Un documental per treure de l'armari la depressió

Barcelona"Viure aturat en un túnel, llarg i sense sortides". El Marce és un dels sis testimonis que posen la veu i el rostre al documental Anhedonia: dins la depressió, que s’estrena aquest dilluns als cinemes Aribau de Barcelona (amb les entrades exhaurides) i que s’emetrà dissabte 11 d'octubre a la nit al 33 coincidint amb la Setmana de la Salut Mental. Durant una hora, el Marce i sis pacients més expliquen com és la convivència amb una malaltia força desconeguda, sovint incompresa i banalitzada, i reflexionen sobre el seu futur. El títol de la pel·lícula fa referència al terme mèdic que dona nom a la incapacitat per experimentar plaer o interès en activitats que havien estat considerades gratificants. Com li va passar al Joel, un adolescent "simpàtic i rialler", segons les seves paraules, que als 11 anys va començar a sentir que no li agradava la seva imatge al mirall. "Les coses no són com sempre semblen", subratlla aquest noi, que avui diu que ja veu el final del túnel fins al punt que ja no necessitarà prendre ni la petita porció de medicació que l’ajuda a mantenir-se estable. "No mola dependre d’una pastilla per ser feliç", assenyala.

El periodista Fidel Masreal va seguir durant un any aquestes persones, que en la presentació confessen haver perdut la il·lusió per tot en perdre la parella o que relaten idees suïcides arran d’una relació tòxica, o el dolor per no haver sentit el vincle maternofilial després del part. Masreal, especialitzat en la cobertura de la informació relacionada amb la salut mental a El Periódico, és també el codirector del documental amb Facundo Beraudi i explica que va triar els pacients amb l’únic criteri de la diversitat d’orígens i d’edat. "Teníem ben clar que volíem ser fidels a la realitat, sense filtres ni minimitzar la malaltia, ser directes", relata el periodista, que ja el 2008 va signar Conviure amb la depressió, en què arran de la malaltia de la seva mare va voler entendre i explicar les causes i els tractaments del trastorn. Ara, el plantejament és diferent i durant els 60 minuts del documental els únics protagonistes són els set testimonis, que "parlen sense guió".

Missatge d'esperança

La càmera troba els testimonis a casa seva, amb la família o fent allò que els agrada. I en aquesta intimitat es deixen anar per expressar no només sentiments sinó també els problemes amb què es troben les persones que pateixen trastorns mentals. La falta de personal, les llistes d’espera a les unitats públiques de psiquiatria i psicologia, però també les dificultats per trobar ajuda entre el cercle més pròxim pel desconeixement al voltant de la depressió, tot i que la prevalença és molt alta: es calcula que entre el 8% i el 16% de la població en patiran al llarg de la seva vida, però un 15% no arriben mai a tractar-se. L’infradiagnòstic o el dèficit de diagnòstic precoç són altres dels factors negatius que afloren durant el documental. Masreal, però, assegura que, malgrat tot, es queda amb el "missatge de l’esperança", que "de la depressió se’n surt". Ho diu el Marce al final, que del túnel fosc ja comença a veure llums.

El documental és una producció de Broadcaster i ha comptat amb el suport del Pacte Nacional per a la Salut Mental, el full de ruta de Catalunya per desplegar mesures i serveis per millorar les condicions de malalts i famílies. "Volem que sigui una eina útil" perquè es parli de la depressió en escoles i centres cívics", s’esplaia Masreal, que ofereix el seu treball per a projeccions i col·loquis.