em busco la vida com puc", diu. Abans d'instal·lar-se a l'institut, on ja fa un any que viu, vivia en un pis que pagava recollint ferralla, però l'en van fer fora. En aquell moment el B9 estava ple, no hi havia espai per a ell, i va estar quatre mesos dormint al carrer perquè no trobava cap alternativa. Al centre educatiu deixaven que s'hi dutxés, però després n'havia de marxar, fins que finalment li van fer un lloc perquè no hagués de seguir dormint a la intempèrie. I avisa que amb l'arribada del fred el carrer no pot ser l'única alternativa. "Ara ve l'hivern; si no tenim un sostre, què passarà amb nosaltres? Cada dia morirà un africà", etziba. Ell és el resident al B9 que evidencia més el seu enuig i descarrega directament contra Albiol: "És molt alt, sí, però té poc cap".

"No marxaré de Badalona"

Com l'Abdul, la resta de persones amb qui ha parlat l'ARA demanen una solució que no els enviï al carrer. Assegut al bar del Keta, un local improvisat dins del B9 que funciona com a espai de socialització ara que el pati pràcticament ha desaparegut, Wiliam Kwami assegura que si el fan fora buscarà un altre lloc on viure a la ciutat. Fa gairebé 24 anys que va arribar a Catalunya i té dos fills que viuen a Badalona, un de cinc anys i un altre de dos. "Gràcies a Déu viuen en un altre lloc amb la seva mare, però jo no marxaré de la ciutat", sosté. Cada matí acompanya el seu fill gran a l'escola i després intenta guanyar-se la vida com pot, però diu que trobar feina cada dia és més difícil.

El van fer fora del pis on vivia a Sant Roc perquè no el podia pagar i fa dos anys i mig que és al B9. Com que no té papers, cada cop li truquen menys per treballar. "Abans em trucaven molt per fer de paleta, però ara ja no", lamenta. Fa tres mesos des de l'última vegada que va estar en una obra. "La ferralla ha mort, però és l'únic que em queda ara", diu resignat. Ell va ser un dels ocupants del B9 que va anar fins a València a ajudar després de la catàstrofe de la dana i vol quedar-se a Badalona a treballar per estar a prop dels seus fills. "Sense feina no puc ajudar la mare dels meus fills. Què passarà si ens deixen al carrer? Som animals o què?", insisteix.

Estudiant agricultura

Younous Drame és un altre dels líders de la comunitat del B9. Ja fa dos anys que hi viu després de passar per Mataró, Premià de Mar i Barcelona, sobretot treballant de jardiner i collint fruita, però també de cambrer, de paleta i del "que faci falta", assegura. Sobre les seves aficions, no dubta ni un segon: la jardineria. "M'encanten les plantes", diu amb un somriure. Sap que té la paciència i la mà esquerra que es necessiten per cuidar-les i va ser un dels impulsors de l'hort que abans hi havia al B9. Davant l'afluència de gent que demanava ajuda, però, va tenir clar que hi havia de renunciar i ara està estudiant agricultura ecològica per treballar-hi en un futur. Al B9 fabriquen el seu propi adob amb restes de menjar, closques d'ou i cafè, i té clar que quan torni al seu país no vol fer agricultura a gran escala que utilitzi tòxics.

"Hem vingut aquí a guanyar-nos la vida, ningú vol viure d'aquesta manera, però no tenim alternatives", explica igual que els seus companys. Assegura que la majoria dels ocupants del B9 són persones tranquil·les i treballadores i posa en dubte les declaracions d'Albiol, perquè, si tot fossin delinqüents, "qui voldria viure aquí?" Per això, insisteix que la solució és trobar un habitatge i una feina dignes per a aquestes persones, en lloc de "sembrar l'odi" cap a elles. "A l'Àfrica ningú sap què vol dir ser un ocupa", afirma. A banda de les persones que han arribat d'altres assentaments desallotjats, també hi ha una part important de nouvinguts que fa poc que han arribat a Catalunya i que, com que no tenen cap alternativa, es planten al B9 demanant ajuda.

Sense opcions

Sovint, persones com els ocupants del B9 carreguen grans motxilles vitals: molts pateixen la petjada de la migració i de les separacions traumàtiques, i cerquen una millor vida, però xoquen amb una administració amb tràmits enrevessats, barreres lingüístiques i culturals, l'exclusió social i el racisme. I la convivència en aquest espai –que fa temps que fa curt per la demanda– evidencia la inacció en matèria social del govern municipal. Albiol ha desallotjat gairebé tots els assentaments de persones com els protagonistes d'aquest reportatge, i ho ha fet capitanejant un discurs estigmatitzador i criminalitzador.

Aquest agost, els Mossos d'Esquadra van detenir un home per matar-ne un altre dins de l'institut a causa d'una baralla. El Haji explica que feia molt poc que eren al B9 i que pràcticament no els coneixia, però que no tenien més opcions on anar i els van acollir. Després del crim, assegura que ha estat patrullant totes les nits amb el seu gos dins del recinte per garantir-hi la convivència. De nou, en aquest punt de la conversa, es torna a preguntar per què són "els únics que ajuden" les persones que no tenen on anar.

Tampoc els nou casos de tuberculosi detectats en els últims dos anys a l'edifici han suavitzat el discurs a favor de l'expulsió d'Albiol, que segueix entestat a fer-los fora com més aviat millor. El departament de Salut ja va descartar que hi hagués risc de propagació de la malaltia, adduint que totes les persones positives han rebut el tractament, i l'ARA ha comprovat que alguns dels ocupants, que no volen dir el seu nom, han tornat al B9 fa pocs dies després d'haver estat a l'Hospital de Sant Pau. Amb tot, avisen que el nombre de residents serà cada cop més gran mentre no s'ofereixin solucions que vagin més enllà del desallotjament. El Haji insisteix que, per molt que els facin fora del B9 o que Albiol els vulgui expulsar de Badalona, no s'evaporaran. "Penso en el patiment de 400 persones: qui els ajudarà si no ho fem nosaltres?", es qüestiona.