ENTREVISTA
Societat 12/12/2020

Fernando Giráldez: “La comprensió profunda del cervell vindrà de les matemàtiques”

Entrevista al catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

5 min
Fernando Giráldez: “La comprensió profunda del cervell vindrà de les matemàtiques”

BarcelonaFernando Giráldez és expert en genètica i neurociència. La seva recerca s’interessa per les connexions entre les neurociències i el pensament filosòfic i les pràctiques artístiques. Participa habitualment en activitats de divulgació per difondre el pensament crític i imparteix cursos de neurociència orientats a les disciplines d’humanitats i les ciències socials. Toca la guitarra clàssica, li agrada l’òpera, el flamenc, cuinar i córrer llargues distàncies.

¿El cervell és l’objecte més complex de l’Univers?

Objectivament, el cervell té una complexitat enorme. Està format per cent mil milions de neurones i encara més cèl·lules de glia. I cada neurona té entre mil i cinc mil connexions. ¿És inescrutable, però? Jo no crec que ho sigui més que qualsevol altre aspecte de la natura.

El cervell humà és un òrgan que va aparèixer a la sabana africana a partir de pressions selectives per sobreviure en aquell entorn tan específic. ¿Pot ser que no estigui preparat per enten dre’s a ell mateix?

Que la realitat és inescrutable és una idea molt antiga que va des del mite de la caverna de Plató fins al que deia Kant que no podrem conèixer mai les coses en si. La posició general de la ciència és que no podem conèixer la realitat en si mateixa sinó que podem fer models cada vegada més complexos i profunds que ens serveixin per entendre-la. En aquest sentit, no crec que el cas del cervell sigui diferent. Penso que podrem arribar a tenir un model del cervell tan profund i tan complex com el de la realitat física. En això, no veig cap limitació que no tinguin altres camps de la ciència.

L’estudi del cervell es basa en descriure com són i com funcionen les seves parts. ¿N’hi ha prou amb aquest enfocament reduccionista per explicar fenòmens tan complexos com la consciència?

L’estudi del cervell és reduccionista en tant que és materialista. Perquè, al capdavall, és molt difícil justificar la comprensió de com funciona el cervell si no és des del punt de vista monista, és a dir, si no és pensant que la ment i el cervell són cares de la mateixa moneda en lloc d’entitats diferents. Dit d’una altra manera, la comprensió de la ment ha de venir de la comprensió del cervell.

Com s’estudia, aleshores, la consciència?

Hi ha una aproximació que consisteix a observar gent i buscar diferències entre el que passa quan dormim i quan estem desperts. A partir d’aquí es pot obtenir una descripció dels fenòmens associats a la consciència i conèixer-la cada vegada millor. Ja fa temps que se sap que la consciència està associada a l’activitat d’una estructura del cervell anomenada formació reticular, que, d’alguna manera, quan s’encén fa que ens adonem de nosaltres mateixos. Per tot això sabem que la consciència no és una cosa, un objecte, sinó que és un estat del cervell. ¿Oi que un diari com l’ARA no és només el conjunt d’un edifici, persones, un tros de paper i una web, sinó que és alguna cosa que succeeix? Doncs amb la consciència passa el mateix. I jo crec que la podrem entendre força, tal com hem aconseguit entendre la base de la vida a partir del desenvolupament de la genètica, la física i la química.

Hi ha experiments que mostren que som conscients de prendre algunes decisions després que s’hagin pres a nivell cerebral. ¿Això vol dir que la llibertat és una il·lusió?

Tota la nostra activitat està dictada pel que passa al cervell, on es produeixen una sèrie de processos que sempre venen donats per algun procés anterior. Som producte de l’atzar generat pel cúmul d’esdeveniments a què hem estat sotmesos tota la nostra vida, i que ha condicionat que la nostra reacció a certes coses hagi estat una i no una altra. En aquest sentit, efectivament, la llibertat queda una mica difuminada en una il·lusió de llibertat. Però també és veritat que cadascú de nosaltres és autònom. A cada moment, a partir de tota la nostra història, tenim l’autonomia per respondre de manera diferent en situacions diferents.

Aleshores, ¿som completament responsables dels nostres actes?

Encara que tot això sembli determinista i doni a entendre que som gairebé màquines, en realitat és a l’inrevés: si algú comet un delicte, encara que estigui condicionat pel seu passat, és ell qui l’ha comès i, per tant, n’és responsable fins a un cert punt. Cada persona té capacitat de reacció a diverses situacions i, per tant, ha d’assumir els seus actes. Ara bé, cal distingir la culpa de la responsabilitat. Segons aquesta visió, la culpa i el càstig no tenen sentit. La reacció de la societat hauria de tenir més a veure amb la prevenció.

S’estudien malalties que afecten el cervell, com l’Alzheimer, però hi ha casos extraordinaris i no patològics com el de la sinestèsia, en què l’estímul d’un sentit pot generar una resposta d’un altre sentit. ¿És interessant estudiar aquests casos per entendre millor el cervell?

Ho és, perquè el cas de la sinestèsia mostra realment que les nostres sensacions són fictícies. Són una creació individual traficada pels nostres sentits, que són uns sensors que segreguen un nombre molt limitat de dades de tota la immensitat de la realitat, amb les quals reconstruïm el món exterior en forma de colors, de sons, etc. Però això que experimentem no és el que hi ha fora, és allò de què nosaltres ens adonem. La sinestèsia ho evidencia perquè fa que es pugui percebre el so d’un objecte que no emet ones sonores només a partir del seu color.

Si estudiar el cervell és com estudiar altres sistemes naturals i no té una dificultat intrínseca més enllà de la seva complexitat objectiva, ¿es podrà arribar a reproduir un cervell al laboratori del qual pugui sorgir algun tipus de consciència?

La ciència és infinita. A la natura no hi ha lleis, els models els fem nosaltres i cada vegada són més complexos, de manera que el coneixement sempre augmenta. Si per intel·ligència artificial entenem la capacitat de resoldre problemes, això ja ho tenim des de fa molts anys. Un ordinador que simula les operacions del cervell pot computar molt més ràpidament que el cervell, com fan els programes d’escacs. Ara, arribar a un objecte que tingui consciència de si mateix diria que és gairebé impossible. Tot i que pugui operar a més velocitat que el cervell i prendre decisions, el fet de tenir aquesta sensació -perquè la consciència és realment una sensació de nosaltres mateixos- potser és més específic d’aquesta cosa humida que són les cèl·lules.

Quin és ara el gran repte en l’estudi del cervell?

La comprensió profunda del cervell vindrà de les matemàtiques. L’estudi del cervell hauria de fer el mateix que ha fet la física al llarg dels últims segles. A la descripció exhaustiva de les connexions neuronals, que requereix temps i tècnica, s’hi haurien d’afegir les matemàtiques, una formalització que permeti veure relacions profundes ocultes a la intuïció, tal com es va arribar a la teoria de la gravitació a partir de l’observació minuciosa dels astres i les matemàtiques.

stats