Bruixes, vampirs, homes llop i altres SUPERSTICIONS

LLUNÀTICS

Bruixes, vampirs, homes llop i altres supersticions

La Lluna, representada com una divinitat capaç d’influir en la vida de les persones. Sempre damunt del cap i dins la imaginació de la humanitat

L a Lluna ha estat sempre damunt del cap i dins la imaginació de la humanitat. L’observació dels astres va ser una de les tasques científiques pioneres de l’ésser humà, que aviat va percebre les diverses fases del nostre satèl·lit, relacionades amb les marees i aparentment amb la menstruació femenina. D’aquesta bàsica contemplació del cel va sorgir la idea del temps, i posteriorment la del calendari. Les primeres civilitzacions van començar a funcionar amb calendaris lunars, com el caldeu, l’egipci, el xinès o l’hebreu, amb mesos de 28 o 29 dies. I la Lluna va ser representada com una divinitat, capaç d’influir en la vida de les persones. A partir d’aquí, els pobles van desenvolupar una gran varietat de mites que conjecturaven amb la condició benèvola o malèfica dels rajos d’aquest cos celeste.

Déus i deesses selenites

Entre els astrònoms babilònics era una creença comuna que la fertilitat dels camps i del bestiar depenia de la lluna. Ells van ser els primers a dividir el mes en períodes de 7 dies, marcats per les quatre fases lunars, segurament l’origen de l’èxit d’aquest número associat a la bona sort a tot Occident. A Sumer existia el culte al déu Bilquis-Ilumquh i a la deessa Ninnin, rebatejada com a Astarte pels fenicis i Tanit pels cartaginesos, que era una divinitat lunar també associada a la fertilitat de la natura. A Egipte, la Lluna depenia d’una deessa i dos déus: Iah, la deessa lluna personificada, que compartia condició amb Tot, la divinitat de la sapiència i dels temps, i amb Jonsu, que protegia els malalts dels mals esperits i regia el satèl·lit. Aquesta concepció trinitària va ser adoptada pels grecs, que atribuïen la lluna nova a la deessa Artemisa, la lluna plena a Selene i la lluna minvant a Hècate; una jove seductora, una mare fèrtil i una vella bruixa, respectivament. La mateixa tríada apareix a la mitologia celta, amb les figures sobrenaturals de Blodeuwedd, Morrigan i Ceridwen. A Roma, les tres divinitats gregues es van unificar en Diana, la germana bessona d’Apol·lo, que era el déu del sol. A l’Imperi la Lluna no era tan benèfica com a Grècia, tenia una cara fosca i misteriosa.

Per a totes les cultures antigues, l’astre nocturn sempre va tenir una condició misteriosa, capaç d’intervenir en la natura i en la gent. Algunes d’aquestes supersticions són encara molt vives, com la seva influència en el creixement i la fertilitat de les plantes. Molts pagesos d’arreu creuen que s’ha de plantar en lluna creixent i sembrar en lluna minvant. Altres observadors naturals de la Lluna van ser pescadors i mariners, que intentaven interpretar-la per planificar les sortides al mar. Antigament es creia que la llum de la lluna plena blanquejava la roba estesa, o que la seva posició al cel podia provocar terratrèmols. Durant molt de temps va estar molt estesa l’opinió que controlava la llargada de les ungles o dels cabells, i que podia generar pigues a la pell (en castellà lunares ). També es creia que casar-se o engendrar descendència en lluna plena portava sort, i que el satèl·lit potenciava el desig sexual. Aquest seria el cas de la creença anglosaxona del bluemoon, la segona lluna plena en un mateix mes, associada a la passió amorosa, i en què és tradició demanar un desig.

Les pors lunars

La Lluna ha sigut objecte de veneració i respecte en totes les cultures del planeta, pels seus suposats poders malèfics. Un d’aquests terrors quasi universals l’han provocat els eclipsis lunars. A Babilònia creien que anunciaven grans catàstrofes, i molts pobles de l’antiguitat pensaven que eren el preludi de la fi del món. A l’Àsia central estaven convençuts que un dimoni es menjava la Lluna, i a la Xina, que era un dragó. Aquests fenòmens de l’Univers van arribar a tenir influència militar, com en la batalla nocturna del riu Halys, el 585 aC, que va enfrontar lidis i medes fins que un eclipsi de lluna els va espantar tant que van deixar estar el combat i van signar la pau. Potser els eclipsis més coneguts i populars són les anomenades llunes de sang, que van esglaiar els nostres avantpassats amb tota mena de mals auguris.

Una altra por molt estesa i antiga és la creença que el nostre satèl·lit fa tornar boig. Antigament es creia que no es podia dormir de cara a la lluna perquè els seus raigs eren nocius. Filòsofs com Aristòtil o Plini el Vell creien que el cervell era fet d’aigua i l’afectaven les fases lunars, i que la lluna plena provocava irracionalitat periòdica. Els afectats eren coneguts com a llunàtics, un terme que inicialment estava reservat per a l’epilèpsia. Diversos metges romans, com Quint Sammònic Serè, en el seu Liber medicinalis, atribuïa aquesta malaltia als efectes perniciosos de la lluna, i la qualificava de mal lunar. El terme també apareix a l’evangeli de sant Mateu, quan diu que Jesús guaria endimoniats, paralítics i llunàtics. Partint d’aquí, autors cristians com Orígenes o sant Isidre van considerar que l’epilèpsia era un tipus de possessió demoníaca que es despertava amb la lluna. El pas del llunàtic epilèptic al llunàtic boig es dona en el segle XVI, quan la lluna es feia servir per explicar determinats estats d’ànim com l’alienació mental o la melangia. El metge suís Paracels va establir la divisió dels afectats de malalties psíquiques entre llunàtics, insans i malenconiosos. Aquestes transformacions del caràcter per influència lunar també van provocar la creença en els canvis experimentats per persones exposades a la llum de la lluna, que incloïen mutacions en animals relacionats amb el nostre satèl·lit.

Com diu el refrany, “Lluna creixent, muda la gent”.

Bruixes i homes llop

Les persones transformades en animals podrien ser una versió extrema del llunàtic. Això ho corrobora el fet que les espècies assenyalades en aquesta mena de mutacions estan totes associades a la lluna, com les granotes i els gripaus, que sortien habitualment en les confessions de les acusades de bruixeria durant la caça de bruixes dels segles XVI i XVII. Aquests animals semblava que cantaven a la lluna, i es creia que eren l’aliment dels dimonis. De fet, la bruixeria europea era clarament lunar, i els seus rituals més celebrats coincidien amb la lluna plena, quan les bruixes acudien volant dalt de les seves escombres cap a l’aquelarre. A més de provocar tempestes, destruir collites i acabar amb els ramats dels seus veïns, la bruixa creia que podia convertir-se en un animal com una granota, un llop, un ratpenat o un gat. Aquest últim animal estava associat a les deesses Bastet, Artemisa i Diana, totes tres de signe lunar.

Les granotes i els gripaus no eren els únics animals que cantaven al nostre satèl·lit: els llops també semblava que ho feien quan udolaven a la lluna plena. I, en conseqüència, també ho feien els homes llop, un mite que segurament va néixer en etapes molt primitives de l’evolució humana, quan els xamans adoptaven la personalitat de determinats animals totèmics. A Europa hi havia licantrops, com podem trobar homes hiena i homes lleopard a l’Àfrica, o homes tigre a la Índia. La figura de l’home llop occidental ja apareix en el poema Les metamorfosis d’Ovidi, on s’explica la història del rei Licaó, que va transformar la seva pietat pels sacrificis als déus en canibalisme i va ser castigat pel déu Zeus, que el va convertir en llop, i als seus descendents a dur l’estigma de ser homes llop.

Els primers licantrops surten citats per Virgili a les Èglogues, i per Petroni en el Satiricó. Aquests monstres, mig humans mig bèsties, van passar al folklore europeu de l’Edat Mitjana, una època en què els bojos vagarejaven pel bosc i es deixaven créixer cabells i barba, cosa que generava les llegendes dels homes salvatges. Serà un cronista medieval, Gervasi de Tilbury, qui al segle XII parlarà de fantasmes i homes llop en el seu llibre Otia imperialia, en què diu que la transformació es produeix en presència de la lluna plena.

En les supersticions populars, una persona es podia convertir en una fera per culpa de la màgia negra, pel fet d’haver begut d’allà on havia begut un llop, per una mossegada d’un altre home llop o per dormir despullat a la llum de la lluna. Tot i que molts autors contemporanis relacionen les histories antigues d’homes llop amb casos d’assassins en sèrie, llavors encara desconeguts. Aquest seria el cas dels diversos judicis per licantropia contra els famosos loup-garous, que es van celebrar a Europa durant el segle XVI. Seria també el cas dels francesos Pierre Burgeot i Michel Verdun, els homes llop de Poligny, acusats d’assassinat en forma animal i executats. Poc després, un pagès de Pavia va ser detingut perquè els seus veïns van denunciar que l’havien vist transformat en llop. De la mateixa època són Jacques Roulet, l’home llop d’Angers, o la família Gandillon, els homes llop de Saint-Claude, de qui diu la llegenda que caminaven a quatre grapes i que havien devorat tant bestiar com éssers humans. Potser el cas més famós va ser el del pagès alemany Peter Stumpp, a qui van veure transformar-se en llop, i que va ser acusat de 60 assassinats en un sol dia, de violació i de canibalisme.

L’epidèmia va ser especialment intensa a Prússia i Lituània, on va ser descrita pel bisbe Olaus Magnus. Finalment, en el judici que es va seguir contra Jean Granier a Bordeus, el 1603, els jutges van canviar de criteri i van dictaminar que la licantropia només era un mite. No obstant, les supersticions associades a les transformacions en llop per efecte de la lluna encara van durar en regions mal comunicades del continent, com en el cas de l’assassí gallec Manuel Blanco Romasanta, a mitjans del segle XIX, que va fer servir les llegendes del lobisome per explicar els seus crims. Actualment l’home llop és vist com un malalt, potser de porfíria o d’hipertricosi. Fins i tot existeix l’anomenada licantropia clínica, una disfunció mental que porta els afectats a creure que s’estan transformant en un animal.

La lluna i els vampirs

Les metamorfosis provocades per la influència lunar tenen en els vampirs una figura cabdal, el mort vivent que surt de nit a alimentar-se, que es pot transformar en un ratpenat i és al·lèrgic al sol. La figura del vampir sembla universal i remota. A Mesopotàmia era anomenat utukku, i se’l feia responsable de portar la pesta. A Egipte, la deessa de la guerra, Sekhmet, s’alimentava de sang humana. Per a la religió jueva, aquest paper està reservat a Lilith, la primera dona d’Adam. A Grècia eren les làmies, que seduïen els viatgers per a beure-se’n la sang. I a Roma els larvae, difunts condemnats a atacar els vius com a càstig pels seus crims en vida. Aquestes llegendes es van enquistar per tot el món antic, sobretot a Grècia, els Balcans, l’Europa central i Rússia. En aquests territoris es va desfermar una gran epidèmia de vampirisme durant la primera meitat del segle XVIII, que va ser comentada per tot el continent.

Els primers casos es van produir a Sèrbia a partir del 1718, quan els habitants d’una sèrie de llogarrets van profanar les tombes dels seus veïns acabats d’enterrar, sospitant que havien tornat de la mort per a terroritzar-los i beure’s la seva sang. Si trobaven el cadàver en bones condicions, inflat o amb restes de sang, li posaven una pedra entre les dents, una estaca al cor per clavar-lo al terra, el decapitaven o directament el cremaven. L’epidèmia es va escampar per les regions alemanyes de Lusàcia i Silèsia, i per Hongria, Àustria, Bohèmia, Moràvia i Romania. Les autoritats de l’Imperi Austrohongarès van obrir diverses investigacions a càrrec de metges militars, que posteriorment van explicar les seves experiències a la premsa de l’època, i allò va popularitzar la figura del vampir per tot Europa. En aquells mateixos anys estaven en actiu els pares de la Il·lustració, que també van parlar de vampirs, com a l’ Encyclopédie, que els defineix com a presumptes dimonis que xuclen la sang dels vius, fruit de la superstició. Voltaire raonava que sempre apareixien en regions remotes, mai a París o a Londres. I en culpava el fanatisme religiós, per concloure que eren contes d’apareguts que havien influït persones sense formació, fins al punt de profanar les tombes dels seus propis familiars.

El gran moment per als vampirs va ser a el primera dècada del segle XIX, quan aquests éssers de la nit, que sortien del taüt amb l’arribada de la lluna, van passar a la cultura popular. Primer a través de poemes com Lenoire de Gottfried August Bürger, després amb la novel·la The vampir de John William Polidori, i més tard amb l’adaptació d’aquest últim al teatre a càrrec del gran Charles Nodier, que va estrenar el seu Le vampire a París el 1820, amb l’actor Emmanuel de la Villenie de protagonista. Quan aquest comediant va morir, el rector de la seva parròquia es va negar a enterrar-lo en terra sagrada, cosa que provocar aldarulls i la intervenció de la guàrdia, que va acompanyar el taüt fins al cementiri de Père-Lachaise. Després vindrien Bram Stoker, Béla Lugosi i la reconversió del vampir en una icona pop que traspua sensualitat i glamur, res a veure amb les descripcions clàssiques del personatge.

L’efecte Transsilvània

Es podria creure que totes aquestes creences han desaparegut en la moderna societat postindustrial. Tanmateix, en les eleccions presidencials dels Estats Units del 2000 es va arribar a suggerir que la lluna havia influït els votants a favor de George W. Bush. I va tornar a passar el 2016, quan Donald Trump va ser escollit en lluna plena. Potser la superstició amb més bona salut és la coneguda com efecte lunar o efecte Transsilvània, que consisteix a creure que les nits de pleniluni s’incrementa la taxa de crims i són més freqüents els suïcidis, els accidents de trànsit o les ferides de bala. Aquesta relació, mai demostrada per la ciència, també porta molta gent a defensar que, sota els efectes del nostre satèl·lit, augmenten els problemes d’insomni i de funambulisme, els atacs d’epilèpsia o les trobades sexuals. Fins i tot s’especula que, com creien els antics caldeus i els babilonis, són moments d’alta natalitat. I és que la Lluna, l’astre que lluu en la foscor de la nit, segueix alimentant la nostra imaginació amb pors i esperances màgiques. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat