El poble de 1.200 habitants on es produeix la meitat del béicon que es ven a tot Espanya

Sant Miquel de Balenyà (Osona)És un poble d'Osona de poc més de quatre carrers i on només viuen uns 1.200 habitants, però on hi ha la càrnia que produeix el 45% del béicon que es ven a tot Espanya. L'empresa té una plantilla que equival a més de la meitat de la població del poble i el 55% de la qual són estrangers de quaranta nacionalitats diferents. El poble es diu Sant Miquel de Balenyà i pertany al terme municipal de Seva; i la càrnia, Embutidos Monells. Es pot dir que són un exemple del que passa al conjunt de la comarca, però potser portat a l'extrem.

Embutidos Monells era inicialment una empresa familiar, però a finals del 2014 va passar a formar part del grup empresarial Argal Alimentación, el 50,1% del qual pertany actualment a Morliny Foods, que al seu torn és del grup xinès WH, la segona càrnia més gran del món. Per això els veïns de Sant Miquel de Balenyà diuen que “l'empresa és ara d’un xinès”.

Sigui com sigui, el fet és que la càrnia ha multiplicat per dos el seu personal i no ha deixat de créixer durant la darrera dècada, però sense cap mena de planificació de les infraestructures, ni del transport dels treballadors, i encara menys de l'habitatge.

Segregació

El resultat és que gairebé la totalitat dels treballadors de l'empresa no viuen al poble, i van i venen amb cotxes particulars. Només alguns es desplacen amb tren. I els pocs que hi viuen estan totalment segregats. Ni els veïns es relacionen amb ells, ni ells es relacionen amb els veïns.

Es concentren en un conjunt de cases velles que hi ha al peu de la carretera que travessa el poble, i compren en una petita botiga de queviures que hi ha allà mateix i que també regenta un immigrant. D'altres viuen als anomenats pisos d’en Mas: un edifici decadent de quatre plantes i façana de color groc que es troba literalment al polígon industrial del poble i separat del nucli urbà per la via del tren. Per travessar, no hi ha cap pas habilitat. Els que hi viuen han de creuar per sobre de les vies, inclosos nens que fan aquest trajecte cada dia per anar a l'escola.

“Jo preferiria viure a Vic, però no hi ha manera de trobar-hi pis”, diu Bafode Cissé, que és de Guinea Conakry, treballa a Monells i viu als pisos d'en Mas, en una habitació de lloguer per la qual paga 270 euros mensuals. “Aquí les poques botigues que hi ha són massa cares”, argumenta. Per això compra en un Mercadona, que és molt més barat, però que és a uns 40 minuts a peu, al municipi veí de Tona. El Bafode té 51 anys, fa dues dècades que viu a Espanya, però la seva dona i els seus tres fills continuen a Guinea Conakry per la impossibilitat de trobar un habitatge aquí. I no és per manca de solvència. A Monells cobra fins a 1.700 euros al mes si també treballa els caps de setmana.

L'accés a la fàbrica també continua sent el mateix que fa una dècada, quan era una empresa familiar: un carrer estret on els tràilers han de fer un gir tancat i passen gairebé frec a frec de les cases. "Paguem impostos igual que tothom", es queixa Elena Morelló Oliete, que viu a l'immoble que fa cantonada on just els camions giren. Des de la finestra del menjador de casa seva es pot veure com els tràilers passen a només un metre de distància de la façana. "Soroll, brutícia, pudors, trànsit", enumera les molèsties de la fàbrica un altre veí, Rafael Martín, que viu just davant de Monells des de fa 23 anys i ha vist com l'empresa ha anat guanyant terreny i ha canviat el paisatge del poble.

La majoria de les cases de Sant Miquel de Balenyà es van construir a partir dels anys seixanta del segle passat per als treballadors de la fàbrica de cadires de Can Vilella. El seu propietari va crear aleshores una cooperativa d'habitatge per atreure personal a una zona on gairebé no hi havia mà d'obra. Això explica que la majoria de les cases del poble siguin iguals: petits habitatges de dues plantes, amb un pati interior.

“En total s’hi van construir unes 190 cases”, calcula Josep Pujols, que va treballar a la fàbrica de cadires i ara té 80 anys. "Cada habitatge costava 227.000 pessetes de llavors, el ministeri d'Habitatge les subvencionava amb 20.000 pessetes, i nosaltres mateixos vam fer els fonaments a pic i pala", recorda. També confessa que la cooperativa tenia una norma no escrita que deia que “cap soci no podia ser castellà”: “No volíem que els andalusos en formessin part”. Ja aleshores els nouvinguts sense recursos no eren benvinguts.

¿Seria possible que Monells fes una cosa similar en l’actualitat? "Podem col·laborar-hi, però no podem substituir la responsabilitat de l’administració pública", contesta la directora general de l’empresa, Maria Àngels Sebastià, que ho considera "complicat". "Si està costant una modificació del pla urbanístic, no sé com es podria generar habitatge", afegeix, en referència a les moltes gestions que Monells ha fet els últims deu anys per millorar l'accés a la fàbrica, sense resultats tangibles de moment. Cada dia una vuitantena de tràilers i centenars de turismes passen per Sant Miquel de Balenyà per anar a la fàbrica.

La burocràcia

"Treballem bé amb l'Ajuntament de Seva, però és un ajuntament petit que no té finançament, ni poder perquè se l’escolti", continua explicant per justificar la poca capacitat del consistori. També assegura que sempre ha trobat "bona predisposició" de totes les administracions per millorar l'accés a l’empresa, "però després no són capaces que passin les coses". A causa de la burocràcia, la complexitat dels processos interns, el reglament... “Això és el que trobo a faltar de les institucions públiques: una mirada a llarg termini sobre les necessitats del país”.

Monells, que el 2024 va facturar 184 milions d'euros i va obtenir uns beneficis nets de 6,35 milions, fins i tot s'ha ofert a finançar les obres d'un pas a nivell perquè els camions no hagin de passar pel mig del poble. A canvi, l'Ajuntament de Seva ha acceptat modificar el pla urbanístic perquè l'empresa encara pugui créixer més horitzontalment. L'acord està pendent del vistiplau del ministeri de Transports.

El regidor d'Estratègia Territorial de Seva, Andreu Ulied, confirma que fa anys que treballen per aconseguir una solució per al pas dels camions i ara, per fi, sembla que se solucionarà el problema. Admet, però, que l'habitatge o el transport dels treballadors són temes que ni tan sols s'han posat damunt la taula. La directora general de Monells argumenta que ells tampoc no han plantejat un transport per a la plantilla perquè "és tan gran la diversitat dels horaris dels treballadors que seria difícil organitzar-ne el trasllat".

"Tenim la C-17 al costat i la línia ferroviària", afirma l'alcalde de Seva, Pol Barnils (Sumem), donant a entendre que el poble està tan ben comunicat que els treballadors de Monells poden viure perfectament en altres municipis d'Osona. A Sant Miquel de Balenyà, assegura, no hi ha habitatges socials i els pocs que hi ha són “per a la gent gran i per als joves”.

La presidenta de l'Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Sant Miquel de Balenyà, Inès Puigneró, corrobora que no hi ha previsió de construcció d'habitatge perquè "no hi ha terrenys" al poble, ni de resoldre la situació dels inquilins dels pisos d'en Mas, malgrat que admet que "és perillós" que travessin cada dia les vies. "Ara estem focalitzats a solucionar el problema dels camions", afirma. I afegeix: "Hem donat permís per a l'ampliació de Monells, perquè volem que el poble s'enriqueixi".

Com en altres localitats de la comarca, al poble s’han començat a produir ocupacions de cases. Molt poques, però han generat una gran alarma, fins al punt que els veïns han creat un grup de WhatsApp amb el nom de Seguretat Sant Miquel de Balenyà, on sovint atribueixen als de fora tots els mals de la localitat.

"No trobem gent catalana que vulgui treballar a les fàbriques. El 90% de les noves incorporacions són immigrants", destaca la directora general de Monells per aclarir que el progrés de la seva empresa i la de moltes altres indústries depèn de tota aquesta mà d'obra estrangera. El problema és que de moment ningú ha planificat on ha de viure tota aquesta força laboral que fa que les càrnies siguin un dels motors econòmics de Catalunya.