Un museu a l’aire lliure
Té una extensa zona verda, molt poc habitual a les places de la ciutat. Està protegida per una tanca metàl·lica que a les nits la fa inaccessible. La Via Sepulcral Romana la fa un lloc privilegiat
Escric aquesta crònica en un AVE que em porta camí de Madrid, l’endemà d’haver-me passejat per una plaça barcelonina que homenatja la capital de l’Estat. El meu company de cadira -un madrileny que viatja diàriament en aquest tren- em confessa que a Madrid no tenen cap plaça dedicada a la capital catalana. “ ¿Por qué será? ”, em diu volent fer una gràcia que jo no vull captar. La plaça de la Vila de Madrid és a unes passes de les Rambles, enfilant el carrer Canuda i deixant a mà dreta el Palau Savassona, seu des del 1907 de l’Ateneu Barcelonès.
La plaça es va aixecar als anys 50 en l’espai que antigament havia ocupat el convent de Santa Teresa de les carmelites descalces destruït per un incendi l’any 1936. I va ser precisament durant les obres de demolició que van quedar al descobert les tombes de la Via Sepulcral Romana, avui el principal reclam turístic d’aquest racó del Barri Gòtic. Se’n poden veure una setantena. Me les miro des de la passarel·la elevada que hi ha a la plaça, i queden als meus peus. Al meu costat, un grup de turistes es fan una selfie amb un munt d’història antiga al darrere.
La responsable del jaciment i del centre d’interpretació que hi ha al costat surt a revisar les tombes abans de tancar portes als visitants fins demà. Treu un parell de sabates usades de dins d’una de les tombes i fa cara de sorpresa. Algú les hi ha deixades. Però mai sabrem si ha estat un oblit o una promesa. “Mira que m’hi he trobat coses, però unes sabates...”, em diu aixecant la mirada quan li demano si és habitual. Tot i que la Via Sepulcral és un reclam arqueològic impressionant, sobretot per als amants de les pedres, no és una plaça especialment atapeïda de turistes. No, almenys, quan jo hi sóc.
El primer que crida l’atenció quan s’hi arriba és l’enorme reixa que l’envolta. És una plaça tancada. Una llarga reivindicació veïnal va acabar fent que l’Ajuntament hi instal·lés un tanca metàl·lica força alta per evitar que a les nits s’omplís d’indigents i drogoaddictes. Mirant-la des de dins un té una mica la sensació de ser en una gàbia, tot i que la gespa, els arbres i la zona infantil en suavitzen molt la imatge. “Aquí hi hem vist parelles practicant sexe damunt la gespa!”, em deixa anar indignada una veïna que em trobo a punt d’entrar a casa seva i a qui demano si està satisfeta amb el tancament nocturn de la plaça. Pregunto l’edat i em diu que en té molts. Jo calculo que voreja la vuitantena. De seguida veig que no té gaires ganes de parlar. Més tard em trobaré la Maria Jané, que, com moltes tardes de diumenge, vindrà amb el seu fill Joel, de dos anys, a la zona infantil, protegida també per una tanca. Una segona reixa dins la reixa. “A mi m’agrada venir-hi perquè la trobo molt més segura que d’altres i a més el terra és tou”, em diu referint-se al material de goma de què està fet.
Ciutats agermanades
Tinc la sensació que si algú m’embenés els ulls i em deixés caure en aquesta plaça podria pensar per un moment que sóc realment a Madrid, si més no, a la part més antiga. Sobretot per l’estil arquitectònic de dos dels edificis que l’envolten. També pels aparadors del Decathlon, que, òbviament, n’hi ha aquí i allà. Però per si no quedés prou clar que l’objectiu de la plaça era retre homenatge a la capital espanyola, trobem alguns elements decoratius que ens ho fan recordar. L’un és la placa de ceràmica que hi ha a la façana de l’Ateneu, col·locada per la Casa de Madrid. A banda de donar nom a la plaça en castellà (Plaza de la Villa de Madrid), hi té dibuixada una il·lustració que vol significar l’agermanament entre les dues ciutats.
D’aquesta manera, la Puerta de Alcalá es converteix en la porta d’accés a la Sagrada Família. És difícil d’explicar. Si Gaudí aixequés el cap... L’altre element, diguem-ne, amb reminiscències madrilenyes és una font de marbre blanc amb l’escultura d’una maja i amb els escuts de Barcelona i Madrid als peus.
Val la pena gaudir una estona d’aquest lloc observant-lo des d’una de les cadires que hi ha a la vora de la font. No són com les de sempre. Aquestes són de marbre, de disseny. Una senyora en bata surt a prendre l’aire des d’una de les balconades que hi ha sobre la Via Sepulcral. Quin privilegi poder llevar-te i dir que el primer que veus per la finestra són unes ruïnes arqueològiques romanes. Esclar que, ben mirat, deu costar d’oblidar que són tombes, penso.