Ismail Serageldin: “Una cadena humana va salvar la Biblioteca Alexandrina”

El 28 de gener del 2011, quan a Egipte bullia la revolta popular contra el règim de Hosni Mubàrak, la policia va desaparèixer dels carrers i va donar via lliure als saquejadors enmig del caos. En la revolució es van perdre per sempre vestigis de la història de la humanitat, però el símbol de la cultura moderna i antiga d’Egipte, la Biblioteca Alexandrina (inaugurada el 2002 en el mateix lloc on 1.600 anys abans hi havia hagut la biblioteca més important de l’antiguitat), es va salvar. Joves alexandrins -com els cairotes que van defensar el Museu Egipci- van formar una cadena humana al voltant de l’edifici i es van encarar amb molta calma als manifestants amb un argument irrefutable: “Aquesta és la nostra biblioteca, i pertany als nostres fills”. Ismail Serageldin (Gizeh, 1944) era aleshores el màxim responsable d’aquesta institució.

Com ha viscut la biblioteca el procés revolucionari?

Va ser el moment més emocionant de la meva vida. Els revolucionaris que van derrocar Mubàrak, tot i que sabien que la biblioteca estava lligada directament al president, la van protegir. Van fer una cadena humana i van embolicar l’edifici amb una enorme bandera nacional. La biblioteca no té portes ni murs: és un edifici obert de vidre. I només la podia salvar la gent. I després, quan els Germans Musulmans van arribar al poder, tampoc no la van atacar. I els que, més tard, van sortir al carrer per fer-los fora del govern, tampoc. És un espai de llibertat, on es respecten els drets humans i tothom s’hi sent bé. És una institució nacional que tothom respecta. Un punt de trobada: els cristians coptes s’hi manifestaven també quan veien en perill els seus drets. I això m’anima a continuar la nostra feina. Egipte travessa un moment difícil, patim l’amenaça terrorista, i esperem que el nou president i el nou Parlament siguin capaços de tornar la pau.

Com veu els drets humans a Egipte avui?

Molt lluny del que tots voldríem. Però en temps revolucionaris mai es respecten, els drets humans. Espero que s’acabin les sentències contra periodistes i que es revisin les condemnes que han portat tanta gent a la presó.

El mariscal Al-Sissi, avui president d’Egipte, ¿ha continuat la revolució o l’ha destruïda?

Quan va ser nomenat pel president Mohammed Mursi, Al-Sissi ja el va avisar que hi havia molta gent descontenta. Hi havia 22 milions de signatures per reclamar un referèndum sobre la seva continuïtat al poder o eleccions anticipades. Ell no va reaccionar i la seva resposta va ser menysprear els crítics. Fins que milions de persones van sortir al carrer pacíficament. Els Germans Musulmans van ocupar dues places al Caire i una a Alexandria. Al-Sissi va posar-se al costat de la gent i els va derrocar, però no ho va fer sol: també hi havia El-Baradei, el popa, grups de dones i de joves... Lamentablement, tots els intents de mediació van fracassar i va córrer la sang. Hi ha molt odi i un desig de recuperar la seguretat i l’estabilitat del país, després de 3 anys i mig de turbulències. El turisme, que suposa el 16% de l’economia, ha caigut en picat, i tenim molta gent a qui falta el pa a taula. La gent vol recuperar l’ordre, i per això Al-Sissi va obtenir 23,5 milions de vots. La gent vol feina i no vol tornar a sentir parlar del projecte islamista. Crec que Al-Sissi és més un resultat de la revolució que de la contrarevolució. Volem institucions democràtiques, però és evident que per fer front al terrorisme cal un aparell de seguretat fort i centralitzat.

Però els periodistes, com l’equip d’Al-Jazira, no són terroristes.

Espero que aquestes sentències de presó es revisin.

¿Creu que il·legalitzar els Germans Musulmans va ser un bon pas?

Sí. Perquè no hi pot haver institucions fora de la llei. Abans ja havien sigut prohibits, però hi havia un acord tàcit perquè poguessin continuar funcionant. La Germandat ha de ser il·legalitzada en la seva forma antiga, i hauria de poder ser legal sota tres formes: com a partit polític, subjecte a les lleis que els controlen (inclòs el seu finançament); com a ONG en el seu vessant social, també d’acord amb les normes; i com a societat cultural per aportar la seva visió de l’islam, i per a això també hi ha lleis. No pot ser una institució internacional fora del control de totes les institucions legals.

Mirant Turquia, Egipte i l’Iraq, com veu el futur de l’islam polític?

Veiem una lamentable polarització, i els extremistes guanyen pes. El creixement de l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, els corrents al Sahel i el que passa a Líbia i al Iemen és extremament preocupant. La incapacitat de crear un espai en què els diferents punts de vista es puguin debatre amb normalitat és el problema. Quan els Germans Musulmans van arribar al poder a Egipte hi havia una gran expectació pel que farien. Però la seva forma de governar no va agradar a ningú: fins i tot els salafistes hi estaven en contra! Semblava que Turquia podia ser un exemple de terme mitjà, però el que està fent Erdogan genera molts dubtes. No és fàcil trobar un centre liberal en l’islam polític. Però potser quan Egipte s’estabilitzi es pot recuperar una aliança com la del 1919. L’experiment democràtic va durar fins al 1952, amb la revolució de Nasser, però va demostrar que és possible.