L’any 1972 Richard Nixon va visitar la República Popular de la Xina. Hi ha una fotografia històrica de la trobada entre l’aleshores president dels Estats Units i Mao Zedong que té un detall que crida poderosament l’atenció. Els dos mandataris estan asseguts a les seves butaques. Al costat de Nixon també s’hi asseu Henry Kissinger. A terra, ben visibles, hi ha dues gibrelles blanques. Semblen el clàssic orinal. Són unes grans escopidores. Mao Zedong havia recuperat i impulsat una tradició ancestral al seu país, que considerava nociu empassar la saliva. Estava lligada a les teories del yin i el yang, segons les quals cal llençar la saliva sobrant que se t’acumula a la boca perquè així expulses males energies, toxines i elements malsans que, en cas d’empassar-se, perjudicarien la salut. És per aquest motiu que avui en dia, a la Xina, encara es veu tanta gent, homes i dones, escopir a terra, pel carrer i fins i tot en espais com el metro o els ascensors. Forma part d’unes falòrnies contra les quals, actualment, el govern xinès encara ha de lluitar. Fins i tot pels Jocs Olímpics de Pequín van imposar multes als ciutadans que escopissin a terra, hi ha rètols arreu que prohibeixen escopir i s’han arribat a repartir bossetes entre la ciutadania perquè, en cas de tenir una necessitat imperiosa d’escopir, no ho llencin a terra. A l’Índia, aquest costum tan estès va estar a punt de fer caure el pont de Howrah de Calcuta. L’acidesa de la saliva barrejada amb el gutka, una mena de tabac de mastegar, va malmetre l’estructura. El van haver de reforçar i posar-hi imatges de déus i deesses hindús per disminuir la incontinència dels esputs.

A Occident, el fastigós costum d’escopir pel carrer també es manté, essencialment entre els homes. Fa anys era normal trobar rètols en què s’especificava “ Prohibido escupir en el suelo ”. Probablement els westerns clàssics, on els cowboys més mascles escopien el tabac de mastegar, són els culpables de perpetuar aquest vici i que s’hagi associat aquest acte repulsiu a una mena d’empoderament simbòlic. Que, després de desenfundar la pistola, els grans herois del Far West escopissin per deixar clara l’amenaça ha calat en la societat més incívica. A qui més veiem deixar anar la flegma avui dia és als futbolistes. I el subtext és el mateix. Pot semblar una necessitat física fruit de l’esgotament, però és una nova farsa per protegir de la marranada els gladiadors del segle XXI. És una manera inconscient de marcar el territori. En el futbol femení no veiem les jugadores escopir sobre la gespa. Tampoc els jugadors de bàsquet, ni d’handbol, ni els tenistes, ni els ciclistes, ni els ballarins. Les raons higièniques i el sentit comú han impedit que en aquests contextos es perpetuï l’impuls. En canvi, hereus d’aquest costum, sí que hem vist escopir, des de la banda, els entrenadors més refinats, que no estan pas esgotats. El costum ha creat una falsa necessitat. Pel carrer no només encara veiem homes que escupen a terra, sinó que abans sentim l’arrossegament sorollós de fluids dins del coll. La gesta la practiquen, avui en dia, molts adolescents amb voluntat de fer-se els milhomes. Escopir és una invasió de l’espai públic fastigosa, una agressió a les persones del voltant, una imposició del patriarcat més ranci, una porcada que es transmet via visual i que el masclisme ha disfressat de necessitat corporal que s’ha de satisfer immediatament i públicament.