Ahmed Tommouhi, 15 anys a la presó per error: "He hagut de sentir que em diguin violador"

Sant Pere de RiudebitllesLa nit que van detenir Ahmed Tommouhi, el novembre del 1991, feia vuit mesos que havia emigrat a Catalunya des del Marroc. En aquell moment la policia buscava els responsables d'una sèrie d'agressions sexuals, i tant ell com un altre home marroquí que s'allotjava a la mateixa pensió de Terrassa, on havia trobat feina, coincidien amb la descripció que havien donat les víctimes. Han passat dècades i quinze anys d'empresonament —l'altre acusat va morir a la presó— fins que la justícia ha anul·lat totes les condemnes per violació que es van dictar per error. Els anys i les proves, com ara l'ADN, han demostrat que aquells atacs els havia comès un altre home. Fa unes setmanes, ha sabut que l'Audiència Nacional rebutja indemnitzar-lo pels anys que va passar entre reixes perquè no hi veu "un error cras o evident" de la justícia.

Com està?

— De moment no estic bé, tampoc estic malament. Estic una mica millor, ara em netegen la cara. M'embruten ells i ara em netegen. No només a mi, a tota la meva família, tota la gent que em dona suport, tots estan nets. Ara em sento net, la meva família i jo podem anar amb el cap ben alt, igual que abans. Abans sempre abaixava el cap, perquè uns em va creure i uns altres no. La justícia no, per això tenia sempre el cap avall, amb els meus amics, amb tot. Ara ja no.

Hi ha alguna cosa que pugui reparar el que ha viscut?

— No,això no ho pot reparar res. La meva vida ja està arruïnada i la meva salut ara ja està malament. No es pot reparar res de res. Estic lluitant el temps que em queda. Recuperaré la meva vida? Ja no pot ser. Jo tenia 40 anys, ara en tinc 74. Quan em van ficar a la presó, amb 40, estava fort, no tenia cap malaltia, podia treballar, caminar, anar on volia.

Com el va afectar a vostè i a la seva família que el detinguessin?

— En tot. La meva vida va quedar arruïnada. No estic amb la meva família des de fa 34 anys, i això són moltes coses. Els meus tres fills eren nens, es van criar orfes, i la meva dona de cop era viuda. El seu marit és viu, però era mort. Per a la meva dona va ser molt difícil, es va quedar amb tres fills, sense feina. Jo estava tancat com un criminal, un criminal sense delicte.

Com va ser la seva vida un cop va sortir en llibertat el 2006?

— Vaig estar 15 anys vivint a la presó, i un cop surto en llibertat condicional, com vaig al Marroc? Amb qui vaig al Marroc? Hi vaig caminant, sense diners i sense feina? La meva dona i una de les meves filles eren allà, els altres van venir aquí a buscar feina. Com puc portar aquí la meva dona sense diners? Em van donar la llibertat, però no valia per a res: ni feina, ni permís de treball, no tenia res, em van treure al carrer i ja està. Qui em donaria feina? Per poder treballar havien de passar cinc anys de llibertat condicional i cinc més sense delinquir. Estava aterrit de quedar-me al carrer, però gràcies a Déu tenia família aquí, com el meu germà, que m'ha ajudat.

I com creu que hauria estat si no fos per aquest error judicial?

— Jo no soc home de problemes, no soc home de delictes. Abans que em fiquessin a la presó, la vida m'anava igual que a tothom. Pensava en el meu futur, en la meva família. Treballàvem i vivíem en pau, mai no teníem una paraula dolenta. Mai de la meva vida, mai, hauria pensat que entraria a la presó. Seguia el meu camí, escapant dels problemes, portant un camí net. Pensava en la malaltia, però en la presó, mai. Això em baixa del cel, no sé d'on em ve, i em trobo pagant la presó, com un gran criminal, però sense delictes. Em posen com el criminal més gran de Catalunya, d'Espanya. No coneixia ni els pobles on es van fer les violacions. Mai hauria pensat que em passaria una cosa com aquesta, però m'apareix aquest malson.

Per què creu que el van detenir a vostè i no a algú altre?

— Per la meva semblança amb aquests criminals. Tots els delictes passaven de nit, i com que ens assemblàvem a ells, les víctimes ens assenyalaven a nosaltres. I ja està, llestos. Però amb les proves, amb tot, no érem nosaltres. I al final els jutges ens van condemnar a nosaltres tot i que ho tenien tot damunt la taula, els forenses, la policia... però em van condemnar amb el dit [fa el gest d'assenyalar] a la roda de reconeixement.

Com el feia sentir que no el creguessin?

— La ràbia només és dins meu, però no és amb les dones que m'assenyalaven sinó amb els jutges. Em deia: què passa amb aquestes jutges? No tenen cor? A mi em maten, jo soc innocent i ho tenen tot davant seu. Per això estic enrabiat amb els jutges, no amb les víctimes. Era de nit, els criminals es tapen la cara moltes vegades, i em van assenyalar com si fos un altre.

Ha hagut d’aguantar que li diguin violador.

— Sí. A la presó, i també quan em portaven a judici. Les famílies de les víctimes s'apropaven a mi abans d'entrar. A la presó no eren tots [criminals], a la presó hi ha de tot. La majoria no estan bé del cap. De vegades saltaven i parlaven. "Els mataré a tots, mort per als violadors". Quan sento aquestes paraules, clar que em poso nerviós. Perquè jo no he fet aquestes coses. Un violador, quan sent aquesta paraula s'amaga, se'n va a una altra banda. Jo no, però clar que em poso nerviós. És molt difícil sentir aquestes paraules. Però mai ningú m'ho ha dit a la cara. He hagut de sentir que m'ho deien, sí, però ningú ho ha fet a la cara.

Fa poc, una sentència ha confirmat la seva absolució i una altra ha descartat indemnitzar-lo. Com ho ha rebut?

— Molt, molt malament. Em van tancar a la presó durant tants anys, ara em treuen la condemna perquè saben que soc innocent. Me la treuen ells! I diuen que no em donen una indemnització. Com viuré? Sense feina, sense una paga, res. Ells em van arruïnar la vida. Si m'haguessin deixat treballar seria molt feliç, estaria molt bé guanyant... què guanyava? ¿Cinc-centes pessetes d'aquell moment? Amb cinc-centes pessetes, seria molt feliç.