Fotos del far del Llobregat

URBANISME

Quan els estius de l’Hospitalet tenien mar

L’Ajuntament vol recuperar l’entorn del far del Llobregat cent anys després de vendre’l a Barcelona

En un mar de contenidors de port que s’amunteguen els uns sobre els altres, es fa difícil pensar que el far del Llobregat estava envoltat per aigua fa menys d’un segle. L’edifici, que va arribar a convertir-se en una península dins el mar, és un dels pocs elements que recorda que, on ara hi ha quilòmetres de ciment, abans hi havia la platja de l’Hospitalet de Llobregat. Durant dècades, visitants i hospitalencs van pescar i remullar els peus a la platja de la Farola -nom amb què es coneixia popularment, ja que hi havia el far- fins que la construcció de la Zona Franca i l’ampliació del port van substituir progressivament la costa i les zones agrícoles per les activitats industrials.

El far es va construir l’any 1852 sobre les restes d’una petita fortalesa a la desembocadura del riu Llobregat per avisar els vaixells del perill d’embarrancar-se en la gran quantitat de sediments que s’hi acumulaven. Abans, però, l’antiga torre havia servit per donar resposta als atacs de pirates del nord d’Àfrica i, més tard, havia albergat un hostal i una taverna freqüentats per pescadors. “Hi havia un petit barri de barraques, alguna indústria química i diverses masies. Era un terreny molt ric a nivell agrícola, però era una zona poc habitada i allunyada de la ciutat”, recorda el director del Museu d’Història de l’Hospitalet, Josep Maria Solias. Entre el 1850 i el 1950 la Farola -limitada en els seus extrems pel mar, el riu Llobregat, l’antic municipi de Sants i una via ferroviària de trasllat de mercaderies- es va convertir en un lloc molt freqüentat per veïns de la ciutat, especialment els dels barris pròxims.

Una platja per als veïns

“A mesura que va avançant el segle XX i la gent de classe treballadora va tenint més temps d’oci, una de les excursions típiques era agafar el carro i anar a la platja de la Farola”, explica el president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Manuel Domínguez. Per arribar-hi calia seguir un camí que sortia del centre de la ciutat, l’actual entorn de la Gran Via, i que era popularment conegut entre els visitants com la carretera de la Farola. Carme Torrens, de 89 anys i família d’antics escombriaires, relata com eren aquelles sortides familiars de diumenge a la tarda. “Quan acabàvem de treballar, al migdia, dinàvem i agafàvem el carro cap a la platja, cap a la Farola. Ens emportàvem un sopar-berenar en un carro que anava ple”, explica, nostàlgica, aquesta veïna de Santa Eulàlia.

Eren els anys 40, recorda Torrens, que també esmenta les cassoles de conill i cargols que preparava la seva mare i que assaborien plegats sobre una taula plegable clavada a la sorra. Ara bé, aquells sopars amb olor de salnitre tenien els dies comptats: l’any 1920 el futur del litoral de l’Hospitalet havia quedat sentenciat, quan un decret del govern espanyol va obligar la ciutat a lliurar 900 hectàrees a Barcelona per construir un port franc, lliure d’impostos. Un projecte que mai es va arribar a executar.

“A finals del segle XIX hi ha algun projecte per construir un port franc que ajudi a reconstruir l’economia en un moment de pèrdua de les colònies i, per tant, econòmicament i políticament molt inestable”, explica Solias, i afegeix que els canvis que es van notar arran del decret van ser mínims: “La zona agrícola es va mantenir i l’única diferència és que a les masies de la riba es llegien cartells que deien: «propietat del port franc»”. La gran transformació va arribar a finals dels 50, quan es va aixecar la Zona Franca per encabir-hi les empreses que no es podien instal·lar a Barcelona.

L’Hospitalet va fer la transacció a canvi de poc menys de 84.000 pessetes i va perdre la seva històrica sortida al mar, inclosos el far del Llobregat i la platja de la Farola. “Avui dia seria impensable”, lamentava l’alcaldessa, Núria Marín, la setmana passada en una trobada amb periodistes al far, just ara que fa un segle d’aquest “error històric”. L’historiador Manuel Domínguez en discrepa: “No podem dir que l’Ajuntament del 1920 cometés un error, perquè va ser una imposició. Tot això forma part d’un procés global, més enllà que Barcelona ja feia més de 50 anys que anava annexionant tots els pobles pròxims”. Remarca, però, que l’annexió va ser una pèrdua important per a la ciutat, perquè a part de desconnectar-la del mar, també va reduir el terme municipal de l’Hospitalet gairebé a la meitat. “Ens va anar d’un pèl que no es quedessin amb tot el terreny fins al riu”, conclou.

L’Ajuntament vol lluitar ara per revertir aquella decisió. “La nostra aspiració és tornar a posar en contacte l’Hospitalet amb el mar”, va assegurar l’alcaldessa Marín, i va afegir que la idea del consistori era reclamar els terrenys a tocar del mar perduts en les negociacions sobre els límits municipals amb el Prat de Llobregat i Barcelona. Els veïns, però, es mostren “escèptics”. “Ens encantaria que tant el far del Llobregat com part del que abans era el litoral de l’Hospitalet tornessin a la ciutat, però tenim dubtes sobre l’objectiu del projecte, si és que n’hi ha”, explica Montse Abolafia, portaveu de l’Associació de Veïns Independent de Bellvitge. Tot i que encara està per definir quina superfície exigirà el municipi, el Prat ja ha rebutjat negociar les fronteres perquè l’Hospitalet arribi al mar.