Tenir esclerosi múltiple, no rendir-se i córrer un Ironman
Ramón Arroyo reivindica en un llibre la lluita diària per superar-se
Barcelona“Sóc un escleròtic bastant típic, excepte en el fet que se’m va acudir fer un Ironman”. Ho diu Ramón Arroyo (Getxo, 1971), l’autor del llibre Rendirse no es una opción (Amat Editorial), una poderosa història vital que al novembre s’estrenarà als cinemes i estarà protagonitzada per l’actor Dani Rovira. No serà cap comèdia. Arroyo, però, prefereix no parlar de la pel·lícula i centra la conversa en el seu llibre. La crueltat d’una malaltia com l’esclerosi múltiple l’ha ensenyat a valorar el present encara amb més força i això passa ara per continuar difonent la seva vida i el seu exemple com la millor manera de posar sobre la taula la invisibilitat d’uns malalts que se senten maltractats i abandonats.
Al voltant d’1 de cada 1.000 persones pateix esclerosi múltiple, un 80% són dones i, en la gran majoria dels casos, el diagnòstic es produeix entre els 25 i els 40 anys. És una malaltia autoimmunitària que ataca la mielina, la substància greixosa que protegeix les fibres nervioses, i això malmet la transmissió normal d’ordres entre el cervell i la resta del cos. En definitiva, és la principal causa de discapacitat en adults joves però, com que actua en brots esporàdics d’intensitat i efectes diferents, és impossible definir un quadre únic. Arroyo lamenta sobretot la desconeixença de la patologia, també entre alguns metges, un fet que complica encara més tenir un diagnòstic o el reconeixement d’una discapacitat. “Per a l’administració és genial. Com que és un problema que no es veu, no existeix i no el soluciona”, critica. Per això els malalts reivindiquen que, un cop diagnosticats, tinguin un grau del 33% de discapacitat. Que no passi com ara, que en funció de si en el moment d’anar al metge estan millor o pitjor poden rebaixar-los un grau assignat anteriorment.
La motivació dels fills
A Arroyo un metge li va dir que mai podria córrer 200 metres seguits. A ell li van diagnosticar la malaltia el 2004, però durant els tres primers anys no en va voler saber res. Va viure d’esquena a l’esclerosi, enfadat, i cada cop que patia un brot s’enfonsava. Els brots van anar a més, els efectes van ser pitjors, i continuar fent vida normal era cada cop més difícil. Fins que va néixer el seu primer fill. Explica que una nit que estava assegut al costat del seu bressol el petit va girar-se i va allargar-li la mà. Va intentar agafar-lo en braços i no va poder. “No era només un tema físic, em feia molta por que es pogués caure i no poder protegir-lo”, rememora. Allà va fer el canvi de xip.
Una alimentació saludable i l’esport van ser vitals, també la seva dona. De fet, Arroyo fa un parèntesi quan parla d’ella, perquè, malgrat que el diagnòstic de la malaltia li van fer quan encara no estaven compromesos, ella no el va abandonar i ha sigut sempre al seu costat ajudant-lo. Tenen dos fills, de 8 i 6 anys, però moltes vegades les parelles es trenquen quan l’esclerosi múltiple ataca, i és que el moment postpart és especialment delicat en el cas de les dones i per això la maternitat es fa molt difícil. “Si no estàs content amb tu mateix, imagina’t la teva parella”, diu Arroyo.
L’esport va anar a més, tot i que les ensopegades i les caigudes són habituals. “M’he deixat una pasta en malles”, riu, però “si vols viure una vida en la qual no caus ni et dones un cop ha de ser molt avorrit”, raona. I així, de mica en mica, es va fixar l’objectiu de fer un Ironman: 3.800 metres nedant en aigües obertes, 180 quilòmetres en bicicleta i una marató per acabar. Tot seguit. Va entrenar dur, intercalant-ho amb els traïdorencs brots que l’obligaven a aturar-se, amb l’única idea de demostrar que era possible fer-ho i donar a conèixer la malaltia a través del projecte IM4EM (Ironman for Esclerosis Múltiple). L’octubre del 2013, després de 12 hores i mitja d’esforç, va completar l’Ironman de Calella i l’ Informe Robinson de Canal+ li va dedicar un reportatge. “Hi ha gent que diu que el meu objectiu a la vida era fer un Ironman, però no. El meu objectiu a la vida és ser feliç”, argumenta. Ho va aconseguir, però ell no recepta això com a solució de res. Només que la gent es fixi reptes i vulgui millorar cada dia. Perquè sí, la vida té límits, però “rendir-se no és una opció”.
