Avançament editorial: 'Homo Deus'

Després de l’èxit de 'Sàpiens', l’historiador Yuval Noah Harari publica la continuació d’aquell assaig en què analitzava el present i el futur de l’’Homo sapiens’ i es pregunta quin nou món crearem ara que estem en condicions d’aspirar a la immortalitat i la felicitat, és a dir, a allò que ens farà déus. Avancem l’extracte d’‘Una breu història de les gespes’, de la introducció d’’Homo Deus. Una breu història del demà’ (Edicions 62), que arribarà a les llibreries el 6 d’octubre

Si la història no segueix unes regles estables, i no podem predir-ne el curs futur, per què estudiar-la? Sovint sembla que el principal objectiu de la ciència sigui predir el futur: s’espera que els meteoròlegs prediguin si demà plourà o farà sol; els economistes haurien de saber si devaluar la moneda evitarà o precipitarà una crisi econòmica; els bons metges haurien de preveure si la quimioteràpia o la radioteràpia serà més beneficiosa per curar el càncer de pulmó. De la mateixa manera, es demana als historiadors que examinin els actes dels nostres avantpassats perquè puguem repetir les seves sàvies decisions i evitar els seus errors. Però gairebé mai va així, perquè el present és massa diferent del passat. És una pèrdua de temps estudiar les tàctiques d’Anníbal a la Segona Guerra Púnica per imitar-les a la Tercera Guerra Mundial. El que va servir en batalles de cavalleria no necessàriament seria beneficiós en una guerra cibernètica.

Però la ciència no tracta només de predir el futur. Els estudiosos en tots els camps sovint pretenen ampliar els nostres horitzons, i obrir-nos així a nous i desconeguts futurs. Això és especialment cert en història. Encara que els historiadors alguna vegada intentin fer profecies (sense gaire èxit), l’estudi de la història busca per sobre de tot conscienciar-nos de les possibilitats que normalment no hem tingut en compte. Els historiadors estudien el passat, no per repetir-lo, sinó per alliberar-se’n.

Cada un de nosaltres ha nascut en una realitat històrica concreta, regida per normes i valors concrets i gestionada per un únic sistema econòmic i polític. Donem per descomptada aquesta realitat, pensant que és natural, inevitable i immutable. Oblidem que el nostre món va ser creat per una cadena accidental d’esdeveniments, i que la història no sols va conformar la nostra tecnologia, la nostra política i la nostra societat, sinó també els nostres pensaments, les nostres pors i els nostres somnis. La freda mà del passat emergeix de la tomba dels nostres avantpassats, ens agafa pel coll i dirigeix la nostra mirada cap a un únic futur. Hem sentit aquesta grapa des del moment que vam néixer, i per això assumim que és una part natural i indefugible de qui som. Per això poques vegades intentem alliberar-nos-en i imaginar futurs alternatius.

Estudiant la història aspirem a afluixar la grapa del passat. Ens permet girar el cap cap aquí i cap allà, i començar a detectar possibilitats que els nostres avantpassats no es podien ni imaginar, o no volien que ens imaginéssim. Observant la cadena accidental d’esdeveniments que ens ha portat fins aquí, ens adonem de com van agafar forma els nostres pensaments i somnis, i podem començar a pensar i somiar d’una altra manera. Estudiar història no ens dirà què hem d’escollir, però almenys ens donarà més opcions.

Els moviments que intenten canviar el món sovint comencen per reescriure la història, i així permeten que la gent reimagini el seu futur. Tant si vols que els treballadors facin vaga general com si vols que les dones prenguin possessió dels seus cossos o que les minories oprimides exigeixin els seus drets polítics, el primer pas és reexplicar la seva història. La nova història explicarà que “la nostra situació present no és ni natural ni eterna. Hi va haver un temps que les coses eren diferents. Només una sèrie d’esdeveniments fortuïts van crear el món injust que coneixem avui. Si actuem amb saviesa, podem canviar el món i crear-ne un de molt millor”. És per això que els marxistes reexpliquen la història del capitalisme, que les feministes estudien la formació de les societats patriarcals, i que els afroamericans commemoren els horrors del comerç d’esclaus. No aspiren a perpetuar el passat sinó a alliberar-se’n.

El que és cert per a les grans revolucions socials és igualment cert al micronivell de la vida quotidiana. Una parella jove que es construeix una casa pot demanar a l’arquitecte que posi un bon tros de gespa al jardí de davant. Per què gespa? “Perquè la gespa fa bonic”, pot explicar la parella. Però per què ho pensen? Té una història darrere.

Els caçadors recol·lectors de l’edat de pedra no plantaven herba a l’entrada de les seves coves. Cap prat verd donava la benvinguda als visitants de l’Acròpoli atenenca, el Capitoli de Roma, el Temple de Jerusalem, o la Ciutat Prohibida de Pequín. La idea de cultivar gespa a l’entrada de les residències privades i els edificis públics va néixer als castells dels aristòcrates francesos i anglesos de la Baixa Edat Mitjana. Els primers anys de l’Edat Moderna aquest costum va arrelar i va esdevenir un indicador de noblesa.

Les gespes ben cuidades demanaven terreny i molta feina, sobretot en els temps anteriors als tallagespes i els aspersors automàtics. A canvi, no produïen res de valor. Ni tan sols hi podien pasturar els animals, perquè haurien esguerrat la gespa. Els pagesos pobres no podien permetre’s perdre terrenys valuosos o temps amb gespes. L’herba polida a l’entrada del castell era, doncs, un símbol d’estatus que no es podia fingir. Proclamava a crits a tots els transeünts: “Sóc tan ric i poderós, tinc tantes hectàrees i servents, que em puc permetre aquest espectacle de verdor”. Com més gran i més cuidada era la gespa, més poderosa la dinastia. Si anaves a veure un duc i trobaves la seva gespa en mal estat, sabies que anaven mal dades.

La valuosa gespa era sovint l’escenari d’importants celebracions i esdeveniments socials, i en tots els altres moments estava estrictament prohibit trepitjar-la. Encara avui, en molts palaus, edificis governamentals i locals públics un rètol sever ordena al públic “Prohibit trepitjar la gespa”. A la meva facultat d’Oxford, tot el pati estava format per una gran i atractiva gespa, en la qual ens estava permès caminar o seure només un dia a l’any. Els altres dies, pobre de l’estudiant que gosés profanar la sagrada herba.

Els palaus reials i els castells ducals van convertir la gespa en el símbol de l’autoritat. Quan en l’última època moderna els reis anaven caient i els ducs eren guillotinats, els nous presidents i primers ministres van mantenir les gespes. Parlaments, tribunals suprems, residències presidencials i altres edificis públics van proclamar encara més el seu poder en filera rere filera de polits brins d’herba. Simultàniament, les gespes van conquerir el món de l’esport. Durant milers d’anys els humans van jugar sobre qualsevol mena de terreny concebible, des del gel fins al desert. Tanmateix, els darrers dos segles els partits importants de veritat -com els de futbol i els de tennis- es juguen sobre gespa. Si es tenen diners, és clar. A les faveles de Rio de Janeiro, la futura generació de futbolistes brasilers xuta pilotes fetes a mà sobre sorra i pols. Però als barris opulents, els fills dels rics es diverteixen sobre gespes meticulosament cuidades.

Els humans, doncs, van identificar gespa amb poder polític, estatus social i riquesa econòmica. No és estrany que al segle XIX la puixant burgesia adoptés la gespa amb entusiasme. Al començament només els banquers, els advocats i els industrials podien permetre’s un luxe així a les seves residències privades. Però quan la Revolució Industrial va eixamplar la classe mitjana, i va inventar el tallagespa i els aspersors automàtics, de sobte milions de famílies es podien permetre tenir gespa a casa. A les urbanitzacions nord-americanes, un tros de gespa impecable va passar de ser un luxe de persona rica a una necessitat de classe mitjana.

Així va ser com es va afegir un nou ritu a la litúrgia suburbana. Sortint de la missa dominical, molta gent es dedicava a tallar la gespa. Caminant pel carrer, de seguida podies deduir la riquesa i la posició de cada família per la grandària i la qualitat de la seva gespa. No hi ha senyal més segur que alguna cosa no rutlla a cals Jones que una gespa descurada al jardí. Actualment l’herba és la collita més estesa als EUA després del blat de moro i el blat, i la indústria de la gespa (plantes, adobs, tallagespes, aspersors, jardiners) representa uns guanys de milers de milions de dòlars cada any.

La gespa no es va limitar a ser una moda europea i nord-americana. Fins i tot gent que no ha visitat mai la vall del Loira ha vist presidents dels Estats Units fent discursos a la gespa de la Casa Blanca, partits de futbol importants jugats en estadis verds, i Homer i Bart Simpson discutint a qui li toca tallar la gespa. És a dir, que persones de tot el planeta associen la gespa amb poder, diners i prestigi. La gespa, doncs, s’ha estès arreu, i ara està conquerint fins i tot el cor del món musulmà. El flamant Museu de l’Art Islàmic de Qatar està envoltat de gespes magnífiques que es remunten més al Versalles de Lluís XIV que al Bagdad de Harun al-Raixid. Les va dissenyar i construir una empresa nord-americana, i els seus més de cent mil metres quadrats d’herba -en ple desert d’Aràbia- exigeixen una escandalosa quantitat d’aigua potable cada dia per continuar verda. Mentrestant, als barris rics de Doha i Dubai, les famílies de classe mitjana s’enorgulleixen de les seves gespes. Si no fos per les túniques blanques i els hijabs negres, et podries pensar que ets a l’Oest Mitjà i no a l’Orient Mitjà.

Ara que hem llegit aquesta breu història de la gespa, quan ens plantegem comprar una casa podem pensar-nos-ho dues vegades abans de decidir posar gespa al jardí. Som lliures de fer-ho, naturalment. Però també som lliures d’alliberar-nos de la càrrega cultural que ens han llegat els ducs europeus, els magnats capitalistes i els Simpson, i imaginar-nos un jardí de pedres japonès o qualsevol altra cosa nova del tot. Aquesta és la millor raó per aprendre història: no per predir el futur, sinó per alliberar-nos del passat i imaginar-nos destins alternatius. No cal dir que això no representa la llibertat total, perquè no podem evitar que el passat ens conformi. Però una mica de llibertat és millor que no gens.

Una arma al primer acte

Totes les prediccions que esquitxen aquest llibre no són més que un intent de plantejar els dilemes de l’actualitat i una invitació a canviar el futur. Predir que la humanitat intentarà aconseguir la immortalitat, la felicitat i la divinitat és tant com predir que les persones que es construeixen una casa voldran tenir gespa al jardí. Sembla molt probable. Però un cop ho dius en veu alta, pots començar a pensar en alternatives.

La gent s’espanta amb els somnis d’immortalitat i divinitat no perquè els semblin estranys i improbables, sinó perquè és poc habitual ser tan franc. Però quan s’ho pensen, la majoria de les persones s’adonen que té força lògica. Malgrat la supèrbia tecnològica d’aquests somnis, ideològicament no són res de nou. Fa tres-cents anys que el món està dominat per l’humanisme, que santifica la vida, la felicitat i el poder de l’ Homo sapiens. L’intent d’aconseguir la immortalitat, la felicitat i la divinitat només fa que portar els ideals humanistes de fa temps a la seva conclusió lògica. Posa obertament sobre la taula el que fa molt de temps que tenim amagat sota les estovalles.

Tot i això m’agradaria posar una altra cosa sobre la taula: una arma. Una arma que aparegui al primer acte i es dispari al tercer. Els capítols següents parlen de com l’humanisme -la veneració de l’humanisme- ha conquerit el món. Però la puixança de l’humanisme també conté les llavors de la seva caiguda. Alhora que l’intent de convertir els humans en déus porta l’humanisme a la seva conclusió lògica, també exposa els defectes inherents a l’humanisme. Si comences amb un ideal defectuós, sovint no t’adones d’aquests defectes fins que l’ideal no està a punt de realitzar-se.

Ja podem veure aquest procés a les unitats de geriatria dels hospitals. A causa de la inflexible convicció humanista de la santedat de la vida humana, mantenim les persones amb vida fins que assoleixen un estat tan llastimós que ens veiem obligats a preguntar-nos: “Què hi ha de tan sagrat exactament en això?”. Per les mateixes creences és probable que al segle XXI portem l’humanisme en conjunt a l’extrem. La mateixa tecnologia que pot convertir els humans en déus, pot fer irrellevants els humans. Per exemple, és probable que ordinadors prou potents per entendre i superar els mecanismes de l’envelliment i la mort siguin prou potents per substituir els humans en totes les tasques.

En conseqüència, l’ordre del dia real del segle XXI serà molt més complicat del que aquest llarg primer capítol suggereix. Avui dia podria semblar que la immortalitat, la felicitat i la divinitat ocupen els primers llocs del nostre ordre del dia. Però quan ens acostem a l’assoliment d’aquests objectius, és probable que les turbulències resultants ens desviïn cap a destinacions del tot diferents. El futur descrit en aquest capítol només és el futur del passat -és a dir, un futur basat en les idees i les esperances que han dominat el món els últims tres-cents anys-. El futur real -és a dir, un futur nascut de les noves idees i esperances del segle XXI- podria ser completament diferent.

Per entendre tot això cal que tornem enrere i investiguem qui és en realitat l’ Homo sapiens, com ha arribat l’humanisme a ser la religió mundial dominant i per què és probable que intentar complir el somni humanista sigui la causa de la seva desintegració. Aquest és el pla bàsic d’aquest llibre.

La primera part del llibre tracta de la relació entre l’ Homo sapiens i altres animals, per mirar de comprendre què fa tan especial la nostra espècie. Alguns lectors es preguntaran per què els animals reben tanta atenció en un llibre sobre el futur. Des del meu punt de vista, no es pot tenir un debat seriós sobre la natura i el futur de la humanitat sense començar pels nostres companys animals. L’ Homo sapiens s’esforça molt per oblidar-ho, però és un animal. I és doblement important recordar els nostres orígens en un moment en què cerquem convertir-nos en déus. Cap investigació del nostre futur diví pot ignorar el nostre passat animal -i les nostres relacions amb altres animals- perquè la relació entre humans i animals és el millor model que tenim per a les futures relacions entre superhumans i humans. ¿Volem saber com tractaria un cíborg superintel·ligent els humans corrents de carn i ossos? Val més començar per investigar com tractem els humans els nostres cosins animals menys intel·ligents. No és una analogia perfecta, és clar, però és el millor arquetip que podem observar realment en lloc de limitar-nos a imaginar.

Basant-se en les conclusions d’aquesta primera part, la segona part del llibre examina l’estrany món que ha creat l’ Homo sapiens en l’últim mil·lenni i el camí que ens ha portat a les nostres cruïlles actuals. Com ha arribat l’ Homo sapiens a creure en el credo humanista, segons el qual l’univers gira al voltant de la humanitat i els humans són l’origen de tot significat i autoritat? Quines són les repercussions econòmiques, socials i polítiques d’aquest credo? Com conforma la nostra vida quotidiana, el nostre art i els nostres desitjos més secrets?

La tercera i última part del llibre torna al començament del segle XXI. Basant-se en una comprensió més profunda de la humanitat i el credo humanista, descriu el nostre dilema actual i els nostres futurs possibles. Per què els intents de satisfer l’humanisme poden resultar en la seva caiguda? Com pot la cerca d’immortalitat, felicitat i divinitat fer trontollar els fonaments de la nostra fe en la humanitat? Quins senyals vaticinen aquest cataclisme, i com es reflecteixen en les decisions que prenem cada dia cada un de nosaltres? I si l’humanisme està en perill, què ocuparà el seu lloc? Aquesta part del llibre no consisteix tan sols a filosofar o a predir el futur frívolament. Més aviat escodrinya els nostres mòbils, les nostres maneres de trobar parella i el nostre mercat de treball per trobar pistes del que vindrà.

Per als autèntics creients en l’humanisme, tot això deu sonar molt pessimista i depriment. Però és millor no treure conclusions precipitades. La història ha estat testimoni de l’ascens i la caiguda de moltes religions, imperis i cultures. Aquestes turbulències no són necessàriament dolentes. Fa tres-cents anys que l’humanisme domina el món, que no és tant de temps. Els faraons van regir Egipte durant tres mil anys i els papes van dominar Europa tot un mil·lenni. Si haguessis dit a un egipci de l’època de Ramsès II que un dia els faraons desapareixerien, segurament s’hauria quedat esmaperdut. “Com podem viure sense un faraó? Qui garantirà l’ordre, la pau i la justícia?”. Si haguessis dit a persones de l’Edat Mitjana que al cap d’uns segles Déu hauria mort, s’haurien horroritzat. “Com podem viure sense Déu? Qui donarà sentit a la vida i qui ens protegirà del caos?”.

Mirant enrere, molts creuen que la caiguda dels faraons i la mort de Déu van ser avenços positius. Potser l’ensorrament de l’humanisme també serà beneficiós. Per norma la gent té por del canvi perquè tem el desconegut. Però l’única gran constant de la història és que tot canvia.

La història del present... i també del futur

Yuval Noah Harari (Israel, 1976) està especialitzat en la història del món i es va donar a conèixer amb el seu bestseller Sàpiens. Ara hi torna amb Homo Deus, on analitza on ens ha portat el triomf de l’humanisme i quin pot ser el seu futur. El dimarts 11 serà a Barcelona per participar al cicle Converses a la Pedrera i presentar, el dia abans, el seu nou llibre, editat en català per Edicions 62 i en castellà per Debate.

Més continguts de

El + vist

El + comentat