"Ningú s'imagina el nostre patiment": dues dones migrants relaten les seves pors i esperances

BarcelonaDelores Ohemaa Nketiah i Bintou Camara es van conèixer als cursos de català i de cultura catalana que formen part del procés d'arrelament social per a persones estrangeres que volen regularitzar la seva situació administrativa a l'Estat. Es tracta d'un camí llarg i costós, ja que obliga les persones no comunitàries a viure els dos primers anys sense papers –en situació d'irregularitat–, sobrevivint com poden i on poden. Només passat aquest temps poden optar a regularitzar-se, sempre que disposin d'un precontracte laboral o iniciïn estudis reglats. És en aquest punt del procés on es troben bloquejades aquestes dues dones, que van emigrar en solitari i han hagut d'afrontar les dificultats afegides de ser dones migrants: els riscos durant la ruta i les vulnerabilitats al país de destinació.

Totes dues tenen 29 anys i viuen a la mateixa plaça d'un barri format per antics habitatges socials. No és casualitat. Amb el pas del temps, a mesura que els veïns de tota la vida han anat marxant, aquests pisos han estat ocupats per famílies i persones migrants que, com elles, sovint es veuen obligades a compartir habitatges de 50 metres quadrats amb desconeguts o, en el millor dels casos, amb amics o familiars.

S'entenen en una barreja de castellà, anglès i francès, i enmig de la conversa esclaten a riure. "Ens hem fet amigues, sí", diuen, perquè es comprenen sense jutjar-se. Recordar els anys de migració, lluny de casa i la família, fa que se'ls trenqui la veu en més d'una ocasió, i discretament s'eixuguen una llàgrima. "Emigrar no és fàcil, ho passes malament en molts moments", afirma Nketiah amb un mocador a la mà. Malgrat el dolor que els provoquen certs records, volen explicar-se, ser escoltades, convençudes que la gent no es pot fer una idea de tot el que han hagut de passar: "Ningú s'imagina el nostre patiment".

L'ànsia de llibertat

Nketiah va néixer a la Ghana rural i és la gran de cinc germans. Després de la mort prematura del pare, la mare va tirar endavant la família tota sola. Tenien pocs diners, així que només va poder fer estudis primaris, i de petita ja es va posar a treballar en una plantació de cocos. L'impuls de marxar va arribar quan un home més gran, amb qui tenia una relació afectiva, va "controlar-la i retenir-la" fins a ofegar-la. “Tenia diners, però jo volia ser lliure. No vaig dir res a ningú; vaig avisar la meva mare quan ja havia aterrat a Casablanca”, explica. El Marroc no va ser una elecció meditada, sinó l'única possible tenint en compte els estalvis que tenia. Allà va viure una etapa que defineix com a “terrible”: va dormir al carrer i va patir atacs racistes, robatoris, assetjament policial... A més, no tenia les necessitats bàsiques cobertes. “Ens trencaven les tendes on dormíem i ens deixaven sense res”, recorda.

Les situacions que relata asseguda davant d'un cafè són les mateixes que expliquen moltes de les dones migrants, més vulnerables que els seus companys homes. Es nota que no li agrada entrar en detalls, i només se li il·lumina la cara quan parla del jove ghanès de qui es va enamorar i que la va convèncer d'intentar arribar a Europa. Ell va marxar primer. “Va deixar de respondre'm. Després vaig saber que la seva pastera s'havia perdut a l'oceà”, diu amb els ulls humits. El seu telèfon és un àlbum d'imatges i vídeos de la parella en moments feliços. Amb els pocs diners que havia aconseguit, Nketiah es va fer a la mar rumb a les Canàries amb una quarantena de persones més. Al cap de tres dies, la barca es va quedar sense combustible, menjar ni aigua. “La por de morir era constant”, diu. Finalment, un vaixell els va rescatar. Era el setembre del 2024, la data que guarda com un tresor: el començament del compte enrere dels dos anys.

Pel col·lapse del sistema d'acollida canari, la jove va saltar a la Península en un vol regular i amb destinació a Madrid. A la capital espanyola es va trobar sola i amb una ordre de detenció que la va "horroritzar" per la por d'haver de tornar a Ghana sense res. Uns compatriotes la van animar a venir fins a Barcelona, amb la sort que durant uns mesos la podrien acollir a casa seva. "Em vaig trobar al carrer quan ells van marxar cap a Alemanya", diu. Finalment, ha trobat una habitació a casa d'un altre compatriota, que de moment deixa que s'hi quedi sense pagar. "Sovint em trobo sola, trista, però sé que estic millor que a Ghana", diu, i confessa que quan es troba baixa anímicament evita tenir contacte amb la mare o els germans "per no preocupar-los".

La maternitat a distància

Bintou Camara, en canvi, parla cada dia amb la seva filla, que es va quedar al Senegal amb l'àvia materna. És de Casamance, una regió amb ànsies independentistes, i, com la majoria de migrants, va entrar a Espanya el 2018 amb un visat de turista convençuda que aviat es retrobaria amb la seva família. La seva tieta, que feia anys que vivia a Múrcia, li havia promès una feina a la seva perruqueria, però en realitat es va trobar que treballava sense cobrar i que gairebé no podia sortir de casa. La por a la policia, alimentada per la mateixa família, la va mantenir sotmesa, fins que amb la pandèmia va dir prou. La van fer fora.

Per primer cop a la vida va dormir al carrer i a la platja, una experiència que la fa plorar només de recordar-la. "No havia agafat roba ni el passaport, però no m'atrevia a anar a la policia", afirma. La xarxa familiar al Senegal la va posar en contacte amb una compatriota, que la va acollir en una petita habitació. Als estius fa trenes a les turistes de les platges de Barcelona, i durant la resta de l'any es guanya la vida on la deixen. Encreua els dits perquè en els pròxims mesos no es torci res i la declarin apta per acollir-se al programa de la Generalitat ACOL, pensat per facilitar la regularització dels migrants.

Amb aquest horitzó s'anima, i confia que podrà enviar més diners a la seva mare perquè la seva filla pugui estudiar i "fer moltes coses". El pla suposa un any de contracte laboral i permís de residència i treball de dos anys. Un respir, tot i que ha de passar l'obstacle de cancel·lar els antecedents policials que li va suposar que un agent l'aturés per identificar-la. "Tot anirà bé, ho sé", afirma.