Mario Torrecillas: "Ara tenim un perfil de nen que abans veia en llocs com Guatemala"

La vida de Mario Torrecillas és fascinant i alhora trista. No es talla per explicar drames familiars, fracàs escolar o com el taekwondo li va servir de refugi: fins i tot va ser dos cops subcampió d'Espanya. Ha volgut treballar audiovisualment amb nens en part pels traumes. Avui a Girona presenta el seu últim documental, rodat a Guatemala, la República Dominicana i Hondures.

Vas deixar l'escola amb 14 anys. Com t'has format des d'aleshores?

Bàsicament el que vaig fer és anar a biblioteques i filmoteques. Allà aprenia per mi mateix. També hi havia el cinefòrum de l'Avenç, a Esplugues, que malauradament ha desaparegut, on assistien crítics de cinema com Ruiz Villalobos. S'hi aprenia molt a partir de les anàlisis de les pel·lícules.

¿Estan desapareixent aquestes iniciatives culturals?

No ho crec. Al contrari, estan tornant molt les iniciatives d'associacions veïnals, sobretot a l'extraradi.

Com es pot motivar els alumnes per reduir el fracàs escolar?

Crec que sobren classes inútils. Als nens se'ls ha de donar eines creatives per incentivar-los en matèries com la música. No cenyir-se a un esquema, fer més lliure la creativitat a l'hora d'aprendre. Fa poc vam assistir a Salamanca al Congrés Iberoamericà de la Cultura. Hi havia un professor de matemàtiques canari que explicava com ensenya als nens l'espai natural de La Laguna a partir de les matemàtiques. Ensenya matemàtiques i alhora naturalesa! Cal treure els nens de les aules.

¿Les condicions de vida dels menors estan empitjorant a casa nostra?

Molt. Ara tenim un perfil de nen que abans només veia en països com Guatemala. Ara me'l trobo aquí, a Barcelona. Moltes famílies han de sobreviure amb 400 euros al mes. Com que han de cobrir el més bàsic, l'ensenyament és un luxe. El menjar -el dia a dia- és la prioritat, i veig molts nens abandonats.

Núria Muntaner em va dir que avui als nens se'ls exigeix que creixin molt ràpid, i no tenen temps de gaudir de la infància. Hi estàs d'acord?

A Santo Domingo, a Guatemala, els nens amb 12 anys són molt madurs. Allà la infància es perd abans que aquí. Aquí tenen massa inputs i esgoten ràpid la innocència. Allà deixen la infància ràpid per sobreviure en un entorn hostil. Hi ha nens a Santo Domingo que parlen amb tanta maduresa que podrien ser presidents del país!

¿La infància influeix en la feina que fem de madurs?

Sí que hi influeix, en el meu cas és evident. Per això cal educar els nens en l'art de ben petits, amb els instruments necessaris per motivar-los per ser creatius, encara que de grans no siguin artistes.

¿L'entorn familiar és igual o més fonamental que l'escola?

Si les famílies no creuen en la creativitat, en la fantasia, que el fill pot potenciar aquest vessant, serà difícil per molt que l'escola treballi bé.

Però, com tu dius, les famílies ara van més justes de recursos.

L'educació s'està convertint en un luxe. Un país que de sobte pateix un tall tan bèstia en els recursos per a l'ensenyament és un país que va directe a la fallida.

Estan augmentant dramàticament els casos de suïcidis. La teva mare es va suïcidar quan eres petit. ¿Cal més informació sobre aquesta qüestió o és millor obviar-la per evitar l'efecte crida?

És bo que se'n parli, s'ha d'acabar amb el tabú. El suïcidi és vist sovint pel malalt com un alliberament, però aquesta visió i una ment propensa a la depressió es poden corregir. El problema és que ara es fa servir la medicació, però això no és la solució, només és una mena de pal·liatiu. La medicació és positiva, però s'ha de cuidar l'aspecte humà al voltant del malalt. Els recursos no s'han d'abocar només en la medicació.

¿Creus que el món cultural tracta prou la crisi?

Al cinema són una colla de covards. No fan res. Jo he organitzat aquest estiu un taller amb els alumnes de l'institut San Cristóbal de los Ángeles, l'institut amb l'índex de fracàs escolar més gran de la Comunitat de Madrid. Doncs els nanos van treure un material creatiu impressionant i uns missatges reivindicatius que fan reflexionar. En canvi, la gent que té mitjans i milions no ho fa.

Per què no ho fan?

Perquè hi ha por que sigui massa dur i foragiti el públic. Al final tot acaba sent molt lleuger.

Per què no desenvolupes projectes a Barcelona?

Jo ho faig gairebé tot fora d'Espanya. Jo sóc d'aquí, però a Catalunya no ens fan cas, ens ignoren. L'Icub es va riure de nosaltres i encara espero que a Ensenyament atenguin les meves sol·licituds per reunir-nos. L'única relació que he tingut amb Ensenyament és que l'altre dia una alt càrrec d'Ensenyament em va atropellar quan jo anava amb bici!

De petit et vas refugiar en una família coreana i en el taekwondo per fugir de problemes personals. Alguna vegada t'has queixat que allò era molt dur. ¿Creus que és bo per a un nen l'esport d'alt rendiment?

Sí. Fent balanç diria que la disciplina és molt bona. Et forma com a persona i t'ajuda a superar problemes.