Activisme
Societat09/12/2022

Viviane Ogou Corbi: "A l'Àfrica hi ha milers de joves emprenedors amb projectes molt sòlids"

Premi Women of Europe 2022 en la categoria de jove activista

BarcelonaNascuda a Sant Joan Despí fa 25 anys de pare ivorià i mare catalana, Viviane Ogou Corbi ha recollit aquest dijous el Premi a la Dona Europea en la categoria de jove activista, el mateix que l'any passat va rebre la sueca Greta Thunberg. Ogou és graduada en relacions internacionals, té un màster en seguretat internacional i s’ha especialitzat en la regió del Sahel. Com a presidenta de La Puerta de África, compagina l’acadèmia i l’acció, en un espai de cooperació i trobada d’africans, africanistes i fills de la diàspora com ella. A més, és la delegada del Consell de Joventut de Barcelona a Ciutats i Governs Locals Units, una organització internacional que representa les ciutats a les Nacions Unides i que facilita la seva diplomàcia. Actualment és Junior Visiting Fellow en el marc del programa Talent Global, impulsat per la Fundació Banc Sabadell i el Cidob.

Què creu que ha vist en vostè el jurat?

—  Suposo que veuen en mi una cara que representa una visió. La visió, l’esforç, de tenir un pare sensepapersi acabar asseguda al costat de Josep Borrell [cap de la diplomàcia de la UE] debatent amb ell d'igualtat, de joventut, de dones, de persones afrodescendents.

Cargando
No hay anuncios

Com va ser la infància com a nena amb dues cultures a casa?

—  Jo m’he socialitzat com a catalana. Òbviament, no encaixava en el tòpic de la catalanitat, tot i que he tingut moltes oportunitats de desenvolupament i molt de suport del professorat i del sistema educatiu, però perquè la meva personalitat ja encaixava. Ha estat ja de més gran quan he començat un procés de desconstrucció per entendre que el que la meva societat m’ha ensenyat no són veritats globals, per entendre el racisme que hi ha cap al meu altre continent. Però després també t’adones de la diferència de tracte i d’oportunitats vitals que han tingut els meus pares i la diferència vital que poden arribar a tenir les dues famílies.

Cargando
No hay anuncios

Els papers, la documentació, fan la gran diferència.

—  D’això no me n’assabento fins que entro al moviment antiracista, als 19 anys. Escoltant totes les reivindicacions que feien, vaig preguntar al meu pare si algun cop havia viscut situacions com les que deien i llavors em va explicar que en alguna ocasió s'havia quedat sense papers quan es va divorciar de la mare.

Cargando
No hay anuncios

És llavors quan connecta amb l'Àfrica?

—  Sempre m’han parlat molt de l’Àfrica a casa i m’han educat perquè mirés cap al continent. Als 14 anys el que m’interessava era Catalunya, però vaig marxar a fer la carrera de relacions internacionals a Madrid, on vaig trobar un moviment afrodescendent molt fort, i allà vaig connectar més amb la meva identitat. Des del principi vaig especialitzar-me amb l’Àfrica i totes les assignatures i treballs estaven relacionats amb l’Àfrica. I el segon any ja vaig descobrir el Sahel. A través del viatge intel·lectual, de la Unió Africana, la seva gent, la cultura, em vaig adonar que igual que a mi se’m demana que corregeixi coses que no se m’hauria de demanar perquè no estan mal fetes sinó que formen part de la meva cultura paterna, als africans els passa el mateix. Tenim una visió molt limitada, plena de tòpics, que no recull tot el potencial i talent del continent. Tots els joves que hem pogut nodrir-nos de les dues cultures i, per tant, som innovació de forma natural, hauríem de poder fer la carrera aquí però assegurant-nos de tenir un retorn a les comunitats dels nostres pares, col·laborant amb els joves d’allà, compartint idees.

Cargando
No hay anuncios

D'aquí ja va sorgir La Puerta de África?

—  No, dos anys abans vam muntar amb uns amics un projecte d’un centre de joventut de Mali per facilitar intercanvis intel·lectuals i pensant de cara a la reconstrucció del país. Volíem que fos un espai per parlar de les seves organitzacions, la nostra democràcia, com resolem els problemes. Però la situació del país encara és massa inestable i vam haver d'aturar el projecte. El 2020, recollint aquestes idees, creem Puerta, amb una visió més àmplia i que inclogui els dos continents.

Cargando
No hay anuncios

Què és La Puerta de África? Veig que hi ha gent molt jove.

—  Els joves africans són la joia de la corona! Puerta és un espai conjunt, de construcció conjunta, i neix com a espai perquè puguem pensar com contribuir al benestar global, a les relacions Àfrica-UE a través del jovent. Què podem fer per la seva desconstrucció i posterior construcció de cara a tenir la millor relació amb l’africanitat i que no sigui fer un projecte de desenvolupament, sinó dir-los: "Sabem que esteu fent això i nosaltres tenim uns recursos que podem canalitzar". Cadascú des del seu vessant. Som un centre de pensament i d'acció.

Cargando
No hay anuncios

Què teniu entre mans ara?

— Amb Casa Àfrica hem iniciat la beca Ayoka per a l'emprenedoria i innovació social de joves africans, com el Victor, un refugiat del Congo a Uganda, que en el seu camp de refugiats forma joves en emprenedoria social i està aconseguint crear espais de cultura, facilitant empreses. Està convertint un camp de refugiats en un barri.

Cargando
No hay anuncios

Què no ens arriba de l'Àfrica amb què vostè treballa?

— De l'Àfrica ens podria sorprendre el dia a dia, que hi ha bars com aquí, on la gent seu a arreglar el món. Que hi ha milers de joves emprenedors que estan fent projectes molt sòlids amb recursos molt limitats. Hi ha concerts a gran escala, festivals, com tenim aquí. El que ens sorprèn de l’Àfrica és que l’Àfrica és un espai de vida i no és un espai empobrit. Hi ha una realitat urbana que considerem dolenta perquè el que és tradicional i indígena està fora de la modernitat, no és desitjable i s’ha de solucionar. Però en realitat aquestes comunitats indígenes estan fent servir ciència i tecnologia i tenen certa resiliència que nosaltres no tenim. De l’Àfrica ens pot sorprendre que l’Àfrica ho és tot, no només guerra i fam.

Cargando
No hay anuncios

Com podem descolonitzar la ment?

— A mi el que m’ajuda, a banda de fer moltes lectures, és qüestionar-me el que considero correcte. En les qüestions culturals, però també en el perquè de les teves decisions. Ens hem d'obligar a acceptar que la seva forma de viure i de veure el món és igual de vàlida. I, sobretot, no hem d'anar només als pobles a pintar cases. Hem d'anar als centres urbans i entrar als cafès i centres culturals a debatre sobre el món o assistir a una sessió de poetry jam. Allà veurem el poder de l'Àfrica.

Acabem amb aquest turista solidari?

— Jo no estic en contra de res, però creiem més eficient que s’estableixin uns canals perquè els estudiants europeus puguin fer les pràctiques dels graus en empreses emergents de joves africans que ara mateix no poden contractar una gran xarxa de recursos humans. Al final això té un impacte molt més gran que el voluntariat que es fa normalment, en què no s’està aportant valor.