1968 ON EREN

Arnulfo Aquino: “Només quan es castigui els responsables tindrem una veritable democràcia”

El 68 mexicà va ser una rebel·lió davant el control que exercia l’estat contra qualsevol dissidència

“El moviment estudiantil del 68 mexicà va ser llibertari, una rebel·lió davant el control que exercia l’estat contra qualsevol dissidència”, diu l’artista Arnulfo Aquino. Premi Nacional d’Educació i Investigació Artística a Mèxic, Aquino formava part del moviment estudiantil que va veure la possibilitat de democratitzar el país fa 50 anys. La revolta estudiantil mexicana no va sortir del no-res: a finals dels 50 les reivindicacions de millores salarials i condicions laborals havien sigut durament reprimides. El 26 de juliol del 1968 les protestes dels estudiants al centre de la capital mexicana van rebre una resposta ferotge: “Hi va haver corredisses, alguns estudiants es van amagar a l’excol·legi de San Ildefonso, i la repressió va ser molt violenta, els soldats van esbotzar la porta amb un llançagranades i van matar els estudiants que hi havia arraconats al darrere”, diu Aquino. La resposta brutal de les forces de seguretat va provocar una convocatòria de vaga i l’inici del moviment: els estudiants es van organitzar i van exigir, entre altres coses, la llibertat dels presos polítics, la destitució dels policies i militars responsables de les morts i l’extinció dels cossos policials que havien portat a terme la repressió. “S’hi va afegir un punt no escrit però implícit: el diàleg havia de ser públic -explica Aquino-. Amb aquestes demandes, vam veure la possibilitat de democratitzar el país, el govern havia de reconèixer les seves responsabilitats i assumir les conseqüències davant el món, que tenia els ulls posats en Mèxic [s’estaven a punt de celebrar els Jocs Olímpics]. Aquesta utòpica idea democràtica va donar sentit al moviment”.

La utopia no es va fer realitat però aquells dies l’activitat del moviment estudiantil va ser frenètica. “Es poden definir amb dues paraules: lúdic i èpic ”, diu Aquino. Hi havia festes multitudinàries i es discutia acaloradament la situació política: “Totes les escoles es van desbordar amb l’agitació i la feina creativa, es van fer milers de mítings als mercats, a les places, als jardins i als carrers informant la gent sobre el perquè del moviment i sobre quines eren les demandes; les manifestacions van ser multitudinàries i alegres, amb la consciència desperta i les emocions a flor de pell: es reia, es plorava, es cridava i hi havia silencis”, explica l’artista, que ha exposat la seva obra arreu del món. Els estudiants d’art s’hi van llançar de ple: van crear gravats, cartells, pancartes, intervencions en l’espai públic... Una de les imatges més emblemàtiques va ser el colom picassià tacat de sang o el rostre d’una jove indígena encadenat i amb cadenat a la boca. Els artistes van organitzar un Saló Independent d’art i la Ruta de l’Amistat.

La matança de Tlatelolco

En un primer moment, el govern va quedar desconcertat pel moviment estudiantil, però aviat va treure els cossos armats al carrer. El dia més tràgic va ser el 2 d’octubre. Milers d’estudiants, amics i familiars -hi havia molts infants- es van concentrar a la plaça de Tlatelolco. “Vam anar al míting amb l’esperança que hi hauria una solució”, diu Aquino. El caos va començar quan passaven 15 minuts de les quatre de la tarda: “Un helicòpter va volar sobre la plaça, va llançar dues bengales i van començar a xiular les bales. Agents encoberts i soldats van envoltar la plaça, no sabíem què fer, vam córrer, tot era molt confús, només vèiem gent corrent cap a totes direccions i cada vegada hi havia més trets”, recorda Aquino, que es va amagar durant més de deu hores amb altres manifestants en un edifici. “L’endemà no es va parlar ni de morts ni de ferits ni de desapareguts, que van ser molts”, diu Aquino. Alguns dels seus companys van ser detinguts i tancats al Camp Militar Número 1. N’hi ha que van ser fitxats, d’altres van ser posats en llibertat, però n’hi va haver que mai en van sortir i no se’n va saber mai més res. “Del nombre de morts i ferits no en vam saber res fins al 2000, quan el PRI va perdre el poder i els arxius del 1968 es van fer públics”, explica l’artista mexicà. “La vida va continuar, a l’escola on treballava, però res va ser el mateix, el moviment es va trencar i no va ser possible tornar-lo a revifar”, lamenta Aquino. Cadascú es va refer com va poder. L’artista, que ha contribuït a rescatar la col·lecció gràfica del moviment, que es va publicar el 1982, critica sobretot la impunitat: “Només quan es castigui els responsables tindrem una veritable democràcia”, diu.

Lectura relacionada

'La noche de Tlatelolco' d'Elena Poniatowska (Guillermo Escolar Editor, 2015)

Una de les últimes reedicions d’un llibre clau per entendre el que va passar el 2 d’octubre. L’escriptora i periodista va començar a recollir testimonis el 1968 i ofereix un relat coral.

'Amuleto' de Roberto Bolaño (Suma de letras, 2017)

Una novel·la sobre la violència a Mèxic que té com a protagonista una poeta uruguaiana que va resistir durant gairebé dues setmanes tancada en un bany de la Facultat de Filosofia i Lletres, mentre s’amagava de les forces repressores.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat