IMMIGRACIÓ

La ‘mútua’ dels senegalesos

Una confraria religiosa assisteix la comunitat i garanteix certa infraestructura als nouvinguts

MARTA RODRÍGUEZ / JORDI MUMBRÚ

El top manta és un fenomen relativament recent i minoritari en els 40 anys d’immigració del Senegal. Tan minoritari que, dels 33.000 senegalesos residents a Catalunya, els que fan la manta a Barcelona sumen 500 en temporada alta. Poc més de l’1%. Amb tot, no eviten que els estereoptips socials i mediàtics els imaginin com un col·lectiu d’homes joves sense ofici ni benefici que venen material falsificat. “També n’hi ha que són empresaris, traductors, mecànics, del sector serveis, venedors ambulants en mercats o estudiants”, subratlla Mawa N’Diaye, president de l’Associació Catalana de Residents Senegalesos a Catalunya, cansat d’intentar trencar el tàndem manter i senegalès. A mesura que han arribat, han establert xarxes familiars solidàries per ajudar a qui ho necessita o als nouvinguts. És una llei universal de l’emigració que, en el cas de l’islam, es converteix en precepte per als que tenen capacitat de donar.

A Barcelona, com en totes les ciutats grans, la proximitat entre veïns es perd, assenyala N’Diaye, i per això creixen les confraries, les associacions religioses assistencials que supleixen aquesta xarxa bàsica familiar o pública. Ababacar Thiakh, historiador des del 2011 amb residència catalana, presideix la Federació Bidayatul Xitma de les confraries sufís, una branca molt arrelada al país africà. Des de fa una setmana, les converses i missatges de la comunitat expressen astorament i incredulitat arran de la publicació d’una notícia a El Periódico que situa els sufís muridistes al darrere del top manta i descriu una organització criminal i piramidal en què s’obliga els venedors a cedir part dels beneficis. “Els estigmatitzen per negres, musulmans i joves, com si pel fet de ser-ho fos més fàcil que els enganyin per entrar en una secta”, es queixa Thiakh, que desvincula la confraria muridista del top manta. De fet, diu, a la seva dahira els manters no arriben “ni al 5%” i, com la resta de membres, s’hi adhereixen “lliurement”, de manera que, dedueix, difícilment pot exercir cap influència i encara menys recaptar grans fons d’una activitat de “subsistència”. El compatriota N’Diaye, que no és membre de la confraria, nega també que es tracti d’una estructura basada en la “submissió” dels que formen la base a una cúpula religiosa. “Que donin diners, els que poden, sí; que ho facin forçats, no”, rebla.

L’escriptor Dídac Lagarriga explica que les germandats murides es poden assimilar a la “mútua”, una entitat organitzada pels mateixos membres que ofereix serveis i ajuda als compatriotes necessitats. El murida Thiakh il·lustra que la seva confraria és un lloc de “pau, ajuda mútua i solidaritat” i que amb els donatius dels membres de la comunitat s’impulsen projectes socials, culturals i socials, ja que no tenen subvencions ni fons públics.

L’origen en la resistència pacífica

L’origen dels murides es remunta a mitjans del segle XIX, quan el mestre Ahmadu Bamba va plantejar una resistència pacífica contra els colons francesos, els quals, per evitar fer créixer la seva figura, el van tenir tancat 33 anys. La decisió va resultar ser un error perquè els seus seguidors van anar creixent primer a la ciutat de Touba per escampar-se pel món amb la diàspora, explica Lagarriga, que ha passat llargues temporades acollit pels descendents de Bamba. L’escriptor descriu les comunitats sufís com les de “l’islam més espiritual i esotèric, no legalista, que fuig de les prohibicions” i fins i tot dona a les dones un paper rellevant. Històricament, arrosseguen “l’etiqueta d’heretges”, que Lagarriga atribueix al fet que siguin comunitats “autogestionades” i que han estat objectiu dels grups terroristes a Mali o a Egipte.

En l’article esmentat del diari barceloní, fonts policials descriuen la confraria com una “organització criminal” que blanqueja els diners que recapta dels manters, una acusació que Thiakh no entén perquè “l’única submissió acceptada és a Déu”, una màxima que es completa amb “l’excel·lència en el comportament” com a mantra.

“Ens ajudem entre nosaltres però cadascú es queda els seus diners”

Sembla el líder de la trentena d’africans que tenen esteses les seves mantes al Port Vell. Ell és qui negocia amb l’amo del restaurant més pròxim -el Merendero de la Mari- quina distància han de guardar amb la terrassa on dos clients prenen una consumició. “Nosaltres ja sabem que d’aquesta jardinera no podem passar. A vegades, però, ve algun germà nou i es vol posar allà i li hem de dir que no s’hi pot posar... si no trucaran a la policia i haurem de marxar tots”, explica. “La majoria de nosaltres som musulmans i ens ajudem entre nosaltres”, diu orgullós, i afegeix amb cara de murri: “Però cadascú té la seva butxaca i es queda els seus diners”. Nega que donin diners a cap organització, entre altres coses perquè no en tenen. “Hi ha dies sencers que no guanyem ni un euro”, lamenta. “Tots els turistes miren però molt pocs compren”, afegeix.

L’Amadou és un senegalès que viu a Barcelona des de fa 13 anys. Durant tot aquest temps ha fet diferents feines, però ara ja porta temps dedicant-se al top manta. “Ara estem bé. Més tranquils. Però a l’estiu podem arribar a ser 500 i llavors... ocupem massa espai”, reconeix. Quan arriba un nou senegalès o gambià s’instal·la durant “dos o tres dies en una casa religiosa” i després troba ajuda “entre els familiars que pugui tenir o entre tots nosaltres”, explica. El mateix Amadou va rebre aquesta solidaritat del seu germà i d’altres compatriotes quan va arribar. La majoria d’ells comparteixen pis entre tres o quatre i s’ajuden.

Més continguts de