Robar per sentir-se bé: així alleugen els cleptòmans el malestar emocional

BarcelonaEntra en una botiga de bijuteria, veu un petit anell de color daurat i, quan no la mira ningú, se'l posa ràpidament a la butxaca. No el necessita, però tampoc s'hi ha pogut resistir. Les persones amb cleptomania experimenten plaer i satisfacció després de robar, tot i que després aquestes emocions s'acaben transformant en culpabilitat i vergonya. Fins ara la comunitat científica tractava aquest trastorn psicològic com una conducta impulsiva que el pacient no pot controlar, però investigadors catalans han determinat en un estudi que aquestes persones també presenten aspectes propis d’un trastorn compulsiu, és a dir, comportaments que repeteixen per alleujar el malestar emocional. L'estudi és de l'Hospital de Bellvitge i de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell) i l'ha publicat la revista Scientific Reports.

Aquest trastorn psicològic es diagnostica a entre el 0,3% i el 2,6% de la població i està al darrere d'entre el 4% i el 24% dels casos de robatoris. A més, tres de cada quatre pacients són dones, segons dades de l'hospital. Ara bé, els experts creuen que la prevalença real és més elevada perquè l’estigma "és una forta barrera a l’hora de buscar ajuda". Fins ara la recerca sobre cleptomania es basava en estudis de casos, tant pel que fa a les investigacions pensades per millorar el diagnòstic del trastorn com per a les pensades per trobar nous tractaments. L'estudi català és dels pocs que s'han centrat exclusivament a descriure la cleptomania, només ha inclòs dones i ha analitzat els resultats del tractament que han rebut les pacients.

Les persones amb cleptomania acostumen a presentar altres trastorns, com els de conducta alimentària (TCA) i abús de substàncies, cosa que agreuja la situació dels pacients i redueix significativament l’èxit del tractament. Els investigadors catalans han comptat amb 150 participants, de les quals 13 estaven en tractament només per cleptomania, 71 també tenien un TCA i la resta no tenia cap trastorn. Els dos primers grups de pacients mostraven perfils més disfuncionals que les persones sanes, però en comparar-los entre ells es va evidenciar que les pacients amb TCA tendien a tenir més impulsivitat, mentre que les que només tenien cleptomania mostraven més tendència a la compulsivitat.

Per als investigadors, aquestes conclusions confirmen que la cleptomania s’ha de tenir en compte en tota la seva complexitat compulsiva-impulsiva, i que cal incloure els aspectes individuals de cada pacient i també la presència d'altres trastorns en el seu tractament perquè no fracassi. A diferència de la impulsivitat, en què el pacient no pot controlar certes conductes tot i ser conscient dels danys que comporten, en la compulsivitat hi ha la sensació d’estar obligat a fer una acció de forma persistent i repetitiva que després no aportarà cap benefici. En la impulsivitat la conducta busa la gratificació immediata, mentre que en la compulsivitat l’objectiu és alleujar un malestar emocional.

Tractaments

Actualment el tractament més comú per a la cleptomania és la teràpia cognitivoconductual per augmentar les estratègies d’autocontrol, però en molts casos no és suficient per atendre els casos en tota la seva complexitat. Els autors proposen que es tinguin en compte altres opcions, com la teràpia d’exposició i prevenció de resposta, que s'utilitza per tractar el trastorn obsessivocompulsiu, ja que pensen que pot ser més beneficiós per als pacients, sobretot per als que tenen altres trastorns com els TCA o les addiccions comportamentals.