COMPANYS DE VIATGE

Cap a la pròpia veritat

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Entre les nombroses representacions de sant Agustí, la meva preferida és la que hi ha a la petita església de San Giorgio degli Schiavoni de Venècia, obra de Carpaccio. Sota la llum inclinada del capvespre, Agustí està absort en les seves cavil·lacions mentre des de terra un gosset blanc l’observa fixament. La pintura és un bon resum de la idea que ens podem forjar del personatge: una capacitat única per al vol mental que, afortunadament, es mitiga i s’humanitza a través del gust pel detall quotidià. A l’escola era el sant cristià que semblava menys distant, sigui per l’anècdota del nen que, galleda rere galleda, volia ficar tot el mar al forat que havia fet a la sorra, una cosa tan impossible com entendre el misteri de la Santíssima Trinitat; sigui perquè Agustí, segons se’ns deia, abans d’arribar a sant havia sigut un pecador assidu i un llibertí amant de la sensualitat i els plaers.

Això resultava atractiu. Després, a la universitat, em van fer estudiar La ciutat de Déu, un monument del pensament del qual ens arribaven algunes flamarades, i vaig llegir pel meu compte les Confessions perquè el recomanava l’autor d’unes altres confessions, Rousseau. Les Confessions d’Agustí d’Hipona em va semblar un llibre enlluernador i contagiós, tot i que en els anys universitaris jo anava en direcció contrària a l’autor, és a dir, abandonava el cristianisme i m’entusiasmava amb el paganisme. Era una obra elèctrica, amb un gran ritme narratiu, complexa en la seva senzillesa i d’una sinceritat aclaparadora.

No sé si és cert que és la primera obra autobiogràfica de la cultura occidental, perquè penso que en les antigues Grècia i Roma ja hi va haver molt d’escrit autobiogràfic, però resulta commovedor l’esforç d’Agustí per enfrontar-se no ja a la Veritat -com valoren els teòlegs- sinó a la pròpia veritat, en minúscules, una cosa que, per descomptat, és molt més difícil i fecunda. Encara que Les confessions només abasta la primera meitat de la vida d’Agustí, resulta fascinant veure com l’autor es posa a prova contínuament a ell mateix com a mitjà per trobar Déu. Una experimentació fructífera també per als que no esperen cap déu al final del camí.

Més continguts de

El + vist

El + comentat