Viure rellogat en una habitació: "De vegades crec que em tornaré boig"

BarcelonaQuan la família de Natalia S. va arribar a Catalunya des de Colòmbia només van trobar un sostre de rellogats al pis d'un matrimoni amic per 450 euros al mes. "Era una solució per passar els primers dies o setmanes, abans d'instal·lar-nos pel nostre compte", explica aquesta administrativa resident a Reus. Però les setmanes es van fer mesos i ara ja porta més de dos anys compartint la petita habitació amb la seva mare i el llit amb el seu únic fill, un nen de vuit anys, una situació que avui ja veu "com una condemna que es pot allargar per sempre". No hi ha dades de quantes persones han de viure en habitacions compartides, però sí que es té constància que és una modalitat que ja fa temps que ha deixat de ser només per a joves i estudiants, i que cada cop és més "una solució permanent" per a famílies com la de la Natalia. Ho corrobora l'informe Exclusió compartida. Viure en una habitació en un context d'exclusió residencial i social, elaborat per Càritas de Barcelona i l'Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade.

Per a aquesta família de Reus, el primer obstacle i el més gran amb què van topar per no poder llogar un pis sencer va ser no tenir el permís de residència en regla i la negativa de l'Ajuntament a empadronar-los. "De diners en teníem per anar tirant, perquè havíem venut totes les propietats de Colòmbia per començar una nova vida aquí", relata la dona. De la primera habitació van passar a una segona i ara temen que hagin de fer un nou trasllat, perquè "sempre hi ha problemes i queixes". A cada mudança el relloguer s'encareix uns quants euros, cosa que repercuteix directament en l'economia familiar. Encara sense papers –no poden iniciar els tràmits d'arrelament fins als tres anys d'estada–, la Natalia treballa fent hores sense contracte ni res fix, confiant que ni ella ni la mare es posin malaltes, perquè no tenen la targeta sanitària. En canvi, el nen sí que té la cobertura mèdica universal i una plaça a l'escola. És el que destaca l'informe: "Aquestes dinàmiques contribueixen a la marginalitat de les persones en situació més gran de vulnerabilitat en mercats laborals i d'habitatge informals i precaris".

Més parc social

L'informe s'ha fet a partir del testimoni d'una cinquantena de persones, la majoria dones, que relaten situacions d'inseguretat jurídica per la falta d'un contracte, i que en alguns casos fa més d'una dècada que estan de relloguer. El tècnic de l'Observatori de la Realitat Social de Càritas, Guillermo Oteros, ha assenyalat a la presentació de l'estudi la necessitat d'ampliar el parc públic de lloguer social, així com la d'"explorar alternatives amb propietaris" per allunyar-se de la dinàmica del mercat, com ara desgravacions fiscals o copagaments per aconseguir lloguers més assequibles.

El relloguer a la força afecta també la salut mental dels residents, perquè en molts casos es tracta de famílies amb diversos membres o fins i tot diverses parelles o persones desconegudes que han de compartir espais reduïts. El fill de la Catherine ha desenvolupat por als espais grans i només vol estar a l'habitació on viuen rellogats. "Quan la porta [de l'habitació] està oberta, la tanca", explica aquesta colombiana, usuària de Càritas. L'Okis és un jove nigerià que fa més de quatre anys que viu en una habitació "petitíssima" i a qui el seu llogater no li deixa fer servir cap altra estança del pis, ni el menjador ni la cuina. "Només tinc permís per anar al lavabo i per dutxar-me un cop a la setmana", afirma, i afegeix que s'ha de conformar amb menjars preparats o entrepans. "De vegades penso que em tornaré boig, però al final treus força per continuar, treballar i enviar diners a casa", conclou.