A l seient d’un vagó dels Ferrocarrils m’hi trobo dos fulls d’uns apunts de biologia. No és estrany en una línia que acaba a la Universitat Autònoma de Bellaterra. Semblen un resum per repassar abans de l’examen. Me’ls llegeixo. El que m’entreté no són les diferències entre les cèl·lules eucariotes i les procariotes, ni tampoc les peculiaritats de l’aparell de Golgi, sinó que el més intrigant són els dibuixets que la desapareguda propietària (m’aventuro a assignar-li gènere per la lletra) s’ha entretingut a fer als marges. Em refereixo a aquells gargots que pintem quan estem distrets i tenim un paper i un bolígraf a la mà. Aquelles sanefes que tracem mentre parlem per telèfon, o els ninots que dibuixem en una reunió, o les teranyines que teixim amb tinta mentre badem tot esperant la inspiració.

A l’angle superior esquerre d’un full hi ha una mena de serpentines, però la sinuosa línia contínua es converteix en discontínua fins que al final hi creix una gota d’aigua o una llàgrima. N’hi ha sis, que pengen a diferents nivells. Les formes desprenen una certa tristesa o melangia. Al marge, al mig del full, hi ha un rectangle amb petits quadradets a dins. I a sobre, com si fos un petit habitant de l’edifici al terrat, un ninot esquemàtic, d’aquells que semblen una icona masculina d’un lavabo d’homes. Al marge dret, amb una cal·ligrafia abarrocada, ha escrit Marc tres vegades. I cada nom, a sota, té unes aigües dibuixades, com si fossin petits bassals uns dins els altres. No puc evitar fer una mena de psicoanàlisi de pa sucat amb oli de la propietària del resum.

Recordo que fa anys, quan treballava a la ràdio, un dia a la setmana venia un tertulià que sempre entrava a l’estudi amb un foli doblegat per la meitat. Mentre discutia sobre qüestions d’actualitat, esbossava paraules i idees perquè no se li oblidessin quan li toqués intervenir, per replicar als companys de taula. Quan s’acabava la tertúlia marxava i deixava el full a la taula. El paper, més enllà de quatre paraules i algun nom propi, quedava ple de dibuixets sinistres. Sobretot, tenia tendència a pintar petits homenets, esquemàtics, que saltaven de finestres o parets. Es llançaven de cap i l’artista distret s’amoïnava per afegir-hi aquelles petites ratlletes que indicaven velocitat en la caiguda. També dibuixava unes formes geomètriques que semblaven cervells. Algú de l’equip sempre guardava el paper i a la reunió del migdia comentàvem tots junts l’obra gràfica del tertulià: valoràvem la seva evolució en el traç, advertíem un increment de la tragèdia en els temes, i vam acabar la temporada, entre riures, fent tesis doctorals sobre la relació entre els ninots, les formes geomètriques i les teranyines amb qüestions d’actualitat. No em vull ni imaginar, tal com està ara el panorama, què deu estar pintant l’home, que, per descomptat, continua fent de tertulià.

El grafòlegs, grafoterapeutes i psicòlegs coincideixen que no hi ha grans interpretacions psicoanalítiques a fer sobre el dibuix irreflexiu. Es veu que diu més de nosaltres la il·lustració premeditada. Però, en canvi, sempre m’ha semblat que en aquests gargots espontanis s’hi filtren missatges del nostre inconscient i no puc evitar, quan veig que algú dibuixa distret, jugar a treure’n conclusions atrevides. 