Johann Hari: "L'ozempic no és una moda, és una revolució"

Johann Hari (Glasgow, 1979) estava a punt de fer 42 anys quan va sentir la paraula ozempic. És l’edat en què havia mort el seu avi d’un atac de cor, i ell havia patit obesitat gairebé tota la vida. Va decidir injectar-se el fàrmac, i va viatjar per tot el món entrevistant científics. Ho ha recollit al llibre Adelgazar a cualquier precio (Península).

Descobreix el fàrmac en una festa.

— I, no vull presumir, però l'organitzava un actor guanyador d'un Oscar. Era just després de la pandèmia i jo em sentia insegur perquè havia guanyat pes, però pensava que li devia haver passat a tothom. Quan vaig arribar vaig veure que estaven més prims que abans de la covid li vaig dir a una amiga: "Uau, tothom ha fet pilates durant el confinament, no?" Va somriure, i em va ensenyar una ploma d'ozempic.

Què va pensar?

— Que era massa bo per ser veritat. I després vaig tenir molts dubtes sobre si prendre'n pels efectes secundaris, però estava preocupat pel meu pes, i la dieta i l'exercici no havien funcionat.

Què passa dos dies després de començar a prendre-la?

— No oblidaré mai la sensació quan em vaig despertar. No sabia què passava, i em vaig adonar que no tenia gana. Vaig anar a una cafeteria i vaig demanar un wrap de pollastre amb un munt de maionesa; em fa vergonya, però és el que esmorzava habitualment. I gairebé sempre em quedava amb gana. Vaig fer tres o quatre queixalades i no en volia més. Quan estàs a dieta, vols un Big Mac però, amb força de voluntat, decideixes no menjar-te'l. Aquest cop va ser una experiència totalment diferent. Per això els científics diuen que han descodificat el codi que controla la gana humana.

Quin va passar després?

— Durant els primers sis mesos vaig perdre molt de pes, el meu mal d'esquena va desaparèixer i el catxesdel jardiner em va tirar els trastos. Però, curiosament, estava trist. 

Per què?

— Potser és un efecte secundari, però jo sospito que hi ha alguna cosa més. Un dia a Las Vegas estava investigant un tema molt difícil, l'assassinat d'una persona que coneixia, i estava molt trist. Vaig entrar en un Kentucky Fried Chicken i vaig demanar el que sempre demanava per animar-me: una galleda de pollastre. Però no tenia gana. Hi ha cinc motius pels quals mengem, i només un té a veure amb obtenir nutrients. La resta són psicològics. Em vaig adonar que des de petit feia servir l'alimentació per gestionar les meves emocions. I això no ho pots fer quan prens aquests fàrmacs.

Al llibre insisteix que no és una moda.

— Ni és una moda ni una bogeria, és un avenç científic gegantí. Diria que és comparable a la píndola anticonceptiva. L'obesitat és letal; fa que sigui més probable morir d'un atac de cor, patir demència o càncer, i tens un 70% més de possibilitats de desenvolupar diabetis del tipus 2, que és la principal causa evitable de ceguera al Regne Unit. Pot semblar exagerat, però jo ho veig com la invenció del foc.

Afirma que en pren el 20% de població als Estats Units.

— I d'aquí a set anys acaba la patent, de manera que la meva predicció és que es transformarà en una pastilla que pot costar un euro al dia. Crec que almenys un quart de la població espanyola estarà prenent aquest fàrmac.

Però anem enrere. Per què tenim aquest problema d'obesitat?

— L'any que vaig néixer, a la Gran Bretanya un 6% de la població era obesa i ara aquesta xifra ha augmentat fins a un 23%. I la realitat és que l'obesitat explota a tot arreu quan arriba un canvi: passar del menjar fresc al menjar processat. Hi ha evidències de com erosiona la nostra capacitat de sentir-nos saciats.

Parla d'un estudi del doctor Paul Kenny.

— Va agafar un munt de rates, les va criar en gàbies i els donava pinsos naturals. Al cap d'un temps va introduir, juntament amb el menjar saludable, coses com bacó fregit i pastís de formatge. Les rates es van transformar i menjaven sense parar; es llançaven literalment damunt del pastís de formatge. I després el doctor Kenny va fer una cosa una mica cruel: els va treure el menjar porqueria. I el més sorprenent és que no volien ni tan sols acostar-se al menjar saludable; preferien morir de gana. Jo defenso que tots vivim una versió d'això. Hem crescut en un parany, i aquests fàrmacs són una sortida. No és perfecte, però són una sortida.

La solució no seria esport i dieta saludable?

— Les dades indiquen que a llarg termini només el 15% de les persones són capaces de perdre pes amb dieta i exercici. Això vol dir que no funciona per al 85% de persones que ho intenten. És evident que necessitem pensar estratègies a llarg termini, però i ara què? Si casa teva es crema es pot obrir un debat sobre com canviar el material de l'edifici perquè les cases no siguin inflamables. És una bona idea. Però en el moment del foc el que s'ha de fer és extingir-lo, i també anar pensant en el llarg termini; per això també vaig viatjar tal Japó. 

Tenen un 4% d'obesitat. Com s'ho fan?

— No és genètica, perquè els japonesos que s'han traslladat als Estats Units s'engreixen tant com qualsevol altre americà; és una cosa cultural. Cada escola al Japó té un nutricionista i els nens només mengen menjar fresc, i els ensenyen com alimentar-se. Per a mi ja és massa tard, però per als nostres nens hem de pensar un nou futur; podem seguir l'exemple del Japó.

Una cosa molt sorprenent: multen l'obesitat.

— Van tenir un augment de l'obesitat el 2008 i van fer canvis legals. Cada any aquestes empreses pesen els treballadors de més de 40 anys i, si pugen de pes, han de treballar conjuntament en un pla. I si l'empresa té un sobrepès generalitzat, rep una multa. És increïble. Si ho intentes fer als Estats Units o Anglaterra, crec que et cremarien l'empresa. 

Podem imaginar un món sense obesos? 

— Sempre hi ha hagut variacions naturals de formes de cossos i això és una cosa bona. Però fixa't en el tabac. La meva mare fuma molt, i tinc una foto de quan jo era un nadó en què m'està donant el pit, fumant, i té el cendrer recolzat a la meva panxa. Quan vaig descobrir aquesta foto li vaig ensenyar, pensant que se sentiria molt culpable i demanaria perdó. Primer em va dir: mira, eres un nadó molt difícil; necessitava fumar. Però la realitat és que en aquell moment la meitat de la població d'Anglaterra fumava. A l'avió, a l'autobús, al metge. Pensa que ràpid que ha desaparegut això. Si m'agradaria veure un món sense fumadors? Sí, seria més saludable. I m'agradaria també veure un món en què l'obesitat torni a nivells naturals, no als nivells grotescos que ha creat el nostre entorn artificial. 

Quant s'ha aprimat?

— 12 quilos. Falten estudis per saber què passa exactament quan els deixes, però sembla que són fàrmacs que funcionen mentre els prens, de manera que els has de prendre sempre acceptant els riscos.