Societat 17/05/2021

"No soc un bitxo raro": el prolapse surt de l'armari

Gairebé la meitat de les dones tenen una o diverses disfuncions del sòl pelvià que afecten la seva qualitat de vida, i es considera una epidèmia oculta

6 min
Dona embarassada fent-se una ecografia
Disponible en:

BarcelonaLa Carla diu que està obligada a explicar el seu cas perquè en el seu dia, quan a ella li va passar, es va sentir "un bitxo raro" quan, ni de bon tros, ho és. Té 36 anys i és mare de tres nenes, l’última nascuda en plena pandèmia. La seva primera filla va ser un nadó de quatre quilos que va néixer per via vaginal en un part programat a la setmana 39 d’embaràs i que va requerir episiotomia i fòrceps per treure-la. Amb la segona, també un nadó gran, ja no va caldre episiotomia, i amb la tercera es va endur un ensurt a la setmana 34. "Em vaig llevar i vaig pensar que estava parint la meva filla perquè em notava com un bony penjant", explica. No estava de part sinó que era un prolapse –quan els òrgans interns o les parets vaginals descendeixen per falta de to muscular fins a sortir per la vagina–, però llavors no ho sabia. "Em sentia molt estranya, no reconeixia el meu cos, i a nivell psicològic xoca molt tenir una cosa nova al cos i no saber-la identificar. Hi ha poca informació", lamenta la Carla, que insta a conèixer-se millor. Montserrat Espuña, cap del servei d’uroginecologia de l’Hospital Clínic, constata que molts cops les dones s’espanten: "Es parla tan poc d’aquest tema que la dona pensa que és un tumor".

"Em feia molta vergonya, també en relació a la meva parella", continua la Carla. "El metge em va dir que a les dones a partir dels 70 anys els pot passar. I saber que la major part de dones que ho pateixen són grans em va fer sentir com un bitxo raro", reconeix. En menys d’una setmana el seu prolapse va passar de grau 2 a grau 4 –hi ha diferents nivells– i el part es va avançar. "En el part em van assistir dos ginecòlegs: un per al canal de part i un altre per als òrgans. Quan vaig parir me’ls veia i era horrible. No sabia com quedaria, no tenia ni 37 anys i em preguntava què passaria. No em sentia identificada amb el meu cos", admet la Carla, que va oferir el seu testimoni en el primer Women Hormonal Summit, una jornada al voltant de la salut femenina.

Gairebé la meitat de les dones (46%) tenen una o més disfuncions del sòl pelvià, com pot ser incontinència urinària, incontinència anal, disfuncions en el buidat de la bufeta o prolapse d'òrgans pelvians. I té un fort impacte en la seva qualitat de vida, des de les relacions sexuals fins a la seva autoestima. "Les dones no ho expliquen, els fa vergonya. Ningú et dirà «He tingut un prolapse». Afecta molt l'autoimatge i impacta en la vida sexual", afegeix la cap d'uroginecologia del Clínic.

La fisioterapeuta Mireia Grossmann explica què és el sòl pelvià

L’embaràs i el part són factors fonamentals, però també hi ha altres causes com la pràctica d’esport d’impacte, la tos crònica, l’estrenyiment, l’envelliment, l'obesitat, la menopausa o factors genètics. Malgrat ser encara un tema tabú, la prevalença de les disfuncions de sòl pèlvic és tan elevada que es considera una epidèmia a nivell de salut pública "perquè afecta moltes dones i no deixarà d’afectar-les, ja que l’edat és un factor important i no hi ha una estratègia preventiva", assegura Montserrat Espuña. Segons un estudi del Clínic, un 12% de les dones catalanes no embarassades tenen símptomes d’incontinència urinària –el percentatge i la gravetat augmenta amb l'edat–, una xifra que augmenta fins al 39% entre les embarassades.

Tot i que la incontinència urinària és la disfunció del sòl pelvià més coneguda i freqüent, el prolapse és una de les formes més greus. "Són patologies molt prevalents. Fins i tot la incontinència anal, que sembla que sigui el més ocult del més ocult i que no existeixi, té una prevalença d’entre un 11 i un 15%", assenyala Espuña.

Parts instrumentalitzats

El prolapse es produeix per una falta de to de la musculatura de la vagina. "La musculatura del sòl pelvià fa una funció de tancament i de sostenir els òrgans –bufeta, úter i recte–, i quan la musculatura que els subjecta perd tonicitat, els òrgans descendeixen", explica la fisioterapeuta i professora de les Escoles Universitàries Gimbernat i la Universitat de Vic Anna Abelló. "La pressió abdominal, que augmenta al tossir, riure o córrer, recau sobre aquestes estructures, i mentre el sòl pelvià està íntegre els lligaments no pateixen, però si hi ha una lesió aquest impacte fa que les vísceres vagin baixant, els lligaments es vagin estirant i a poc a poc deixen de fer la seva funció i cauen", afegeix Espuña. Hi ha diferents graus de lesió i les tècniques de diagnòstic de la imatge han ajudat molt a detectar-les. "Fins que no es van poder veure aquestes lesions es pensava que això era una conseqüència més del part que s’havia d’assumir, com un càstig diví", diu aquesta metge.

Com que aquestes lesions estan molt vinculades al part –tot i que no només– i, especialment, a un part instrumentalitzat, els professionals del sòl pelvià demanen reduir la instrumentalització en els parts i que aquests siguin menys agressius per al sol pelvià. L’ús del fòrceps en el part multiplica gairebé per set el risc de tenir una lesió d’aquest tipus i en gairebé la meitat dels parts amb fòrceps hi ha una lesió del sòl pelvià. "Ens ho hem de pensar molt a l’hora d’usar un fòrceps. A vegades és inevitable perquè hi ha patiment fetal i ja no es pot fer una cesària però han de ser casos excepcionals", diu Espuña, que explica que hi ha altres instruments, com el vacum, que és menys lesiu. "Tampoc ho podem solucionar tot amb cesàries. Hem de trobar un equilibri, però hem de ser capaços d’informar millor la dona que això pot passar. Ha d’estar informada per poder decidir", diu Espuña, que explica que ja hi ha dades per poder fer càlculs de risc "però no s’estan aplicant perquè encara no es considera com un factor de qualitat en el part". "Fins fa poc s’ha considerat que, com que ningú moria d’això, això s’assumia". Anna Abelló explica que en altres països d’Europa un dels motius de cesària és, per exemple, que el sòl pelvià estigui malmès o hi hagi incontinència o prolapse.

Els beneficis de la fisioteràpia

La majoria de prolapses que arriben a la consulta són lleus i es poden tractar amb fisioteràpia i de manera conservadora i els més severs es tracten amb cirurgia o amb un pessari. Es calcula que una de cada cinc dones s’haurà d’operar de prolapse o d’incontinència al llarg de la seva vida. No obstant, la cirurgia té els seus riscos i tampoc soluciona tots els problemes. Hi ha moltes probabilitats que el problema torni a aparèixer. Entre un 10% i un 15% de les dones s’han de tornar a operar per segon cop. "Davant d’una incontinència i un prolapse, el bisturí no ha de ser la primera opció, sempre és recomanable anar de menys a més. Si amb fisioteràpia no se soluciona ja pujarem de nivell, però si anem directament a la cirurgia, tindrem el mateix problema més la cicatriu", argumenta la fisioterapeuta Mireia Grossmann, autora del llibre "El suelo pélvico al descubierto". En el cas del prolapse, explica Grossmann, quan és extern ja no hi ha més opció que la quirúrgica "perquè els lligaments que lliguen l’estructura s’han distès; però això no passa d’un dia per l’altre". Els símptomes d’avís, però, són molt inespecífics –pes al baix ventre, sensació com si portessis un tampó mal posat a la vagina, dolor en les relacions sexuals...– i per això és tan important, defensa Grossmann, "fer una valoració del sòl pelvià en diferents moments de la vida". Abans i després d’un embaràs, abans de fer esport d’impacte o abans de la menopausa.

La fisioterapeuta Mireia Grossmann dona alguns consells bàsics per tenir cura del sòl pèlvic

Els professionals defensen que la revisió i la cura del sòl pelvià hauria de ser una pràctica rutinària del sistema sanitari, com passa en altres països d’Europa on després d’un part és obligatori la rehabilitació del sol pelvià o, fins i tot, abans de l’embaràs per saber en quin estat es troba. Però tot el que afecta la salut de la dones, apunta Grossmann, acostuma a ser secundari. Espuña lamenta que no hi hagi una estratègia de prevenció primària. Opina que s’hauria de recomanar fer exercicis de sòl pelvià com a mesura de prevenció i que s’hauria de fer formació a les escoles. Ensenyar a fer exercicis Kegel com qui ensenya a rentar-se les dents. Tot i que el coneixement del sol pelvià ha millorat respecte a fa deu anys, també gràcies a la feina de divulgació que fisioterapeutes com Mireia Grossmann fan a les xarxes, "encara estem molt lluny d’estar en un lloc mínimament òptim", conclou.

Dolor en les relacions sexuals: "No, no és normal"

Molts trastorns dels sol pelvià es poden tractar amb fisioteràpia, com el dolor menstrual, el dolor vulvar o el dolor pelvià crònic. També la disparèunia o dolor en les relacions sexuals, explica la fisioterapeuta Anna Abelló, especialitzada en aquest àmbit. Pot ser per molts motius i a Europa afecta entre un 20% i un 25% de les dones d’entre 18 i 25 anys. Una xifra molt elevada que Abelló atribueix també al fet de tenir relacions sense excitació prèvia. "La fase d’excitació té una labor important per allargar la vagina i que lubriqui. Si tens relacions sexuals sense ganes i ho fingeixes el múscul es queixa i es contractura", explica. També les lesions del sol pelvià afecten la sexualitat i també poden tractar-se. "A vegades venen per una incontinència, però acabes solucionant molts altres problemes". "Hi ha dones que s'han acostumat a tenir dolor o a no sentir res i ho tenen assumit com una cosa normal quan no ho és, i si et fa mal tampoc et pots deixar anar per tenir un orgasme", sosté Abelló.


stats