Viure en trasters, una sortida desesperada a Barcelona: “Porto cinc anys així”

BarcelonaEl Bouchnafa va néixer fa 74 anys a Nador, una ciutat marroquina d'una mica més de 100.000 habitants a tocar de Melilla. Gairebé tres dècades després, l'any 1977, naixia a la mateixa ciutat el Mohammed, que no vol que se'l mencioni amb el seu nom real. "La meva família es pensa que tot va bé, que tinc feina i pis", diu. La vida, plena d'obstacles, ha portat el Bouchnafa i el Mohammed a ser veïns a Barcelona. L'entrada no té ni número ni timbre. La porta, tancada amb un cadenat, dona pas a un compartiment minúscul, sense llum ni aigua, i on només es pot dormir estirat en diagonal a sobre d'un cartó i una manta. Viuen, porta a porta, en un local de trasters al centre de Barcelona.

L'espai no fa més d'un metre i mig per un metre i mig. "I jo tinc sort", diu el Bouchnafa mentre frega el seu petit cubicle, el magatzem de tota una vida, amb roba caient del sostre, olles i paelles ordenades en estanteries i un llum frontal penjat a la porta preparat per a quan la tanca i es queda a les fosques. Compara la seva sort amb la d'altres persones –"unes 12 o 13, depenent del dia"– que dormen en aquest local de trasters. Ell lloga, per una mica més de 100 euros al mes, un dels trasters més "grans", ubicat en una cantonada. Ja fa cinc anys que viu aquí. N'hi ha d'altres que paguen entre 30 i 50 euros per una mena de taquilla, que no fa més d'un metre d'alçada i no arriba als dos metres de profunditat, on s'estiren a les nits. A la nit l'escenari recorda els nínxols d'un cementiri, amb els peus dels llogaters sortint de les taquilles mentre dormen.

Els costa admetre que viuen a la taquilla i diuen que només hi guarden les seves coses. Però la tenen preparada per dormir-hi, amb un petit cartó, i pels laterals hi enganxen la roba, el menjar, el sabó, el raspall de dents, les fotografies i els records. "Ara visc amb la meva nòvia, però si em deixa tornaré aquí", comenta un jove que prefereix no dir el seu nom. Aquesta és la realitat d'algunes de les persones que hi dormen: el traster com a última opció quan algun mes no han fet prou diners (alguns es dediquen a robar) o quan els han fet fora d'un pis ocupat.

El Mohammed va llogar el seu traster fa disset anys, i sempre ha sigut com un refugi. Al principi només hi guardava les seves coses. Quan la feina de paleta, i de jardiner, i d'electricista ha fallat, hi ha trobat un sostre. Ara fa un any que hi viu de forma permanent mentre demana insistentment (i mostra les sol·licituds) un pis de protecció oficial i es forma fent cursets (i ensenya els diplomes) de jardineria, energies renovables... Cobra un atur que no arriba als 600 euros i somia amb una autocaravana autosuficient al mig de la muntanya. És alcohòlic, i diu que seria ric si hagués estalviat cada euro que s'ha gastat amb cerveses. Ha intentat acudir a centres de desintoxicació, de moment sense sort.

Viu a Catalunya des del 1998, i després de treballar de paleta uns quants anys i de tenir una habitació amb terrassa –"Quines barbacoes que hi feia", recorda–, es va trobar sense res i va acudir allà on ho guardava tot. En el seu temps lliure va al mar a pescar, i nega que passi calor al traster, tot i que mentre ho diu li cau la gota de suor. "No venc droga ni robo, i estic millor aquí que al carrer", conclou.

"Estic millor aquí que al Marroc", diu, al seu torn, el Bouchnafa. A Nador hi viuen la seva dona i els seus tres fills, i ell va decidir buscar-se la vida a Espanya ja fa dues dècades. La vida el va portar a Segòvia, a Mallorca i a Madrid, sempre fent de paleta, i finalment a Barcelona. Ara cobra una jubilació que tampoc arriba als 600 euros i es dedica al món de la ferralla mentre no està a la mesquita, on acudeix religiosament a fer les cinc pregàries diàries.

Tant el Bouchnafa com el Mohammed lamenten que, últimament, els costa més dormir a les nits per sorolls i baralles al local de trasters. Critiquen que la contrasenya s'ha expandit pel barri i s'està convertint en un niu de discussions. Són les onze de la nit d'un dimecres, i en vint minuts han entrat o sortit dels trasters més de deu persones. A fora, un grup de joves es barallen a cops. El Mohammed critica que fa uns dies li van sostreure una bateria externa, el primer cop que pateix un robatori des que viu als trasters.

Els gestors dels trasters expliquen que està prohibit pernoctar en el seu local, i que canvien sovint la contrasenya de l'entrada i fan revisions. Admeten, però, que no hi poden posar seguretat les 24 hores del dia i a vegades han detectat aquestes situacions, fent els ulls grossos en algunes ocasions quan els llogaters no eren problemàtics. Alerten que, sobretot, aquesta problemàtica creix els mesos d'estiu, quan alguns propietaris fan fora persones a qui relloguen habitacions per acabar-la rellogant a turistes.

Única alternativa

Els trasters, les naus industrials i els descampats són l'única alternativa per als expulsats dels habitatges. És una situació que creix al mateix ritme que els preus, i es genera la dinàmica que, a mesura que els ingressos es redueixen o són insuficients per fer front a l'encariment d'un sostre, les persones cauen més fons en el pou de l'exclusió i la precarietat, diu el sociòleg Albert Sales, cap de l'àrea de drets socials de l'Institut Metròpoli.

Els que ja no poden pagar un pis passen a rellogar una habitació, i els que tampoc hi arriben ja han de fer mans i mànigues per evitar el carrer. També és més car comprar una clau d'un pis per ocupar-lo o entrar en un infrahabitatge, un solar o una nau abandonada. L'expert afirma que en aquesta capa més baixa de la piràmide social ja no es pot parlar del mercat de l'habitatge, "on es fa una llar, sinó que s'ha de parlar del mercat de l'allotjament", on es troba un espai temporal per refugiar-se. "La gent viu en un traster perquè no vol viure al carrer", diu.

Les traves per regularitzar les situacions administratives o empadronar-se empenyen les persones migrants als marges, perquè no poden accedir a ajudes de les administracions públiques. Però l'expulsió dels migrants sense permís de residència que reclamen les formacions de dreta i extrema dreta "no és una solució", apunta el sociòleg, perquè, com es constata amb la situació als Estats Units, les expulsions "exemplificants" que està practicant l'administració Trump només fan que "els migrants tinguin unes vides més precàries" i estiguin més exposats a patir tota mena d'abusos.