CARRETERES SECUNDÀRIES

El diluvi que ve

Produeix una impressió notòria, interessantíssima, situar-se en un segon pla davant de les fotografies i escoltar els comentaris dels visitants. -El pitjor és que ja ho sabem, però continuem igual, com si no passés res -diu una metge jubilada de Saragossa.

-¿Vol dir que anem de dret a la catàstrofe? -li pregunto.

-Això mateix, la catàstrofe definitiva.

-És com quan es va enfonsar el Titànic i l’orquestra seguia tocant. Quina inconsciència! -diu el marit.

-I quin egoisme. ¿Aquest és el món que volem deixar als nostres fills? -pregunta la dona.

A la fotografia es veu un paisatge plàcid, d’una bellesa colpidora, irreal, com si fos d’un temps aturat. Però el text que l’acompanya no té res d’irreal ni al·legòric.

“El bosc boreal -llegim- ha estat talat, els rius desviats, els ànecs salvatges i els caribús desapareixen, les taxes de càncer dels indis nadius s’han disparat”.

La fotografia està feta a Alberta, al Canadà, on es volen extreure de les terres bituminoses 170.000 milions de barrils de petroli.

-¿Vostè coneixia la història d’aquest riu? -pregunto a una mare jove, de Perpinyà, que mira una altra de les fotografies acompanyada de la seva filla, una nena d’uns set anys.

El riu és de l’estat de Minas Gerais, al Brasil. Es diu Rio Doce, però ara en diuen “riu mort”. La parla popular acostuma a ser d’una precisió i d’una saviesa indiscutibles: doce, en portuguès, vol dir dolç, però el Rio Doce s’ha convertit en una claveguera verinosa que de dolça no en té res.

La història és la següent: la presa de Fundao, que retenia 56,6 milions de metres cúbics de residus miners, va rebentar l’any 2015 i va asfixiar el riu i tots i tots els seus afluents. 101!

-Diumenge vam anar fins al mar amb el pare. Estava ple de plàstics. Quin fàstic -diu la nena.

La mare somriu.

La nena explica que a l’escola els ensenyen a reciclar.

La mare diu que a casa només mengen aliments de proximitat o amb garantia ecològica.

-Comprem ous del número 0 -diu la nena.

-Del 0?

Els 0 són de gallines lliures, els 1 i 2 de granja petita i els 3 industrials, que són una porqueria -fa una ganyota, satisfeta per l’explicació.

-I la roba? ¿També miren el que compren, d’on ve, qui l’ha fet? -pregunto a la mare.

La nena es mira les sabates. Unes llampants sandàlies amb llumets vermells.

-La roba encara no, serà el pas següent. No es pot fer tot de cop!

Em retrobo amb el matrimoni de Saragossa davant d’una foto d’una casa abandonada a Aniston, una casa de fusta, molt bonica, envoltada d’arbres, amb la típica bústia de correu postal a l’entrada d’un camí ple de males herbes.

Aquí, el text és demolidor. La indústria Monsanto va enverinar la població durant dècades amb residus de PCB. Càncers, malformacions congènites, diabetis precoç... D’aquesta història, recordo haver llegit en un diari que als nens d’Aniston els agradava anar a jugar al riu perquè l’aigua tenia un color blavós, espectral, fantasiós, i a la nit desprenia vapors màgics. Penso que és una bona metàfora del mal de què morirem. Mastegant la poma vermella, llampant, de la Blancaneus, abduïts per les aparences, ignorants de la substància, amb una mandra absoluta per a l’art de l’observació, que és el fonament del criteri propi.

-Veig que segueixen castigant-se -els dic al matrimoni de Saragossa.

-És horrorós! -responen amb una sola veu.

-Potser ens en podríem anar a fer el vermut, ¿no els sembla?

Però seguim avançant, foto a foto, el cap cada vegada més acotat, més a prop de terra, l’expressió de derrota més ombrívola: l’exposició es titula Contaminació. Després de nosaltres, el diluvi. Un nom que no deu haver demanat massa esforços per decidir-lo. Són les fotos del viatge que el fotògraf Samuel Bollendorff ha fet a diversos llocs del món que han estat destruïts, contaminats, per l’acció humana; llocs de mort, de malalties. Com els que acabem de citar, i també Fukushima, Dzerjinsk, la capital de la indústria armamentista russa, els cementiris de residus de Nàpols creats per la màfia, l’illa de plàstics al mig del mar... la cosa sinistra, el fet completament aterridor, és que tots aquests llocs són producte de l’acció humana.

-Però no està a l’agenda política, no ho volem corregir -diu la metge de Saragossa- ¿Ha vist, a França, què ha passat amb el ministre d’Ecologia?

El seu marit pregunta què en penso de les fotos d’Andrea Bruce que s’exposen també aquí, a Perpinyà, en aquesta nova edició -la trentena- de Visa pour l’Image.

Les fotos de què parla el senyor de Saragossa documenten com 950 milions de persones defequen a la intempèrie, sense clavegueres ni latrines. I com contaminen els barris miserables on viuen, sobretot a l’Índia. Trobo molt remarcable el fet que Andrea Bruce sigui una fotògrafa de guerra. Una bona manera de dir-nos que darrere de la guerra, el gran moment violent de l’ésser humà, hi ha sempre allò que no volem veure. Però potser l’Andrea -no en tinc ni idea- només ha buscat una nova mirada, els incontrolats detritus humans, donada la indiferència col·lectiva que produeixen les guerres actuals.

Més continguts de

El + vist

El + comentat