Moda

Auxili! Tornen els 80!

El retorn de l’estètica de fa tres o quatre dècades apareix a tot arreu, del cinema a la moda, però aquest cop sembla que va de debò i després del que s’ha vist a les passarel·les ens haurem de resignar a tornar a conviure amb muscleres, lluentons, plastificats i roba esportiva tipus aeròbic

H e passat tot un mes atrapada en “un plec en el temps”. Però no en la pel·lícula, tot i que era el fenomen de moda del moment, ni tampoc en la novel·la homònima de Madeleine L’Engle. El que vull dir és que, entre el 7 de febrer i el 7 de març, he segut hores i hores, dies i dies davant de les passarel·les, en una ciutat rere l’altra, i he tingut la sensació d’esmunyir-me per un forat espaciotemporal rumb al passat. Del 2018 saltava constantment al 1981 (o el 1985, o el 1988).

Però hi ha un problema: jo ja hi he estat, en aquella dècada, i no tinc gens clar que vulgui tornar enrere.

Aquests dies es parla molt de la fi de les tendències, o si més no de les tendències tal com les hem entès fins ara, quan semblava que els dissenyadors dictaminaven en massa si les faldilles havien de ser curtes o llargues, i els pantalons, amples o cenyits. I aquest missatge es filtrava insistentment a través de les revistes i els grans magatzems. Ara la moda s’ha dividit en nombrosíssims subgrups i subcultures a través de les xarxes socials i tota mena de canals adreçats directament al consumidor, amb la qual cosa el resultat és un poti-poti de les més variades opcions.

De tota manera, totes les temporades apareixen unes quantes tendències importants que requereixen una valoració, entre altres motius perquè, gràcies a la seva ubiqüitat, probablement dominaran el paisatge visual -per exemple- de l’agost. Això no vol pas dir que les hàgim de seguir, però sí que les hem de tenir en compte i preguntar-nos una cosa més interessant encara: per què existeixen i com ens afecten.

En aquesta ocasió parlem dels anys vuitanta, una dècada que aquests últims anys ha anat reapareixent d’alguna manera en els àmbits relacionats amb l’estètica. Però mentre que en temporades anteriors aquest ressorgiment quedava atenuat per altres dècades i influències, ara ha adquirit massa crítica.

Les espatlles són la part preferida del cos, sovint inflades fins a unes proporcions enormes (per exemple, Marc Jacobs, que fins i tot ha presentat un vestit de festa amb faldilla globus). Hi ha hagut moltes pells i cuiros en els models de Givenchy, Tom Ford i Alberta Ferretti. Lluentons i brillantors en els de Saint Laurent i Balmain, que, juntament amb Gucci i Versace, també han fet una exhibició d’aparatosos logos. Era com si tothom s’hagués equivocat i hagués anat a parar al departament de vestuari de la pel·lícula La foguera de les vanitats.

I tot amb una banda sonora dels anys 80: Terence Trent D’Arby i Sade per a Ferragamo; Tainted love i Take on me per a Balmain; la cançó de Carly Simon Let the river run, de la pel·lícula Working girl (en castellà, Armas de mujer ), per a Thom Browne. Julie de Libran, la directora creativa de Sonia Rykiel, fins i tot ha reunit el grup Bananarama (en directe!) per a l’espectacle de commemoració del 60è aniversari de la marca. I, per acabar-ho d’arrodonir, el teixit texà de rigor rentat a la pedra (Miu Miu), abundància de neó (Prada, Versace) i pantalons amb elàstic a baix (Tom Ford).

Crec que ja ho hauríem d’haver previst, atesa l’actual conjuntura d’esdeveniments polítics i culturals, que sembla que encaminin d’una manera lògica les idees dels dissenyadors cap a la dècada prodigiosa.

Tenim, per exemple, el moviment #MeToo i l’explosió mundial de dones que exigeixen la paritat, el reconeixement de la seva feina i el final de l’assetjament sexual, un fenomen que, d’una manera aparentment inexorable, ens recorda l’anomenat power suit -el vestit jaqueta que als vuitanta portaven les professionals- en tota la seva esplendor de botons grossos i grans muscleres: la referència més evident a l’armadura que s’ha de portar al camp de batalla empresarial.

Tenim, a més, l’arribada al poder de Donald Trump, amb el seu uniforme de vestit i corbata vermella (un gest de complicitat amb Gordon Gekko i Ronald Reagan), i la seva afició incondicional a daurar tot el que hi ha sota la capa del sol per transmetre una sensació de grandesa estètica: tot ha de ser voluminós, el pentinat, les pedres precioses, els cinturons... Tot gros! Primera divisió.

I tenim també el moviment del wellness i la moda de l’ athleisure (roba esportiva) i els pantalons de ioga, que té com a predecessors els anys de l’aeròbic, amb la seva afició als leotards de colors vius, les malles i els bodis.

Per no parlar de l’actual exhumació de sèries i pel·lícules dels 80, com ara Dinastia, Heathers ( Escola de joves assassins ), Baywatch ( Els vigilants de la platja ) i Blade runner, i el nou film de Steven Spielberg, Ready player one, que és gairebé una oda als anys vuitanta. I el pròxim casament reial, amb la seva relació amb aquell altre famós casament reial del 1981, en què es va poder veure, entre altres coses, el vestit reial amb les espatlles més voluminoses.

Però jo, que ja soc prou gran per haver-ho viscut de primera mà -als anys vuitanta anava a l’institut i després a la universitat, i la meva mare era una d’aquelles dones que havien de trencar el sostre de vidre i portaven aquells vestits jaqueta amb les espatlles voluminoses-, confesso que tinc sentiments contradictoris sobre aquest ressorgiment. Reconec que potser és perquè tinc sentiments contradictoris sobre les meves decisions d’adolescent, i la roba que portava se’n ressent de retruc, però crec que la cosa va més enllà. Vull creure que anem cap endavant, però amb això sembla que anem cap enrere.

Al cap i a la fi, part de l’estètica dels anys vuitanta es deriva de la moda dels anys 40, una altra època en què les dones van avançar en la incorporació al mercat laboral (igual que els anys seixanta es feien ressò dels anys vint, en el sentit que l’alliberament sexual, la joventut i la llibertat s’expressaven en la manera de vestir). Però era una relació conceptual; un enllaç genètic més que no pas un clon. En canvi, els anys 80 del 2018 semblen massa literals: fa l’efecte d’una cosa pensada per llegir-la en una pantalla petita.

No cal dir que potser tot plegat només forma part de l’esforç per arribar a una nova etapa; l’equivalent, en el món de la moda, a fer dos passos endavant i un enrere. Nicolas Ghesquière, director creatiu de Louis Vuitton, ho reconeixia quan parlava de la moda com un viatge en el temps. En certa manera, deia, aquesta feina consisteix a navegar entre el passat i el que preveus per al futur i el xoc entre les dues coses. El lloc on entren en contradicció és el present.

I, sens dubte, hi han apuntat noves idees, com ara l’escàner corporal amb 3D que s’ha fet servir per crear les jaquetes de Balenciaga, que semblaven familiars però que no ho eren; els esmòquings d’Undercover que en realitat eren dessuadores (una de les pitjors notícies de l’última temporada és que Jun Takahashi, que constantment desafia les convencions i les expectatives convencionals, abandona les desfilades de moda femenines per dedicar-se només a les masculines); i el salt de les muscleres a les estoles de Fendi i Vuitton, que són la mateixa idea, però resumida fins a la quinta essència en contraposició al que salta a la vista per massa evident.

Si és veritat que estem renegociant el nostre món -i la roba que portem- i si volem ser de debò eficaços, hem de fer el mateix. Sé que tots som producte del nostre passat i que la moda es crea entrant de tant en tant en aquest inframon per apropiar-se un estil o una silueta. Resulta molt econòmic comprar la roba que tenim guardada a l’armari, encara que estigui plena de records que et fan morir de vergonya. Però no és això.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat