Jaume Aragall: "El que més m'agrada és transmetre a la gent el que jo he après"

El món de l'òpera reconeix Jaume Aragall com una de les veus més belles. Fa temps que el tenor barceloní ha posat el seu talent al servei de l'ensenyament vocal, una activitat que compagina amb l'enregistrament de discos com Un món meravellós (DiscMedi), en què canta cançons tradicionals catalanes i un parell d'adaptacions al català: Delilah i What a wonderful world .

¿Són temps per cantar a un món meravellós?

Ja ho diuen, que qui canta els mals espanta. Estem passant uns anys terribles. Gent que no té feina, gent que passa gana, gent a la ruïna. Les retallades. I la música et fa passar una estona en què no penses en les coses dolentes.

¿S'ha sentit còmode cantant aquestes cançons?

Sí, molt. Delilah , la que cantava Tom Jones, al principi pensava que no era idònia, però sí que ho és. En anteriors discos també he fet cançons del festival de Sanremo, com Il mondo . O sigui que Delilah tampoc està tan lluny del que havia fet.

Quantes d'aquestes cançons remeten al món de la seva infantesa?

Totes tenen una connexió amb la meva infantesa. La que més, la Cançó de traginers . A casa sempre hi havia algú que la cantava quan jo era un nano, fa 60 anys.

Les cantarà en directe?

No m'ho he plantejat, encara. Em trobo molt en forma, però no vull reprendre altre cop la bola aquesta de viatjar i de provar la veu el dia abans de la representació a veure què passa. He cantat òpera durant gairebé 40 anys i he continuat fent concerts fins fa poc. Ara el que més m'agrada és transmetre a la gent el que jo he après. Després d'aquest disc espero fer-ne un altre, i mentrestant seguiré ensenyant.

A les master class , com és la relació amb els cantants joves?

M'agrada molt fer les classes perquè em fan estar en una certa forma vocal, perquè he de posar exemples. I de seguida hi ha feeling amb els alumnes.

Com són les classes?

Jo no imposo res. És un ensenyament basat en el diàleg i en la simplicitat de no estar mai per sobre d'ells. Al cap de mitja hora ja saben que tenen un amic per ajudar-los, no per criticar-los. Hi ha mestres que són dèspotes i així no es pot ensenyar res. Jo tinc molta paciència, perquè també he sigut estudiant.

Què recorda de l'època quan va tenir Jaume Francisco Puig com a mestre?

Ell era un pianista, però no havia ensenyat mai, i entre tots dos vam fer un cantant, que sóc jo. Era un bon pianista que sabia on s'havia de posar la veu. Alfredito Kraus -jo sempre li deia Alfredito, perquè érem molt amics- deia que un nen pot estar dues hores plorant però la veu sempre la té a lloc. Mai no es queda afònic. Para de plorar perquè es cansa, no perquè la veu es faci malbé. "Recorda't del nen que plora", em deia.

Quins cantants el van marcar al principi de la seva carrera?

Hi ha cantants que quan jo estudiava eren una mena de déus per a mi, com Mario del Monaco, Franco Corelli, Carlo Bergonzi, Giuseppe di Stefano i Alfredo Kraus. A casa meva no teníem tocadiscos ni discos. Només hi havia una ràdio Telefunken, que valia 13.000 pessetes i que vam pagar a terminis. Un amic meu, el Llorenç, tenia un company que tenia molts discos d'òpera. Vivia als afores de Barcelona, i cada dissabte anàvem a casa seva i ens fèiem un tip d'escoltar òpera. Era una cosa impressionant sentir Mario del Monaco, Di Stefano... Sentir aquelles veus era com una cosa d'un altre món.

¿Aquells cantants van determinar el repertori que ha cantat?

Pot ser, però el que realment determina el tipus de repertori és la veu. Hi ha moltes òperes que a mi m'han quedat pendents perquè no m'anaven bé o perquè la meva veu no hi estava adaptada. No m'he atrevit a fer-les perquè hi havia altres que la farien millor. Al principi de la meva carrera hi havia quatre o cinc òperes en què els matadors érem Pavarotti i jo. Teníem poca competència. Alfredo Kraus sempre em deia: "Tu, nen, canta les òperes teves. No facis com altres que volen cantar el que no és seu i després es fan malbé la veu". Això és una de les raons per les quals jo conservo la veu.

Després d'una actuació a Viena, un crític es va preguntar si vostè era el quart o el primer tenor, fent esment als Tres Tenors.

Sí, era el títol de la crítica. Amb els Tres Tenors semblava que no hi havia més tenors. Però l'òpera no s'acabava aquí, perquè els teatres d'òpera funcionaven. Jo admiro molt el que van fer, perquè van acostar l'òpera i la música clàssica al poble, i això és molt important.

Com veu la crisi del Liceu?

El Liceu està en la mateixa situació que tot Espanya. Penso que segurament reduiran el nombre de representacions, i caldria reduir els caixets dels cantants, sobretot el de les primeríssimes figures. Em fa patir la situació però no la direcció del Liceu, perquè amb el Joan Francesc Marco i el Joan Matabosch està en bones mans, tant administrativament com musicalment.