ESPECIAL AVC

Antoni Vila Casas: “Catalunya no té futur amb Espanya“

Antoni Vila Casas farà 90 anys aquesta setmana, i aquest 2020 la seva fundació, dedicada a promoure l’art català contemporani i a la divulgació de la recerca científica en l’àmbit de la salut, ha celebrat els 20 anys. És el gran mecenes de la cultura catalana i l’últim burgès a l’antiga: emprenedor, catalanista i generós.

Antoni Vila Casas “Catalunya no té futur amb espanya“ / FRANCESC MELCION

Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) arriba cada dia a dos quarts d’onze a la fundació, que té la seu a la Casa Felip, un edifici modernista esplendorós als baixos del qual hi ha una de les sales d’exposició que té a la ciutat, l’espai Volart. També ha fet construir un museu al Poblenou, Can Framis, on hi té la col·lecció de pintura, i en té dos més, un a Torroella de Montgrí dedicat a la fotografia i un altre a Palafrugell dedicat a l’escultura. I ha arribat a acords per fer exposicions itinerants de la col·lecció a Tarragona i aviat a Olot. Però resseguir tot el que fa la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment per la cultura i la recerca és complicat. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron per adequar espais dedicats als malalts de leucèmia, malaltia que ell va patir fa 17 anys. I col·labora amb mitjans de comunicació - La maleta de Portbou, Catorze, l’ARA -, festivals -Ibercàmera, Temporada Alta-, entitats -Fundació Miró, Elisava- i universitats -Pompeu Fabra, UB-. I hi deu haver més coses encara perquè no és d’explicar-ho gaire i mira de centrar la conversa en la seva pròpia fundació, que té una branca artística i una altra dedicada a la divulgació de la ciència i la salut. Parlar amb ell és un plaer per la quantitat d’històries que va enllaçant del món de l’empresa, la farmàcia, l’art, la política, la família... Els 90 anys l’agafen preocupat per la situació pandèmica, per l’economia i pel país, però el temps no li ha fet perdre intel·ligència ni una mirada múrria. Fill d’una família d’empresaris del tèxtil, va escollir estudiar farmàcia una mica per casualitat, però inventant i copiant medicaments va arribar a tenir, amb els seus socis, un imperi amb els laboratoris Prodesfarma. Quan es va vendre la seva part de la fusió amb Almirall, a prop dels 70 anys, va dedicar la seva energia al mecenatge, i la seva preocupació ara és assegurar que la Fundació Vila Casas sobrevisqui quan ell no hi sigui.

Per molts anys. Fem aquesta entrevista amb l’excusa que vostè està a punt de fer els 90 anys.

Sí, el dia 27.

Aquesta edat és una talaia privilegiada. Com s’hi veuen les coses?

Es veuen, i per això m’agafa tristesa. M’agafa tristesa perquè a la vida s’han de tenir il·lusions, i les il·lusions les has de projectar amb un cert temps, i necessites un temps per fer-les. Ahir vaig anar al metge i li vaig dir que em digués com ho veia, perquè tinc un projecte i necessito tres anys. Em va dir: “Home, no et preocupis, estàs molt bé”. Però bé, després surten problemes, amb els ajuntaments, amb les llicències, tot s’endarrereix... Però encara el tinc al cap, veurem si...

La tria d’Antoni Vila Casas

Quin és aquest projecte?

Això no t’ho puc dir.

Però té a veure amb recuperació de patrimoni, això segur.

Sí, esclar, això també. Abans ho volia fer amb el patrimoni que no era meu, que havia de comprar, i ara ho vull fer amb un patrimoni que és meu i estic esperant que se’n vagi l’inquilí, i no sé com acabaré fent-ho.

Segur que ho veurem.

Espero.

Estem vivint temps interessants i alhora terribles. Com els viu una persona que s’ha dedicat al món de la salut?

És horrorós, perquè d’aquesta pandèmia no se’n saps res. Quan és una pandèmia d’una malaltia coneguda tens molts remeis, però quan no se’n sap res, però absolutament res... Ni els metges ni els investigadors, encara que diuen que sí. No se sap si els anticossos duren sis mesos, o vuit mesos, o un any, o se’n van. És un drama parlar d’això, els científics es queden paralitzats, i només cal veure que els polítics estan igual perquè, a més, això arruïna o posa en situacions molt difícils empresaris, inversors... A mi també. Per exemple, quan vaig crear la fundació vaig dotar-la d’un patrimoni, però era un patrimoni que en part era financer, en part eren lloguers i en part era a partir de la compra de locals. I ara mira, hi ha locals que segons com no et paguen, uns altres demanen rebaixes... És a dir, si tenia una quantitat destinada a fer les activitats de la fundació em trobo que tinc molts menys diners, i llavors m’haig de vendre patrimoni per arribar-hi, no? I si et vens patrimoni, llavors generes plusvàlua i pagues molt més a la renda. Escolta, és un veritable desastre.

De tota manera vostè té un pla perquè la fundació el sobrevisqui bé.

Si, esclar, un pla per als meus últims anys i perquè la meva dona pugui viure bé, també. Però a la llarga, quan la meva dona desaparegui, ho deixo tot a la fundació. Però esclar, si m’estan retallant els ingressos, escolta, no sé si sobreviurà tan bé com pensava.

En aquest moment deu haver-hi milers de farmacèutics i de científics al món, alguns d’ells amb l’ajuda de vostè, que intenten trobar medicaments i una vacuna contra el covid. Vostè, que va innovar en el sector, què els recomana?

Abans era molt diferent: el que jo sabia era una mica de química i de farmacologia, però de malalties conegudes. Ara és una cosa desconeguda. Sort, els desitjaria sort. A més, una vacuna és difícil perquè si vols que t’aprovin un producte primer has de demostrar que té una activitat; després, i aquesta és una fase importantíssima, has de trobar la dosi apropiada perquè tingui l’efecte que tu has pensat que podia tenir; després has de fer un assaig amb el que es diu fase 2, per demostrar que no té cap intolerància, i després, una vegada has provat tot això, que triga la tira de temps, llavors has de fer un assaig important, amb uns tres mil pacients, per veure si vertaderament respon i és eficaç amb la malaltia que has pensat que podies curar. I després d’això et donen la progressió, i després has de trobar el preu, perquè a fora els preus són lliures però aquí cal que et donin el preu apropiat perquè puguis comercialitzar-lo. Esclar, és molt llarg, o sigui que si una vacuna ha de tenir la fase 1, la fase 2 i la fase 3, ara en sortiran al mercat amb fase 2, no amb fase 3. O sigui, no sabrem de veritat si tenen una tolerància perfecta o no, o tenen una activitat perfecta o no. La fase 3 es farà amb els que es vulguin vacunar abans de complir tots els paràmetres que solen complir els medicaments complets. I aquí hi ha una mica de risc també, però en fi, molta gent es vacunarà perquè alguna seguretat sí que tindran.

A un jove investigador sobre el covid li diria “Sort”, perquè aquesta malaltia és completa- ment desconeguda

Vostè es vacunaria?

Sí, i tant, jo seré el primer que em vacunaré, perquè a més soc un malalt vertaderament de risc. Als que tenim 90 anys ens vacunaran a la força. Sí, esclar, això és segur: si no et morts de la vacuna, et moriràs del covid. Això em fa molta por, però tot s’ha de superar.

Probablement si hi ha una vacuna canviarà el clima del moment actual, que, com vostè deia, és pesat, trist.

Sí, esclar, si hi ha una vacuna la gent almenys portarà una vida més normal, no això d’ara...

Què és el que més troba a faltar?

No poder fer moltes coses. La llibertat d’anar i venir. La meva vida sempre ha sigut treballar molt i passar-m’ho bé els caps de setmana. Des dels 35 anys que vaig a Pals cada estiu, i no he deixat d’anar-hi cap cap de setmana. Quan viatjava amb l’empresa, tornava sempre els divendres per anar-me’n a Pals fins diumenge. Hi tenim una casa que va començar sent una caseta que ens va costar 40.000 pessetes i que amb el temps hem engrandit amb un tros d’aquí, un tros d’allà... Vaig anar comprant les cases del darrere, amb els jardins, i les vaig arreglar.

És allà on hi té una farmàcia antiga?

Em va fer gràcia guardar algunes coses que tenia de la meva vida de farmacèutic i vaig emportar-me tots els medicaments que havia fabricat. Vaig arribar a tenir quatre laboratoris, i en vam fer molts. I després, amb la fusió amb Almirall també en vam fer més. En total són més de dos-cents productes.

A banda dels medicaments, vostè feia cartells inspirats en quadres i eslògans. Com se’ls inventava, els noms dels medicaments?

Ui, al principi tots eren prodes, el nom de l’empresa, i alguna cosa més, però després... Fixa-t’hi, molts els inventava amb noms relacionats amb els Jocs Olímpics. Per exemple, vaig registrar el Citius, l’Altius i el Fortius. Esclar, al principi jo el que sabia era copiar. Llavors es podien copiar els productes. Això em va anar molt bé perquè quan veia que un producte tenia bona pinta, doncs el registrava. Llavors era molt fàcil fer-ho, no calia cap formula ni fer cap instància, només t’analitzaven el producte i amb allò ja n’hi havia prou; per això en vaig registrar molts. Quan van entrar els socialistes i molts laboratoris es van espantar i van vendre, jo en vaig comprar cinc de cop i ens vam posar a fer productes nous. Les vendes es van multiplicar i en quatre anys ens vam posar al capdavant del sector, facturàvem molt. I llavors em vaig posar a fer investigació, i vam descobrir l’Airtal, un analgèsic i antiinflamatori. El nucli provenia d’un altre producte, però jo hi vaig afegir un element que va anar bé, no per al que pensava inicialment, però va funcionar.

Quin paper hi juga l’atzar, a la seva vida?

Jo crec que s’ha de tenir sort. I bé, tenir dades i ser una mica creatiu hi ajuda. Si fas una cosa que t’agrada i la vius intensament et venen les idees.

En aquest moment vostè ajuda la sanitat pública: ja ha invertit dos milions d’euros a la Vall d’Hebron.

A veure, jo ajudo la sanitat pública perquè vaig agafar un càncer, un limfoma, i el metge em donava dos anys de vida, però gràcies a un tractament experimental ja han passat 17 anys. El metge que em porta a la Vall d’Hebron em va dir un dia: “Mira, a tu et posen la químio en una butaca, i en canvi a la Vall d’Hebron la posem en una cadira més incòmoda. Si et veus amb cor de posar els diners que calen per fer un departament on tractar els malalts externs amb més comoditat, aniria molt bé”. I li vaig dir que sí, que esclar, que si ho demanava ell cap problema. I després, ara fa dos anys, vam veure que per curar la leucèmia hi ha un tractament especial del qual hi ha vint franquícies al món, i una ens la donaven a nosaltres, a la Vall d’Hebron. Per fer-ho s’havia de tenir una sala totalment esterilitzada i adaptada per poder fer els tractaments de medul·la òssia. I bé, també vaig ajudar a fer possible aquesta sala.

I ajuda també en investigació.

Sí, una mica per curiositat, perquè m’agrada seguir el que es fa en investigació. Alguns projectes funcionen i uns altres no tant. Per exemple, he invertit en una noia que treballa a Boston en un producte per al melanoma ocular, i en això continuem. Fa potser vuit o nou anys que hi treballa, i ara s’endarrerirà encara dos anys més abans no el puguem treure, perquè calen més proves. Ja no ho veuré, potser, però és prou important. Almenys de moment, sembla que permet aturar el melanoma. Hi ha algunes farmacèutiques als Estats Units que el volen comprar, i no sé què passarà. L’última fase ara costa molt, i no sé si els inversors l’acabaran venent o no. També hi ha una altra investigació en curs amb el Clínic... M’agrada implicar-me en aquestes coses perquè veus el desenvolupament del producte i et fa sentir una mica a prop de la teva professió i de la seva part més bonica, que és la recerca.

I això el fa sentir útil?

Bé, útil no ho sé. Ho faig més per seguir les coses que es fan, i aquí a Espanya hi ha investigadors que ho fan molt bé.

La seva vida professional comença amb una farmàcia, passa per un gran laboratori i acaba amb la conflictiva sortida de la fusió amb Almirall. ¿Aquí va començar la seva segona època?

Bé, la meva segona època va començar amb Aquilea, que havia comprat una mica per distreure’m perquè m’agradava. Jo vaig ser qui hi va introduir tots aquests productes que ara es venen a les farmàcies.

Vostè és el responsable del boom de la parafarmàcia.

Sí, jo vaig posar de moda la parafarmàcia. El laboratori que vaig comprar venia llavors 10 milions de pessetes anuals i en dos anys vam passar a facturar-ne 3.000. I llavors el vaig vendre a l’Uriach, amb qui som amics, i ara a ell li va millor amb Aquilea que amb la seva marca.

Aleshores vostè decideix que aquests diners que ha guanyat amb la indústria els posa al servei de l’art, de la cultura catalana.

Sí, sí, amb això faig coses. Quan veig que hi ha una cosa que respira barretina, doncs si puc l’ajudo.

Respira barretina? A tot el que respira barretina?

Home, a tot el que m’agrada i em fa gràcia. Hi ha coses...

Tenim un amic comú que diu, si m’ho permet, que vostè és l’últim burgès. Vostè s’hi reconeix?

Sí, i tant. Potser sí que ho soc. El meu rebesavi feia cintes negres per als capellans, i després per als cardenals, i després de tots colors. En va vendre moltes i va fer diners, i llavors el meu avi, que vivia a Manresa, va posar una fàbrica de teixits a Sant Joan de Vilatorrada, al poble on hi ha ara els presos, a Lledoners. Teníem molts telers, a Manresa i a Badalona. Amb els anys la fàbrica va anar malament i la van vendre, però havien fet diners.

Potser sí que soc l’últim burgès. El meu rebesavi feia cintes negres per als capellans i després de tots els colors. En van vendre moltes i van fer diners

Ha citat els presos. ¿S’hauria imaginat mai que avui, a l’Espanya contemporània, hi hauria polítics independentistes presos?

Home, no... però ve de lluny. A Catalunya teníem, de molt antic, una política orientada més cap a Europa i cap a la Mediterrània, i a Castella una política totalment diferent. Aquell casament del Rei Catòlic va ser un mal pacte, una mala fusió... Com nosaltres amb Almirall.

Aquesta mala fusió, com es pot superar políticament?

Políticament no ho sé. El que està clar és que no tenim res a fer mentre estiguem a Espanya. Catalunya no té cap futur amb Espanya, cap, segur. És que no ens deixaran mai fer res, mai.

I com s’ha de sortir d’això, aleshores? ¿El resultat del Procés és el que vostè esperava?

No, no. Perquè Esquerra sí que és independentista, però el que vol és tornar a ser la primera força de Catalunya. Companys sí que ho tenia clar, però ara no ho tenen tan clar. I Puigdemont també, però què hi vols fer? No tenim cap força. Ho veig malament, aquest tema el veig malament, no sé què es podria fer. Jo crec que no hi ha partit.

Hi ha negociació possible amb l’estat espanyol?

Impossible. Bé, tu creus que és possible? Jo crec que no. Pujol tenia una altra política: continuem a Espanya però mirem de tenir el peix al cove. Aquesta política sí que va donar bons resultats, van ser els millors anys que ha tingut Catalunya. El govern de Pujol va permetre que Catalunya pugés, però era a còpia de pactes d’aquest tipus, sempre depenent de Madrid. I ara ja ho veus, ara el català... i a Puigdemont el foten fora. Però jo el tornaré a votar, ja convisc amb aquesta frustració. És una pena, però no ho aconseguirem.

Vostè és molt amic del president Pujol.

Sempre l’he respectat molt, i ara som molt amics, però quan ell era potent no fotia cas a ningú.

Anava a la seva?

Sí, sempre hi ha anat. Ara em telefona cada quinze dies, i l’he ajudat. És un bon paio, crec que les coses de què l’acusen no són veritat perquè, escolta, ell no té ni un duro. El Josep va fer una mica de diners quan es va vendre Europraxis, però el que potser sí que ha fet duros és el Jordi. Però ara ho tenen tot embargat.

Si fa balanç, ¿ha tingut la vida que volia tenir?

Jo m’ho he passat bé. Fent el que he fet, amb problemes, però d’una manera o altra me n’he anat sortint. I ara tinc un projecte que em fa molta il·lusió, però em demanaven molts diners pel pis que volia comprar i ara estic mirant si en recupero un que ja tenia per poder fer aquest projecte. Hi he estat treballant sis o set mesos, aquest any. A mi m’agradaven molt els toros i penso que això serà una cosa original, però no sé si sortirà o no sortirà.

Una cosa relacionada amb els toros?

Sí, sí. A veure, Catalunya, a l’època de Felip IV, era el lloc d’Espanya on es feien més corrides, i a Olot hi va haver la primera plaça de toros de l’Estat. A mi m’agradaven molt els toros i ja hi anava de petit amb els amics, quan valia dues pessetes. Després vaig ser molt amic del Balañá i vaig conèixer molts toreros.

És especialment fan de José Tomás.

Sí, home, vaig fer una sala de tauromàquia al museu de Can Framis per al José Tomás, i tinc les fotos del Madueño, unes fotos molt maques. Ell havia de venir a inaugurar la sala, però després el van agafar i ja no ha vingut més.

¿Aquest nou projecte, per tant, té relació amb la tradició del toreig a Catalunya?

Sí, és una tradició. Els de la meva època recordem amb pena que ens han tret els toros. A la gent jove tant li fotrà, però vull deixar palès que els toros van ser també una tradició catalana. Hi ha un artista que ho va treballar molt, això, i li vull retre homenatge. Amb els quadres i les fotografies que tinc volia fer un espai dedicat al tema. Estic a punt de veure si recupero un edifici per poder-ho fer realitat, però no és moment tampoc de gastar diners alegrement per un capritx.

Els de la meva època recordem amb pena que ens han tret els toros, que també és una tradició ben catalana. Ara vull obrir un nou espai dedicat al tema

I de permetre’s un capritx als 90 anys?

Sí, això sí, però potser podria posar en perill el funcionament de la fundació, que ara porta una marxa molt maca.

Vostè deia que si hagués volgut fer-se ric hauria fet una col·lecció amb obres de Picasso i Miró, i en canvi ha fet una col·lecció que reflecteix la seva època.

He fet una col·lecció per protegir els artistes d’aquí i recuperar la trajectòria dels pintors catalans que han sigut grans i a vegades no es coneixen. Faig el que puc.

Li preocupa el que pensin de vostè?

No, això sí que no.

Fins i tot cita sempre uns versos de Papasseit que li agraden.

“No m’interessa gens, no m’interessa el que pensin de mi, no m’interessa gens ...” No, no, escolta, hi pot haver qui digui que ho he fet bé i qui digui que ho he fet malament, ja hi estàs acostumat, a això. La meitat d’amics diuen que soc independentista, els que són pijos, i per això he perdut aquesta meitat. L’altra meitat, els que pensen com jo, tots tenen carrera. I els altres, què hi farem...! Però no em preocupa, no. A vegades quan penso en això m’emociono perquè penso que em queda poc, però bé, què hi farem! No me n’escaparé.

No ens n’escapem ningú. Però és una vida ben aprofitada.

Anys ben aprofitats, sí, sí. L’únic que puc fer ara és que la meva dona visqui bé el temps que li quedi, i que aquí [a la fundació] m’administrin bé, que ja és difícil, això. Ja em passava al laboratori, però allà ho controlava més perquè era meu, però aquí és diferent perquè hi ha egos que són més difícils.

¿Quan un és molt meticulós és difícil delegar?

Esclar, aquí ara hi ha un comitè de compra. Abans no, fins ara havia comprat només jo i sempre he comprat el que m’agrada, algunes coses més i d’altres menys, però de totes sempre hi ha anècdotes que et fan veure aquella peça amb més carinyo. Però bé, ara he fet un comitè de compres i ja els he dit: “Quan no m’aproveu la compra però a mi la peça m’agradi la compraré igual i la pagaré jo”. I continuaré fent el que vulgui. És que si ho pagues tot i no pots fer el que vols... L’únic que et queda quan et fas gran són aquestes petites coses.

He llegit en un llibre que té a fora, il·lustrat pel Miquel Barceló, l’‘Àurea Dicta’, una cita de Sèneca que diu que també s’ha de sembrar després d’una mala collita. Potser és el moment a Catalunya d’entendre això, que ha de continuar sembrant després d’una mala collita.

Saps què passa? Que la gent d’aquí és molt tacanya. Per a mi el millor pintor català és Miró, i quan vaig sentir que la Fundació Miró passava dificultats per una mala gestió -i això em fa por, perquè les fundacions...- vaig parlar amb la Sara Puig, la presidenta, i vam quedar que jo aniria fent donacions perquè la gent que té més o menys possibles també ho farà i ajudarà. Doncs, escolta, no ho ha fet ningú. Bé, sí, ho fan alguns, però si jo dono cent mil euros cada any i després faig una exposició, doncs res, tu, un altre dona vint-i-cinc mil a l’any durant tres anys, però poca cosa més. Això no ho entenc, abans no passava. A l’època del Liceu la gent que tenia calés els posava i estava contenta de fer-ho.

Han deixat de creure en Catalunya? ¿O és que ja no n’hi ha, de burgesos?

No, sí que n’hi ha. El que passa és que ara s’han tornat burgesos els metges, però tot i que es guanyen bé la vida de diners no en tenen gaires. 

El + vist

El + comentat