Sebastià Adrover: “Tot el que deixam escrit, amb els anys agafa una gran rellevància”

Des de fa més de deu anys, el mallorquí Sebastià Adrover dedica el temps que li deixa lliure la seva professió a posar en ordre els manuscrits, cartes i trossets de paper de tota mena que va trobar en unes caixes que són herència de la seva família política. Han passat més de quinze anys des que va començar a espigolar la correspondència de mossèn Miquel Clar, vicari del petit llogaret dels Llombards, del terme municipal de Santanyí, al migjorn de Mallorca. Segurament en posar-s’hi mai no va imaginar la dimensió que prendria aquell treball d’investigació, fins al punt de trobar informació important del procés d’elaboració del Diccionari català-valencià-balear i del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Sebastià Adrover tampoc no devia pensar que acabaria dedicant una part de la seva vida a aquelles nombrosíssimes cartes datades entre el 1888 i el 1930. Ni que acabaria publicant un primer epistolari entre mossèn Antoni Maria Alcover i el vicari Clar, i ara un segon, Som Miquel Clar Pvre. Epistolari amb Mn. Alcover, amb altres personatges destacats de la seva època i papers personals, que acaba d’editar Lleonard Muntaner.

¿En qualsevol racó, aparentment insignificant i allunyat, s’hi pot trobar un petit tresor?

Esclar. Ho sé perquè a mi m’ha passat. Som el primer sorprès per la dimensió del personatge de Miquel Clar, un vicari que es dedicà a un nucli de població mínim al sud de Mallorca, a començaments del segle XX, però que a la vegada va estar connectat amb gent tan il·lustre com mossèn Alcover o un joveníssim Francesc de Borja Moll, i també amb moments clau de la Renaixença catalana gràcies a la seva inquietud intel·lectual.

Des de l’experiència personal, ¿què diria que és un epistolari?

És això, un petit tresor que a la persona que l’investiga li provoca emocions diverses, de vegades fins i tot tremolor, ja que saps que tens una cosa única a les mans, perquè a més estàs furgant en la intimitat més absoluta de les persones i perquè, en el cas de l’epistolari que m’ocupa, tot i que moltes vegades allò que llegeixes pugui semblar insignificant (com poden ser els papers on es dóna compte dels fruits d’una collita), t’adones que tot el que deixam escrit, amb el pas dels anys agafa una gran rellevància.

Què li han permès descobrir l’arxiu i les cartes de Miquel Clar?

El més important és que he descobert un personatge d’interès. Pensi que, de Miquel Clar, la gent en tenia un coneixement més bé anecdòtic, com succeeix amb tantes persones que, aparentment, han viscut en l’anonimat. També pensi que la major part de la seva vida transcorre als Llombards, dedicat a una petita comunitat, absolutament pobra. Tant, que, com ell relata, no sabien ni què eren les monges. Vol dir que la gent de la zona no sabia ni llegir, ni havia rebut mai educació, ni tampoc sabien què era la sanitat.

No parlam de segles enrere, sinó de començaments del segle XX.

Sí, i ell es va trobar amb una feinada a fer. Va ser Miquel Clar qui, el 1905, va portar als Llombards les primeres monges i les va instal·lar en una casa que era de la seva propietat. Ell tenia una preocupació i també una gran passió per la dignitat humana en tots els aspectes i per a qualsevol moment de la vida, encara que fos al moment de menjar. Tenia clar que l’educació havia de ser una eina fonamental, encara que només fos com a força per combatre el caciquisme. I, així, dels seus escrits se’n desprèn la convicció que si una persona està educada i sap llegir té moltes menys possibilitats que l’enganin. De fet, encapçala un escrit amb una frase que desconec si era una dita de l’època o si és seva: “El saber no ocupa lloc i el poc saber embarassa”. Tot això que ara ens sembla una evidència, cregui’m que no ho era en aquella petita societat rural de la Mallorca de començaments del segle XX.

Així i tot, ¿Miquel Clar estava en contacte amb el món?

Va assistir a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888. Havia establert contacte amb Antoni M. Alcover, a través del seu germà, Miquel Alcover, jesuïta i arqueòleg, un personatge interessant que va quedar eclipsat per la immensa dimensió del seu germà. El fet és que Miquel Clar, en tornar de l’Exposició Universal, transportà cap a Mallorca aquell esperit de la Renaixença que, a més, coincidia amb aquell amor profund que ell mateix tenia per la terra, per la llengua.

Quina va ser la seva aportació al Diccionari català-valencià-balear?

Miquel Clar va ser part de la xarxa de corresponsals que Alcover i Moll establiren per tots els territoris de parla catalana. Ara bé, per la seva dèria d’escriure cartes i més cartes, no hi ha cap altre epistolari que pugui mostrar tot el procés de creació del diccionari. I és que Miquel Clar guardà la correspondència amb Alcover des del 1901, any de la Lletra de convit, fins al 1926, que és l’any d’aparició del primer fascicle del diccionari. Són 25 anys durant els quals queda reflectida la disponibilitat de moltíssimes persones per assumir responsabilitats en una tasca que consideraven essencial perquè no es perdés la riquesa de la llengua catalana. Avui no sé si seríem capaços d’emprendre una tasca d’aquesta magnitud.