Un estudi de la Universitat de Kansas ha calculat el temps de mitjana que necessitem els adults per establir un vincle d’amistat amb les persones que coneixem. És a dir, quantes hores compartides de manera efectiva ens calen per convertir en amic algú que simplement et cau bé o hi connectes positivament quan el coneixes.

Jeffrey Hall és un professor associat especialitzat en comunicació que té certa tendència a dur a terme estudis peculiars d’aquests que acaben apareixent en els suplements dels diaris. Segurament no suposen cap avenç rellevant en l’àmbit científic, no canviaran la vida de ningú, però serveixen per entretenir i, fins i tot, per reflexionar sobre les teves circumstàncies. Hall va dur a terme dues enquestes diferents per calcular quantes hores necessitem per considerar amic un conegut. Primer va entrevistar 355 persones adultes que s’havien traslladat recentment i que en el nou lloc de residència havien establert noves coneixences. Havien de llistar aquestes noves coneixences, dir quantes hores havien passat plegats i explicar quines activitats havien dut a terme junts. A continuació els va demanar que atorguessin, a cadascun d’ells, una de les quatre categories: conegut, amic informal, amic i amic íntim.

Després va preguntar a cent dotze investigadors de la mateixa Universitat de Kansas quantes hores havien compartit amb dos nous amics, tres vegades, les últimes nou setmanes.

Creuant els resultats a partir d’unes formulacions en què ara tampoc entrarem, el professor Jeffrey Hall ha arribat a la conclusió que, de mitjana, necessitem cinquanta hores per considerar que un conegut és un amic informal i que en necessitem noranta perquè aquest vincle pugi de categoria i el conegut es converteixi en un amic de veritat. Segurament, la dada més curiosa de l’estudi és com incrementen les hores que necessitem perquè la relació es faci encara més forta. Segons el mateix estudi, perquè una persona passi a tenir el privilegi de ser considerada amic íntim, la categoria màxima, s’ha d’haver picat molta pedra junts. Un cop ja has fet les noranta hores per ser amic, en necessites cent deu més per rebre el títol d’íntim. És a dir, has d’haver passat un total de dues-centes hores parlant, rient, fent broma i duent a terme activitats d’esbarjo o relaxants. No s’accepten, per cert, les hores que has treballat junts si és un company de feina. I potser aquesta premissa és injusta: hi ha grans amistats cultivades, sobretot inicialment, en l’àmbit laboral, especialment si el teu cap és un imbècil.

L’estudi, per cert, no ha fet distincions entre homes i dones. Per tant, no podem saber si hi poden haver diferències de comportament en aquest sentit i si uns o altres necessiten més hores.

Admeto que el primer que em ve al cap en llegir l’estudi de Jeffrey Hall és que hauria sigut incapaç de participar-hi. Em resulta del tot impossible intentar quantificar les hores que he compartit amb els amics dels últims anys. Ni per aproximació.

Ara bé, el temps que tinc claríssim que he compartit és el d’aquelles persones que veus dues vegades durant deu minuts de manera casual i t’expliquen la vida i es relacionen amb tu com si haguéssiu crescut junts a l’orfenat.