Publicitat
Publicitat

Entrevista

“Cal analitzar els processos de visibilitat dels musulmans a l’espai públic europeu”

Entrevista amb Nilüfer Göle, professora turca de sociologia a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París

Entenent que l’espai públic és el lloc en el qual s’ha d’experimentar la vida social, i que abans que proclamar als quatre vents la seva condició neutral ha de mostrar les seves capacitats per promoure la familiaritat i la socialització amb l’altre, Nilüfer Göle (Ankara, Turquia, 1953) analitza les controvèrsies en les quals es veuen implicades les poblacions musulmanes europees. La seva és una mirada atenta als detalls ordinaris, a les pràctiques en la vida quotidiana, molt més substancials per entendre la creació d’identitats que els grans discursos i proclamacions. En relació al seu llibre Musulmans au quotidien. Une enquête européenne sur les controverses autour de l’islam (La Découverte, 2015), entrevistem Göle -directora d’estudis a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS), París- durant la seva visita recent a Barcelona.

En el capítol final del seu llibre planteja que la creixent visibilitat dels musulmans en l’escena europea ha provocat un augment de les controvèrsies vinculades a l’islam. ¿No hi havia cap altre camí per aconseguir el seu reconeixement social que no passés necessàriament per la controvèrsia?

És en la vida pública on es duu a terme el debat sobre els musulmans, la qual cosa implica necessàriament el sistema polític, el parlamentari, la societat civil, etc. He situat la meva anàlisi a l’espai públic perquè és el lloc de trobada entre els ciutadans, siguin musulmans o no, i en el qual comencem a prendre consciència de la seva visibilitat. Sempre que els musulmans busquen viure els preceptes de la seva religió (ja sigui l’ús del vel, el consum halal, l’oració...), ho fan mitjançant una sèrie d’actes que generen controvèrsies sobre la manera com aquests col·lectius viuen la seva fe. Moltes d’aquestes controvèrsies acaben adquirint una dimensió mediàtica o política. Però jo prefereixo analitzar-les des de la dimensió d’un espai públic concret i material, amb actors i persones. No és una qüestió d’idees sinó de maneres de viure la religió, ja que la religió no és simplement una cosa abstracta. Hi ha una tendència a parlar d’una religió com l’islam amb una I majúscula, suggerint com ha de ser reformada i modernitzada. Però es parla molt poc de com els musulmans a Europa viuen les seves pràctiques. El que he volgut és comprendre la vida ordinària dels musulmans a les ciutats europees, observant com intenten viure d’acord amb la seva religió. La seva fe s’acompanya d’una sèrie d’actes, individuals i col·lectius, que en el context europeu és evident que adquireixen una connotació diferent que en un context majoritàriament musulmà. He volgut demostrar que ja és possible trobar traços europeus en les pràctiques quotidianes dels musulmans, la qual cosa no significa que no apareguin noves controvèrsies, en el seu intent de voler fer-se compatibles amb les normes majoritàries de les societats europees.

Potser el problema no està en la pràctica, sinó en el rebuig social de les pràctiques musulmanes en una esfera pública que es presenta com a neutral.

Per a mi, l’espai públic és el lloc en el qual s’ha d’experimentar la vida social, com a lloc de vida i de retrobament. Per exemple, la construcció d’una mesquita ja no concerneix només els musulmans. Ja no es tracta de les sales d’oració que es van habilitar als anys 70 a les fàbriques franceses on treballaven els obrers musulmans de la primera generació. Allò no va generar cap tipus de visibilitat pública. Quan em refereixo a visibilitat ho plantejo en relació al que implica per al conjunt de la població. Així, ens trobarem amb gent implicada i amb gent preocupada; els primers seran els que assistiran a la mesquita i els segons seran els veïns que viuen al barri, que observen com s’obre una mesquita al costat de la seva església. Ens trobem, doncs, davant un nou subjecte en la vida pública que no només és objecte d’opinions, sinó que també s’expressa mitjançant unes formes determinades. L’arquitectura de la mesquita fa que l’islam prengui forma, com també en pren a través del vel de les dones musulmanes. Si, en l’anàlisi de les controvèrsies, prenem consciència prèvia de les formes que s’expressen, pot ser que ens ajudin a superar la confrontació. Perquè si pensem que es tracta d’una qüestió abstracta, d’oposició entre valors, i sense atendre els actes materials i concrets de les persones, contribuïm a neutralitzar el que hi ha d’humà en aquests contactes. I llavors queda en evidència que l’espai públic mai ha sigut neutre. ¿Quines capacitats mostren les nostres societats democràtiques per promoure la familiaritat i la socialització amb l’altre?

Precisament vostè cita Hannah Arendt quan destaca la valentia d’aquells que decideixen abandonar l’aixopluc del que és privat per manifestar públicament la seva singularitat. Aquest argument serviria per diferenciar la visibilitat com a efecte de la visibilització com a voluntat. El problema és que les societats europees no veuen amb bons ulls aquesta visibilitat, i encara menys si deriva cap a una voluntat activa de mostrar-se en públic.

Els populismes no inclusius relacionen l’espai públic amb la nacionalitat. L’espai públic és nostre, diuen. El que no entenen és que l’espai públic és molt més ampli que les fronteres nacionals. Tornant a Arendt, ella planteja que no es tracta tant que la condició de ciutadà et permeti accedir a l’espai públic, sinó que és quan un té el coratge de manifestar-se públicament quan es produeix un acte de ciutadania. En el fons, això és el que explica com els col·lectius LGTBI a Europa han tingut el coratge d’expressar la seva identitat a la plaça pública, sense haver d’amagar-se i sense perdre la seva dignitat. És un exemple de com una dimensió íntima i individual es converteix en una experiència col·lectiva, tot i ser conscients que això generaria una situació d’escàndol social. En el cas dels musulmans, és quan senten que pertanyen a aquesta societat quan adquireixen la confiança per manifestar el seu desig de disposar d’una mesquita, o de tenir uns serveis i productes halal. Busquen acomodar-se en la cultura del seu entorn, i això no és simplement una adaptació, sinó un moviment creatiu que busca fer compatibles dos ordres normatius. En definitiva, el que està en joc són les nostres capacitats interculturals per proposar noves maneres de viure junts.

Aquí també caldria citar el paper que juguen les emocions. Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, es va plantejar de nou aquest imperatiu de l’explícita condemna a la violència per part de les persones musulmanes, davant el dubte d’una suposada connivència amb els autors. Sembla que no vulguem acceptar que els musulmans també són víctimes d’aquesta bogeria terrorista, i per això no puguem passar units un dol compartit.

Em sembla molt important aquesta idea de voler compartir el dol, perquè de manera tràgica el retrobament d’Europa amb l’islam s’està fent també de manera molt dolorosa a través dels atemptats. I això s’està gravant en la memòria col·lectiva europea, i interfereix en la memòria de relacions molt més prolongades, com es van expressar a Espanya amb Al-Àndalus o als Balcans. Cada atemptat provoca una nova ferida. Hi ha molts musulmans que expressen la seva voluntat de pertinença ciutadana, però n’hi ha d’altres, pocs, que la rebutgen. Després de cada acció terrorista, les societats europees es conjuren per no caure en el parany dels terroristes i evitar relacionar els musulmans amb ells. Però no es poden evitar les expressions de dolor i ràbia. Aquesta bella imatge del pare que va perdre el seu fill i l’imam abraçats expressa un sentiment molt fort. Però segueix sent molt difícil mantenir una relació quan els uns i els altres es miren amb recel i desconfiança, fins al punt que per a la majoria de la població europea no serveixen de res els gestos de repulsa que expressin els musulmans.

Des del meu punt de vista crec que s’equivoquen alguns musulmans quan es lamenten que ells no han de respondre a aquests requeriments de condemna dels atemptats perquè no tenen res a veure amb els seus autors. Sens dubte tenen raó, però s’equivoquen en no voler aprofitar aquesta bona ocasió per expressar de nou la seva condició ciutadana. Un moviment com Not in my name va ser molt criticat, però jo el considero una acció important. Quan vaig fer recerca a la Gran Bretanya, alguns dels musulmans que vaig entrevistar van reconèixer que els musulmans no van saber reaccionar d’una manera positiva a la polèmica per la publicació de l’obra de Salman Rushdie Els versos satànics, el 1990. La clau va ser que no tenien una consciència clara en tant que comunitat, ja que, malgrat estar reclamant el dret a acollir-se a la legislació contra la blasfèmia, no van articular cap estratègia per millorar el seu reconeixement de ciutadania en la societat britànica. El moviment Not in my name està format per musulmans ordinaris, que no parlen en nom de cap tipus d’islam i que diuen explícitament que no se’ls pot convertir en ostatges dels actes d’altres persones que perverteixen la referència a l’islam.

Aquests actes de ciutadania activa dels musulmans són molt significatius. Un altre exemple són les jornades de portes obertes a les mesquites europees, o aquella cadena humana que van dur a terme musulmans el febrer del 2015 per protegir una sinagoga a Oslo. Es tracta d’actes performatius de ciutadania, que solen ser més efectius que les declaracions oficials de les organitzacions musulmanes. Se’m pot dir que només destaco actes trivials, però, certament, en l’àmbit social tot és trivial.

Vostè utilitza l’expressió ‘musulmans ordinaris’.

Es tracta d’una noció problemàtica que cal matisar, ja que per a alguns semblaria un oxímoron. Ens trobem en un context tan fortament marcat per la sobreexposició pública dels musulmans que sembla estrany referir-se a la seva condició ordinària. No intento distingir entre bon musulmà i mal musulmà. Són ordinaris en el sentit que aquests musulmans se situen en la vida quotidiana i aspiren a formar part de la ciutadania, però posant en primer terme la seva islamitat i la seva singularitat.

Parlar de musulmans ordinaris és donar visibilitat a tots aquests individus que solen ser subjectes implicats en aquestes controvèrsies, però als quals ningú els demana la seva opinió, i que, utilitzant una expressió sociològica, es troben en el procés de convertir-se en classe mitjana. Se’ls podria considerar com a incorporats en les societats europees, presents a les escoles franceses, italianes o catalanes, aprenent la llengua d’aquests països (que fins i tot dominen abans que les maternes) o treballant de manera estable en diferents sectors i professions. No es pot dir que hagin fracassat, ni que estiguin en més risc d’exclusió que altres ciutadans. Però, malgrat això, seguim considerant l’islam un problema. Aquests musulmans ordinaris protagonitzen una dinàmica social en creixement.

I aquests no representen l’excepció que confirma la regla, és a dir, no són només exemples aïllats d’individus ‘ben integrats’.

Cert, no són cap excepció, encara que no ho vulguem reconèixer. Els populistes nacionalistes segueixen repetint vells clixés com que els comerços halal han substituït les antigues drogueries, que els musulmans van més a resar que els cristians, que guanyen molts diners, etc. Hi ha un clar desfasament pel que fa a les noves generacions, que estan modificant les dinàmiques socials de les poblacions musulmanes europees.

¿Aquests musulmans mantenen la seva identitat per herència o per decisió pròpia?

L’emigració ha plantejat condicions molt difícils per a la transmissió de la religió. El pare ha perdut l’autoritat i tampoc hi ha un entorn social de suport. La cadena de continuïtat s’ha trencat. L’autoritat paterna ja no té el mateix estatut, les aspiracions dels fills són diferents de les dels seus pares i tenen més present la idea de la mobilitat social. Des dels anys vuitanta hem vist que el que es denominava islamisme o radicalització significava justament una tornada al passat sense passar per les autoritats religioses instituïdes. Això ha suposat una simplificació del coneixement teològic. Soc molt escèptica davant qualsevol iniciativa de fer taula rasaen l’aspecte doctrinal, entesa com una espècie de democratització del saber que fa creure que cada individu pot interpretar complexos arguments teològics, i que en moltes ocasions suposa el desenvolupament d’interpretacions literalistes i totalment descontextualitzades. Aquesta idea de desembarassar-se d’una banda de l’islam popular, el que és transmès per la família, i de l’altra del saber teològic de les autoritats religioses instituïdes facilita que apareguin persones que s’apropien de forma política i identitària de les referències religioses, la qual cosa empobreix la capacitat interpretativa del text.

Europeus de cultura musulmana o musulmans de cultura europea. Potser són dos enunciats similars. Sobre aquesta base, ¿quins haurien de ser els principals punts d’atenció per a les futures anàlisis?

Crec que el més evident serà analitzar els processos de visibilitat dels musulmans a l’espai públic europeu. Aquests processos s’emplaçaran en contextos nacionals però tenen una dimensió europea. D’alguna manera els musulmans es converteixen en un factor d’europeïtzació i generen noves qüestions de tipus teològic que anteriorment no es plantejaven. Per exemple, els musulmans comencen a interessar-se per comprendre altres formes religioses (com la idea de la Trinitat en el catolicisme, o descobrir que la circumcisió no només és una pràctica ritualitzada per als musulmans sinó també per als jueus), i això activa al mateix temps l’interès per la seva pròpia religió. Es pren consciència que hi ha pràctiques religioses similars i diferents i que es troben també en transformació en una societat secularitzada. Sens dubte, apareixeran noves controvèrsies que se situaran en l’àmbit vital, com per exemple les derivades de matrimonis amb cònjuges no musulmans, o les relacionades amb la gestió dels ritus funeraris, un evident terreny de transformació de pràctiques i identitats.

Jordi Moreras és professor del departament d’antropologia de la Universitat Rovira i Virgili. És autor de diverses monografies sobre les comunitats musulmanes a Catalunya. L’entrevista s’ha publicat originalment al número 27 de la revista La Maleta de Portbou, dels mesos de gener-febrer.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT