Coronavirus

"Quan el pacient és un amic, ho passes pitjor"

Joan Manel Pérez-Castejón i Jordi Mancebo són metges i amics, i durant la primera onada el primer també va ser pacient covid

Barcelona“No anem bé, t’hem d’intubar perquè ho necessites”. Els que pronunciaven aquestes paraules ara fa una mica més d’un any no eren només sanitaris, eren també companys de professió de Joan Manel Pérez-Castejón, metge geriatre a qui el març del 2020 el covid va portar a l’hospital, però aquell cop com a pacient. Dirigint la unitat de cures intensives (UCI) de l’Hospital de Sant Pau, on va ingressar, hi havia el seu amic, Jordi Mancebo, qui, com la majoria de professionals sanitaris aquest últim any, ha viscut la que és, diu, “la pitjor experiència professional” de la seva vida. Mai havíem sentit a parlar tant de les unitats de cures intensives i dels tractaments que s’hi apliquen, però Jordi Mancebo recorda que “no hi ha res més important que la relació que s’estableix amb els malalts, perquè són extremadament vulnerables”.

Ser el metge d’un amic tampoc és fàcil. No tant per la presa de decisions, sinó perquè “quan el pacient és un amic ho passes pitjor”. “Hi ha vincles emocionals que no pots tallar. És com quan un familiar es posa malalt, també ho vius d'una manera diferent”, argumenta el Jordi. El Joan Manel, al seu costat, assenteix: “Quin pes que els vaig posar a sobre, als meus companys!” “Tinc la sensació que els hi he posat difícil. A nivell personal, no et pots dissociar tant i això té un cost emocional”, reconeix. El seu amic diu d’ell que és un “bon malalt”. “És de bona pasta, i això ajuda a fer que les decisions siguin més fluïdes”. Com també hi va ajudar el fet que fos metge: “Perquè entenia la realitat que li venia a sobre”. Com en el moment de desintubar-lo, després d’un mes i mig amb un tub de plàstic a la gola. “Vam compartir l’angoixa i la incertesa. Vam negociar, perquè s’hi jugava un forat al coll”, diu el Jordi. I el Joan Manel s’hi suma: “No les teníem totes, però els astres es van alinear i va sortir bé". Com a metge en el rol de pacient, el Joan Manel disposava d’informació privilegiada que, si bé en algun moment li podia generar angoixa, diu que l’ha ajudat més que no pas perjudicat, ja que alguns dels reptes amb els quals es va trobar al sortir de l'UCI–reaprendre a caminar o a empassar– ja els havia vist abans en pacients seus.

Cargando
No hay anuncios

En qüestió de 24 hores

Després d’aquesta experiència ara posa més en valor la relació d’amistat amb el Jordi, amb qui ha compartit moments difícils. “Tot i que ell n’és més conscient que jo, que estava adormit”. Però el vincle també el va fer amb la resta de personal mèdic. “És una gran cadena de persones”, diu.

Cargando
No hay anuncios

El Joan Manel es va contagiar a l’inici de la pandèmia i tot va anar molt ràpid: en qüestió de 24 hores va passar d’estar en observació amb una pneumònia bilateral a ingressar a l'UCI amb insuficiència respiratòria. Va passar quaranta dies a l'UCI de Sant Pau i a la de la Vall d'Hebron, on el van traslladar per connectar-lo a un dispositiu d’oxigenació de membrana extracorpòrea (ECMO), una tècnica molt invasiva que es reserva per als pacients més greus i que requereixen un 2% dels malalts. “Ell va ser un exemple dels pacients més greus que podem tenir. La malaltia li va afectar molt severament el pulmó”, explica el Jordi, que admet que va arribar a patir per la vida del seu amic. “Quan depens d’aparells de suport vital la teva vida està en risc permanent. I has d’informar honestament. Ell estava adormit, el que era complicat era explicar-ho a la seva dona”.

Despertar a l'UCI, després de tants dies sedat, comporta problemes d’orientació. El Joan Manel havia creat un món a mig camí entre els somnis i la realitat i que ell situava al Pallars, on es pensava que era. La visita de la seva dona, la Vicki, va ser el punt d’inflexió que el va fer aterrar a la realitat. “Va ser emocionant, després de tants dies sense veure’s”, recorda el Jordi, que reconeix que la prohibició de les visites presencials ha sigut “una font de patiment” per als malalts i els seus familiars. “Les videotrucades ajuden, però no substitueixen. Una videotrucada amb una persona inconscient ja no té sentit. És com veure morir un familiar per televisió, el que voldries és estar al costat i donar-li la mà”.

Cargando
No hay anuncios

El Joan Manel encara s’està recuperant, per això encara no li agrada parlar de seqüeles. “De manera lenta però progressiva vaig millorant”, diu. I no es marca objectius. Com el Jordi, que, tot i estar esperançat amb la vacunació, diu que la pandèmia s’acabarà però que “no sabem ni quan ni com”. “Que ens en sortim dependrà del petit esforç que fem tots”.

Els protagonistes
  • Joan Manel Pérez -Castejón56 anys, metge geriatre i pacient covid Va passar 65 dies ingressat, 40 dels quals a les UCI de Sant Pau i Vall Hebron
  • Jordi Mancebo63 anys, cap de la UCI de l'Hospital de Sant Pau Ha viscut la que és "una de les pitjors experiències professionals". Entre els molts pacients que ha tractat hi ha el seu amic Joan Manel
Cargando
No hay anuncios