“Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just”

GallecsEnmig d’un niu de carreteres, polígons industrials i nuclis urbans densament poblats de l’àrea metropolitana de Barcelona, hi ha un refugi agrícola amb una masia custodiada per la Blanqueta, una gossa dormilega. Des del jardí de Can Jornet, on la família Duñach viu des del segle XVII, el cant dels grills queda ofegat periòdicament pel brunzit dels pneumàtics que freguen l’asfalt. Des que el seu oncle va morir fa tretze anys, el Santi Olivé Duñach viu a la casa i en cultiva les terres. Però, tot i que el seu besavi va comprar la finca on havien treballat sempre a principis del segle XX, no n’és propietari, ni tan sols el masover. “No puc demanar cap préstec o hipoteca perquè això no és meu”, lamenta.

Can Jornet es troba al parc agrícola de Gallecs, un pulmó verd encaixonat entre l'encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès. Les 1.500 hectàrees que conformaven el parc van ser expropiades als anys 70, al final de la dictadura franquista, per fer-hi una macrociutat “com Badia del Vallès”, que no es va arribar a construir per la persistència dels veïns. "Alguns van marxar, però d’altres hi van seguir vivint", explica el Santi.

Amb l'arribada de la democràcia, les terres van quedar en mans de l’Institut Català del Sòl, que, en lloc de tornar-les als seus propietaris, va emetre uns permisos que n'autoritzaven l’ús als residents, però no als seus familiars. Això va fer que quan l’àvia del Santi va jubilar-se, com tants altres pagesos, els seus hereus van quedar en una mena d'impàs administratiu. I, si bé els esforços conjunts dels veïns i l’administració han permès que el parc anés guanyant protecció, encara queden passos fins a regularitzar del tot les terres. "Som com una tribu índia —sosté amb ironia— Ho tenim tot a mà, però ja ho veus, aquí no hi ha res".

El Santi és un dels quatre agricultors de Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Aquestes varietats –com la xeixa, l’espelta o el kamut– s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat. De fet, explica que moltes persones que són intolerants al gluten en poden menjar i els digereixen bé: “No és el gluten. És el gluten aquest que aporten [els blats antics], que és més assimilable”.

El cultiu de llavors antigues permet preservar la biodiversitat d’aquestes espècies, com és el cas del Montjuïc, un blat típic del Vallès. Els pagesos de la comarca l’havien substituït per altres varietats més productives. “Només en quedaven 100 quilos sense plantar a la Torre Marimon de Caldes de Montbui”, explica. Amb el seu veí en van plantar l’any passat i ara l’han recuperat.

Defensa amb convicció el model d’agricultura ecològica, però lamenta que la feina de pagès no estigui gaire ben valorada socialment tot i fer una funció clau: a més d’ajudar a preservar la biodiversitat, els pagesos també són fonamentals a l’hora de prevenir incendis: “Som a primera línia de foc”, afirma.

El mal endèmic de la professió? Els intermediaris. “Les grans distribuïdores, si tu els vens [el producte] a 20 cèntims, te’l foten a dos euros –diu el Santi–. El sistema està muntat per afavorir-los”. De fet, reivindica que, si els marges dels intermediaris fossin més petits, no caldria l’actual sistema d’ajudes públiques per sostenir la pagesia: “La PAC no hauria ni d’existir. Al productor se li hauria de pagar el preu just”. En aquest sentit, opina que cal incentivar el consum de proximitat i la compra directa al productor. Però és indulgent amb el consumidor, sobre el qual sovint recau tota la responsabilitat: “Hauria d'estar més conscienciat pel terreny, però amb el món que vivim, costa molt. Tothom va de bòlit, i si vas a un supermercat, ho tens tot allà”.