Ignacio Ramonet: "La figura d'Hugo Chávez ha estat demonitzada"

Després de més de cent hores d'entrevista durant cinc anys amb el difunt president veneçolà Hugo Chávez, Ignacio Ramonet publica a Mi primera vida (Debate, 2013) les memòries dialogades del controvertit líder bolivarià. Ramonet vol "mostrar una faceta més humana" de Chávez davant "la imatge hostil que en donen els mitjans".

¿Tenim una imatge distorsionada d'Hugo Chávez?

La imatge que n'han donat els grans mitjans és producte d'una guerra ideològica. Si es fa un balanç de tot el que se n'ha publicat en la premsa dominant a Espanya es veu com se l'ha demonitzat.

Per què haurien de fer-ho?

El 1992 va dirigir una rebel·lió militar contra el president socialdemòcrata Carlos Andrés Pérez, que també era president de la internacional socialista. Estava molt vinculat amb el PSOE i la socialdemocràcia espanyola no tenia un discurs positiu sobre Chávez. La dreta també hi estava en contra. Va obrir un camí, va ser el primer a fer reformes imitades després a la regió. Va reequilibrar la riquesa del país, i no podia fer-ho si no retirava poder als únics que l'ocupaven. La seva reforma agrària va ser molt controvertida, va retirar terres dels propietaris.

Les seves polèmiques expropiacions són prou conegudes arreu.

No s'ha fet marxa enrere en la campanya contra ell i sembla que només se'n recorden les anècdotes més caricaturesques, però a l'Amèrica Llatina la política és molt diferent que aquí. Discursos llarguíssims, un carisma peculiar... però al capdavall va establir una política de justícia social amb serietat.

I la llibertat de premsa?

El seu programa de redistribució de la riquesa va ser atacat amb una guerra mediàtica. Ell va contestar intentant reduir l'espai a aquests mitjans construint un sistema públic de comunicació. No oblidem que són els mitjans els que impulsen un cop d'estat contra ell el 2002. Quan va tornar, no va prendre represàlies contra els colpistes. Un altre país els hauria condemnat a mort.

El chavisme va morir amb Chávez?

Hem vist que va més enllà d'ell. Va escoltar el que volien els ciutadans i els ho va donar. En les últimes eleccions, a l'abril, l'oposició va presentar un programa chavista: escola i salut públiques, dret a l'habitatge, bones jubilacions... Proposaven un programa social chavista, però més eficaç. El chavisme ja s'ha convertit en la base de funcionament de l'estat veneçolà. L'oposició no ha proposat tornar a l'era pre-Chávez, ni ha demanat tornar les terres als seus propietaris, i mira, van estar a punt de guanyar la presidència per dos punts.

¿La mort de Chávez és una oportunitat per reformar el chavisme?

Estem en un moment de continuïtat, però també de ruptura. És necessària una reflexió sobre com ha funcionat, és la missió del president Nicolás Maduro. Per les municipals del desembre, ha inclòs dos temes tabús en campanya: la lluita contra la inseguretat i la corrupció institucional. És lúcid, veu el que no és tolerable en el si del chavisme.

Alguns veuen en Chávez el model a seguir per l'Europa del sud. ¿Passa per aquí la sortida de la crisi?

Molts corrents polítics situats a l'esquerra de l'esquerra s'inspiren en l'evolució de l'Amèrica Llatina, sí. Chávez va ser el resultat d'una política de teràpia de xoc, de desmantellament de l'estat del benestar. Avui Europa s'ha vist arrossegada a la mateixa situació per culpa dels dos grans partits de govern a gairebé tots els països. Conservadors i socialdemòcrates estan perdent suport popular. És hora que els moviments socials s'organitzin, que sorgeixin propostes noves per reconstruir un estat del benestar responsable. Avui els mercats governen i els governs executen. No hi ha sobirania i d'aquest còctel és d'on en surten els partits d'extrema dreta. El problema és com evitar que l'esquerra no es vegi superada per l'extrema dreta, que té un discurs més seductor perquè apel·la als pitjors instints dels ciutadans.

¿I la situació política de Catalunya com la veu?

La reivindicació nacional catalana és molt antiga, però ara ha arribat a una dimensió popular i transpartits que s'ha de prendre seriosament, no és un fenomen passatger. L'actitud de Madrid és contraproduent. No tot se soluciona dient "hi ha una Constitució, unes lleis, i punt". El rerefons del problema, crec, és que el moment de patiment social que viu Catalunya pot portar molta gent a pensar que la solució al problema és la independència. I crec que és un error, en el si de la UE la paraula independència és molt relativa.

Amb tants diaris, ràdios, televisions i internet... estem informats?

No. Hem necessitat filtracions d'informàtics per saber que els EUA ens espien. Si fa uns mesos ho haguéssim preguntat, potser hauríem dit que estem ben informats. El problema ara no és processar la informació, és poder-se plantejar on està la que no tenim. La censura democràtica es produeix per saturació, no per absència d'informació. Ens arrisquem a perdre la curiositat periodística, i això, per elemental que sembli, és fonamental.