El periple d’anar a la feina amb Rodalies: l’experiència de 5 treballadors de l’ARA

Treballadors de l'ARA que viuen fora de Barcelona i que són usuaris de Rodalies escriuen el dietari sobre la seva experiència a bord dels trens en una setmana que ha estat marcada per les dues convocatòries de vaga –dimarts i dijous– i pels dos maquinistes apartats del servei com a responsables de presumptes sabotatges.

Línia R4

Vallès Occidental

¿Agafo la Renfe o bé l'autobús fins a la Sagrera i després empalmo amb el metro? Aquest és el dilema que tenim cada dia molts veïns del Vallès que treballem al centre de Barcelona. Tot i que a priori és més directe i hauria de ser més curt, optar pel tren és sovint l'opció més arriscada: no passa quan hauria de passar, hi ha incidències durant el trajecte (el comboi s'atura sense cap explicació durant minuts i més minuts), molts cops l'experiència és també físicament angoixant perquè puja molta gent i no hi ha lloc per a tothom... Fins i tot hi ha passatgers que viatgen a dins del lavabo! He vist més de dos i de tres desmais provocats per situacions així. Viatjar oprimida és horrible, especialment si no ets gaire alta i quedes atrapada gairebé sense veure res. A tot plegat s'hi han de sumar les avaries menors, que són el pa de cada dia: pantalles que no funcionen o que donen hores d'arribada equivocades, problemes amb la megafonia, escales mecàniques aturades (les de Plaça Catalunya porten dies avariades)... A més, si optes pel tren per desplaçar-te a Barcelona des del Vallès, avisar que arribes tard a la feina (cosa que passa sovint) és una quimera: hi ha parades que (encara el 2025) són un forat negre de cobertura.

L'altra opció, l'autobús, també és angoixant i problemàtica... però més fiable. Tinc una parada a dos carrers de casa però prefereixo caminar una mica més i pujar a l’autobús dues parades abans: així tinc més possibilitats de tenir lloc. En el millor dels casos puc agafar seient, però els que pugen a la següent parada sovint ja han de fer el viatge drets i “surfejar” enmig de l'autopista. A les últimes parades del poble, els que s’esperen molts cops no poden ni pujar de tan ple com va. Han d'esperar el següent.

Tornar en autobús tampoc és agradable. Hi ha cops que a les parades de la Sagrera hi ha tensió perquè és una zona on s'aturen molts autobusos interurbans. A més, quan n'arriba un tothom s'agombola cap a la porta, i hi ha sempre cert pànic per quedar-se sense seient en l'últim trajecte del dia després d'una llarga jornada de feina.

L'endemà, només obrir els ulls, saltarà la mateixa pregunta de sempre (sense final feliç): Renfe o autobús?

Línia R4

Baix Llobregat

Confesso que, per horaris i comoditat, agafo el cotxe per venir a treballar a Barcelona. Intento prioritzar el tren, perquè ara és de franc, però després d'una mala experiència l'endemà em poso al volant. Així que aquesta setmana ha estat una mica un esforç, que m'ha fet variar la meva rutina personal. Haig de dir que la setmana la dividiria en dues parts claríssimes: els dos primers dies, retards i poca informació, tot i que res alarmant per a una usuària veterana com jo, acostumada a destinar a un viatge de 30 quilòmetres uns 50-55 minuts si tot va bé. Que si la catenària, les obres del Corredor Mediterrani i, últimament, una incidència recurrent a Castellbisbal. Dimecres, després que Rodalies anunciés el càstig per a dos maquinistes sospitosos de sabotejar el servei, tot ha anat com una seda, fins i tot amb la pluja del matí. La rutina d'obrir l'aplicació d'Adif i consultar els comptes de Rodalies a X em sorprèn justament per aquesta normalitat tan anormal que tots els trens vagin a l'hora. Dijous, el segon dia de vaga, tampoc no hi ha cap incidència. La sorpresa és col·lectiva i sento una dona comentant la notícia dels dos maquinistes expedientats, i resumeix a la perfecció el sentiment comú de maltractament: "Mira, noi, si no voleu treballar aquí, aneu al vostre poble". I les que l'escolten assenteixen.

Línia R1

Maresme

La del Maresme és una de les línies més concorregudes, però l'oferta de places de tren no s'hi ajusta, i a Premià de Mar o Mataró els viatgers han de fer el trajecte que queda fins a Barcelona drets perquè tots els seients són plens. Per tornar a la tarda, a l'estació del Clot-Aragó tens molts números de no entrar al primer tren que passa per la gran aglomeració, i n'has de deixar passar un, dos i fins i tot tres. Els combois sovint tenen els vidres plens de grafitis que impedeixen veure l'exterior, i a dins, els plafons informatius que avisen de les estacions estan espatllats. En les hores puntes al matí els horaris s'han complert força aquesta setmana, tret d'algun retard puntual per una "incidència" anunciada per megafonia. Fins i tot durant les dues jornades de vagues es respecta el pas dels trens previstos. Per megafonia s'anuncia la convocatòria de les aturades, però en cap moment s'informa sobre les variacions de pas o de si hi ha supressió de viatges. A les estacions hi ha màquines expenedores espatllades de fa temps, escales mecàniques que no funcionen habitualment i ascensors aturats amb la ITV caducada, i fins i tot una galleda abandonada per recollir les últimes goteres. Si et descuides, et quedes a terra, perquè una porta del tren està espatllada i no hi ha cap distintiu que ho indiqui.

Línia R16

Tarragona

Fa dos anys, treballant a Barcelona, vaig tornar a viure a Altafulla, i Renfe no m’ho ha posat fàcil, especialment quan vam estar sis mesos sense tren i van habilitar autocars fins a Sant Vicenç de Calders. Els trajectes podien arribar a ser de tres hores i mitja. Els trens de la meva línia són els mateixos de fa anys, presenten un estat lamentable i les avaries són habituals, de manera que no hi ha dia que arribem a l'hora. D'aquesta última setmana destaco dos moments especialment frustrants. Dimarts vam arribar mitja hora tard perquè una noia va obrir la porta amb la maneta d'emergència i es va posar a cridar maleint els retards injustificats. Ella va sortir del comboi i ens va deixar allà sense poder tancar la porta, fins que el maquinista, tot nerviós i enfadat, va haver de forçar-ne el tancament per poder posar en marxa el tren. L'endemà el tren va arribar amb mitja hora de retard, que sumada a les aturades al llarg del trajecte va comportar que un viatge d'una hora es convertís en un de tres. La imatge de la frustració ens la va oferir un home que corria cansat per dins del tren i que es va fumar una cigarreta a l'espai entre vagons.

Línia R2 Nord

Vallès Oriental

Aquesta setmana amb la Renfe ha estat un autèntic malson (bé, això no és cap novetat). Dilluns ja va començar malament: el tren es va quedar aturat més de mitja hora a Montcada i Reixac, evidentment sense cap mena d’informació. Només amb el silenci i la impotència de veure com el rellotge avançava i allà no es movia ningú. Dimarts la situació es va repetir, com si fos un déjà-vu, però amb l’afegit de la vaga, que va provocar que el retorn a casa fos encara més caòtic: retards, aglomeracions i la sensació que ningú sabia quin tren passaria. Dimecres al matí, sorprenentment, tot va funcionar amb normalitat. Feia temps que no sentia aquesta sensació. Però, a la tarda, la història de sempre: trens amb demora, horaris completament incomplerts i la sensació de dependre de la sort. I és que cada tarda per tornar a casa he hagut de jugar a la ruleta i acabar agafant trens que venien amb 30 o 40 minuts de retard i plens de gom a gom, cosa que obliga a viatjar dret almenys fins a Montcada. Una setmana per oblidar, però vaja, no ha sigut la primera i per desgràcia no serà l'última.