Abans de les extraescolars, el teu fill s’ha d’avorrir

BarcelonaTres fills: la Itziar, de 12 anys; la Isolda, de 10, i el Solomon, de només 6. Aquest nou curs tots tres fan activitats extraescolars. La més gran, clarinet i possiblement teatre perquè no li agrada gaire l’esport. Va a una escola de música municipal tres cops a la setmana. Les classes les acaba a dos quarts de nou del vespre. El teatre el faria al migdia, però la decisió d’anar-hi o no dependrà de si surten els números a casa perquè l’activitat es fa a l’escola i, per tant, s’hauria de quedar a dinar un cop a la setmana (tot plegat suposaria una despesa extra de prop de 100 euros al mes).

La Isolda s’ha decantat per l’esport: fa dos dies a la setmana de bàsquet i té partit gairebé cada cap de setmana. També toca un instrument: la guitarra. L’hi ensenya un professor particular. Quan té extraescolars, arriba a casa cap a les vuit del vespre. El Solomon, el més petit, s’estrena aquest any. Ho ha fet amb el bàsquet, també dos cops per setmana, i acaba a les 18.30 h. A l’hora d’escollir les activitats, els seus pares, el David Lienas i l’Anabel Expósito, prioritzen que els agradin als seus fills i que responguin a les necessitats de cadascun d’ells.

Resoldre el trencaclosques dels horaris és complex, sobretot quan el pare plega a les 20 hores de treballar i la mare també, excepte dos cops per setmana, que arriba a casa abans per estar amb els nens. Això, però, li comporta haver d’estar aquests dos dies fins a altes hores de la matinada davant d’un ordinador enllestint el que no ha pogut acabar a la feina. Les altres tres tardes els nens es queden amb la cangur, amb els avis paterns o amb els materns. A part del desgavell d’horaris, però, fer extraescolars també comporta una despesa econòmica que no totes les famílies es poden permetre. En el cas de la dels Lienas-Expósito, són un mínim de 200 euros el mes, més el cost del material: una guitarra, un clarinet (800 euros), vambes (40 euros), equips de bàsquet...

L’encaix que han hagut de fer els pares de la Itziar, la Isolda i el Solomon és similar al que han resolt aquests dies milers de pares. “Seria tot més senzill si acabada l’escola anessin tots cap a casa, però ho fem pensant en ells i intentant, sobretot, no sobrecarregar-los”, reconeix Lienas. Buscar aquest equilibri és segurament el més complicat. On hi ha la barrera entre fer poques extraescolars o moltes? A quina edat s’han de començar? Només estan pensades per a famílies amb una situació econòmica sanejada?

S’ha de partir de la base que no hi ha una recepta única i que “es vengui com es vengui” aquestes activitats també fan la “funció de custòdia dels nens”, explica el catedràtic de la Facultat d’Educació de la UB Jaume Trilla. Tot i així, el que ha de prevaldre és “el sentit comú”, afegeix Màrius Martínez, professor titular del departament de pedagogia aplicada de la UAB. Martínez és partidari que els nens que fan educació infantil (de P-3 a P-5) es mantinguin durant aquesta etapa en el seu “entorn de seguretat” familiar. “Estan en un període de familiarització escolar, que per si sol és un canvi molt important per a ells”, explica.

Han de tenir el seu espai i temps

A partir de primària, doncs, seria un bon moment per introduir les criatures en alguna de les activitats fora de l’horari lectiu. Abans de fer-ho, però, s’han de respectar dues condicions: que els quedi temps per fer els deures i, sobretot, temps personal. “Han de tenir uns estona per jugar sense que ningú els digui què han de fer”, deixa clar Trilla. Martínez va més enllà i assegura que quan un nen està programat s’acaba convertint en un robot. “És clau que aprengui a gestionar el seu espai i temps, que s’adoni que es pot avorrir”, afegeix. Quina durada ha de tenir aquesta parcel·la personal? Aquí tampoc hi ha una única resposta. Dependrà de cada nen. “Quan el menor viu el seu temps d’una manera estressada, indica que té un excés d’extraescolars”, apunta Trilla.

A part de la quantitat d’hores, l’altre dubte que es repeteix entre els pares és quin tipus d’extraescolars han de fer els seus fills. “Els han d’agradar”, recomana Martínez. Els estudis coincideixen que acostumen a ser més reticents a les activitats acadèmiques, sobretot els idiomes. “No cal obsessionar-s’hi”, afegeix el pedagog de la UAB. Per a ell és molt més efectiu seguir el model dels països nòrdics. La seva programació televisiva infantil és tota en anglès, i això fa que quan el nen comença a aprendre aquesta llengua a l’escola -a partir dels 7 o 8 anys- ja tingui assolida la competència comunicativa. “Quan mira els dibuixos sap que per entendre’ls ha de saber anglès. Aquí els nens no troben sentit a fer una classe d’anglès si després no poden aplicar el que han après al seu entorn diari”. A part que li agradi, l’activitat també ha de respondre a les necessitats del menor -mai dels pares-, ja sigui perquè és una cosa en la qual destaqui o per tot el contrari. Per exemple, un nen a qui li costa socialitzar-se no s’hauria d’apuntar a una extraescolar competitiva. Què passa, però, quan es comença l’activitat i no li agrada? “Se l’ha de mantenir fent-la un temps raonable -un trimestre-, perquè n’hi ha que diuen que no volen seguir perquè no volen afrontar situacions noves”, explica Martínez.

El que és indiscutible és que la majoria d’aquestes activitats són de pagament i, per tant, fomenten la desigualtat entre famílies. Els últims anys s’han impulsat el que s’anomena comunitats d’aprenentatge -a Catalunya n’hi ha una trentena- en què gràcies a les aliances entre professors, famílies i exalumnes s’organitzen extraescolars com bàsquet o reforç escolar gratuïts per a nens de famílies desafavorides. “Perquè s’estengui, però, s’han de mantenir les aules obertes més enllà de les cinc de la tarda”, alerta Martínez. Un fet que, malauradament, no sempre passa.