Oriol Bohigas, en una imatge recent / CRISTINA CALDERER

Oriol Bohigas, 90 anys

L’artífex de la Barcelona moderna en fa noranta el 20-D. Diumenge que ve ho celebrem a l’ARA amb el llibre ‘Elogi de la modernitat’. Avui repassem la seva vida

Oriol Bohigas, en una imatge recent / CRISTINA CALDERER

ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA ÉS UN HEREU HETERODOX D’AQUELLS grans arquitectes catalans modernistes que van ser també homes de pensament, de política i d’acció. Parlo, esclar, sobretot de Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, que no només ens han llegat una obra personal més que remarcable, sinó que van pensar i modular el país a l’inici del segle XX. En altres circumstàncies -postguerra i Transició-, i amb un altre tarannà ideològic, Bohigas ha seguit el seu exemple cívic i la seva ambició intel·lectual. Un Bohigas que, a més, és fill únic d’un republicà noucentista, Pere Bohigas i Tarragó, que des dels seus inicis periodístics va donar continuïtat des del camp cultural a la institucionalització del país, i va col·laborar amb el mateix Puig i Cadafalch en l’Exposició del 1929 i després com a mà dreta de Joaquim Folch i Torres en l’organització del Museu d’Art de Catalunya (actual MNAC) i, durant la guerra, en el salvament d’obres d’art.

Aquest és el pòsit biogràfic, el substrat sobre el qual un jove Bohigas, ben aviat, des dels inicis de la postguerra i l’antifranquisme, va començar a bastir una obra arquitectònica, un pensament cultural i un compromís cívico-polític que amb els anys acabaria quallant en la Barcelona olímpica, rere la qual hi ha molt més que un mer esdeveniment esportiu. Hi ha una manera d’entendre i fer la ciutat, d’entendre i modular el país. Hi ha cruïlla de voluntats: de capitalitat, de modernitat, de progressisme, de cohesió social, d’internacionalitat i de catalanitat. El Bohigas a voltes aparentment contradictori, i sempre volgudament polemista, amaga aquesta riquesa de perspectives. Una riquesa que s’ha traduït en la ciutat actual, una Barcelona que, tanmateix, corre el perill de morir d’inanició a causa del seu èxit turístic. Sens dubte, ens caldria un altre Bohigas que repensés i posés mans a l’obra, des del coneixement històric i la gosadia innovadora, per bastir l’urbs del futur.

L’ESTIL: AUTODEFINICIÓ

La millor definició de l’estil Bohigas la va fer ell mateix al primer volum dels seus dietaris, Dit i fet (1989), quan remuntava a la seva infantil estada olotina durant la Guerra Civil -a Olot el seu pare custodiava les obres d’art salvades per la Generalitat- els seus tics i obsessions més arrelats: “El gust per la tertúlia com un exercici per passar de l’anècdota a la categoria; l’admiració pels que saben recolzar-se en l’eminència d’una especialitat pròpia; la prioritat dels judicis generals sobre la narració lineal; el plaer de la boutade, sobretot si només és intel·ligible a la segona derivada; l’elegant confusió entre ètica i estètica; l’escepticisme com a disfressa d’un autèntic apassionament bel·ligerant, i la tolerància com a cuirassa per poder seguir afirmant amb violència els propis convenciments”.

Demòcrata il·lustrat i revolucionari de saló forjat en mil batalles de despatx, de tertúlia i de carrer, Bohigas va començar a escriure a la premsa el 1945: acabava d’entrar en la vintena i ja s’atrevia a interpel·lar Eugeni d’Ors, l’ideòleg de la Catalunya noucentista esdevingut franquista conspicu. L’ànim de sacsejar les aigües manses de l’opinió de la gent de bé i com cal no l’ha abandonat mai. “No hi ha res pitjor que la gent de bé quan l’erra”, deia Pous i Pagès de la burgesia que es va conformar amb una victòria de Franco amb un fort regust de derrota catalana, una frase que Bohigas fa seva en l’article Contra la lletjor, que obre el recull de textos amb el qual des de l’ARA i l’editorial Arcàdia volem celebrar els seus 90 anys. El volum, titulat Elogi de la modernitat, i que es podrà aconseguir amb el diari el cap de setmana que ve, reuneix 41 textos periodístics, una tria de caràcter assagístic. Una tria amb la pretensió de subratllar els trets fonamentals del pensament de l’arquitecte en el seu rol d’intel·lectual totterreny: sobre cultura i educació, sobre civilitat i civisme, sobre la relació Catalunya-Espanya, sobre urbanisme i estètica.

Fill de la Catalunya republicana, Bohigas ha sigut una figura clau en la recuperació del Modernisme i en la reivindicació de les avantguardes. Ha exercit el seu lideratge intel·lectual a la Gauche Divine -aportant-hi sensibilitat social i catalana-, a Edicions 62, a l’Escola d’Arquitectura, al FAD, en els primers ajuntaments democràtics barcelonins, a la Fundació Miró i a l’Ateneu Barcelonès. Fins a esdevenir un referent transversal de modernitat, catalanitat i progressisme lliurepensador, i una figura de projecció internacional.

A LA MANERA BOHIGUISTA

“Podem imaginar què serà Barcelona quan aquests pops immobiliaris ho hagin envaït tot? Heu vist aquests monstres grisos que han tallat i que acabaran envaint el bonic oasi del turó de la Peira en nom d’una pretesa obra social que no és més que una fabulosa especulació?” [1957]

“Sovint oblidem que la ciutat és un esdeveniment cultural i que qualsevol actuació urbana ha de ser no solament conseqüència de les necessitats i el bon funcionament [...], sinó producte d’una voluntat de cultura, i per tant, una obra d’art [...]. Una obra d’art que, com totes, jugui en la gran aventura de la modernitat, de l’avantguarda, de la creativitat, de la innovació, de l’inconformisme polític” [1983]

“Si volem pensar seriosament una política cultural per a Catalunya [...] cal tenir en compte quatre coses. Primera. Catalunya és un país molt petit escassament autònom dins un Estat que li és clarament hostil [...]. Segona. Catalunya té una tradició cultural molt minsa o, almenys, ben poc actualitzada [...]. Tercera. Catalunya no ha aconseguit una indústria per posar en marxa, en paral·lel a la universitat, un sistema d’investigació científica i tècnica [...]. Quarta. Catalunya té una llengua pròpia molt minoritària” [2003]

“Reformar l’ensenyament vol dir tornar a imposar una consciència col·lectiva responsable, donar prioritat als valors espirituals de la civilitat i fer de l’escola un punt d’irradiació cap a tota la ciutadania [...]. El decaïment del sistema educatiu i la manca de suport als pocs que se’n preocupen és una de les causes del desballestament social” [2003]

Més continguts de

El + vist

El + comentat