Reportatge

Dones: El delicte d’avortar

Teodora Vásquez ha passat 10 anys complint condemna per un avortament espontani en una presó del Salvador i després de recuperar la llibertat lluita perquè la seva història no es repeteixi

Teodora Vásquez, durant l'entrevista en un hotel de Barcelona / MANOLO GARCÍA

A Teodora Vásquez ningú li hauria retret que es quedés a casa però no li va passar mai pel cap oblidar “les 24 companyes que es quedaven a dins” quan el 15 de febrer del 2018 va sortir de la presó salvadorenca d’Ilopango. Deu anys i set mesos abans, aquesta dona menuda i enèrgica havia fet el camí a la inversa condemnada per l’“homicidi” de la seva filla.

La seva “història”, diu, comença el 13 de juliol del 2007. Vásquez tenia 23 anys, un fill de poc més de tres, una nena en camí i intentava guanyar-se la vida treballant en el menjador d’una escola de la capital del Salvador. Vivia allà i des d’allà va trucar a emergències fins a set cops quan va començar a tenir uns forts dolors a l’esquena que ràpidament va atribuir al part. Estava de nou mesos, així que va suposar que estava parint.

El nadó va néixer allà mateix, sense cap assistència perquè quan la policia va arribar es va trobar la mare semiinconscient al costat del cosset inert. “Em vaig despertar i la nena ja era morta; o va néixer morta o va morir poc després”, explica la Teodora. Sense cap atenció mèdica, els agents la van “carregar com un sac” en una pickup, emmanillada i amb una cama lligada en alt, i sense que els importés ni la pluja ni el dèbil estat físic i mental en què estava. I la van tancar en uns calabossos amb “rates i cucs”. Va ser allà fins que van donar l’ordre de traslladar-la a un hospital “perquè no morís dessagnada”. La sentència va ser demolidora: 30 anys de presó, malgrat que dos forenses van assegurar que el nadó no presentava cap lesió que encaixés amb una mort violenta. La Teodora sosté que va patir un avortament espontani i relata un judici ple d’irregularitats en què per falta de diners no va poder ni pagar-se l’assistència legal que la defensés d’una de les lleis contra l’avortament més dures del món. El Salvador castiga tots els supòsits i qualsevol dona que perdi la criatura que espera pot acabar entre reixes.

La discriminació social

L’avortament, la detenció, el judici, la condemna i la presó. Massa dolor i drama per poder patir “el doble dol”, el de perdre una “filla desitjada i estimada” i el de perdre la llibertat i el contacte amb la seva família, que durant tot el procés sempre li ha donat suport. Però, lluny d’enfonsar-se, l’ingrés a Ilopango la va fer forta i militant contra la “discriminació” que pateixen les dones pobres del Salvador com ella. “Tot i la dificultat del moment, vaig tenir sempre el convenciment que jo entrava a la presó però que no deixaria que la presó entrés en mi”, afirma. Fins llavors Vásquez no s’havia plantejat la problemàtica d’una llei tan restrictiva perquè senzillament “mai” s’havia plantejat avortar. “Em sentia lliure, no vaig pensar mai com podien patir les dones”, rememora.

La presó d’Ilopango és un lloc inhòspit, on la massificació ha deixat les cel·les petites i brutes i ha convertit un simple matalàs o un espai a terra en un autèntic luxe i privilegi. Encara és més hostil per a una “matanens”, el qualificatiu que va rebre Vásquez segons el codi carcerari de recluses i funcionàries. “Malgrat que havia d’afrontar gairebé una cadena perpètua, vaig voler treure l’essència i les coses bones de la presó”, diu. En els 10 anys que va estar tancada no es va perdre ni un taller ni un curset i fins i tot es va treure el graduat de secundària.

En entrar a la presó, Vásquez creia que el seu era un cas únic, però s’equivocava: “Érem 17, vam fer un grup que ens dèiem Las 17, però com que ara ja en som 24, ens diem Las 17+”, explica utilitzant la primera persona del plural. “Parlo de nosaltres perquè, tot i que sé que soc lliure, no em sento completa si n’hi ha d’altres com jo”, insisteix, mentre anomena les seves companyes. “A la Guadalupe, condemnada a 30 anys, li van aprovar l’indult el 2014, la María Teresa viu exiliada a Suècia perquè després d’alliberar-la la fiscalia volia tornar-la a empresonar...”, enumera. La seva sort va començar a canviar a finals del 2017. Amnistia Internacional havia aconseguit recollir 250.000 signatures per exigir la seva llibertat i l’ONU estava pressionant perquè es revisessin els casos de les dones castigades amb condemnes llargues. En un primer moment, però, el jutge va ratificar la condemna a 30 anys però dos mesos després un tribunal la deixava en llibertat, en un procés tan ràpid que no li van permetre tornar a la cel·la ni per acomiadar-se de les seves companyes. És lliure però en el seu expedient hi continua constant el delicte d’homicidi perquè la sentència no ha quedat anul·lada ni ha rebut l’indult.

Mossegar-se la llengua 

A la sortida de la presó, l’esperaven familiars, amics i activistes, però en aquell dia “tan feliç” no va poder evitar que s’hi presentés el viceministre de Seguretat, Raúl Antonio López, que, davant de la seva sorpresa, proclamava que entregava “una nova Teodora a la societat”, en altres paraules: una delinqüent rehabilitada i formada. “I feminista i la veu de les que no poden parlar”, afegeix Vásquez, que recentment ha passat per Barcelona en una gira europea convidada per Huacal i Cooperacció, dues ONG catalanes en solidaritat amb el Salvador.

Julio Monge coneix bé Ilopango perquè hi entra cada divendres com a educador de l’organització laica Tiempos Nuevos Teatro (TNT) per treballar amb les recluses a través de les arts escèniques i l’art. Allà va conèixer Vásquez, de qui no té cap dubte que és una “líder nata” que es va superar davant de les agressions físiques i insults fins a convertir-se en una referent per a moltes de les seves companyes. Entre les participants hi havia moltes de Las 17+, que tenen en comú que són “pobres, provinents de zones rurals i sense formació acadèmica”, com era Vásquez quan va entrar-hi, subratlla aquest basc que porta més de mitja vida en aquest país centreamericà. “Les dones riques i les que s’ho poden permetre també avorten però ho fan fora, a Miami”, destaca. Teodora Vásquez lliure vol estudiar dret per ajudar altres dones i buscar auditoris on continuar parlant de les seves companyes perquè, afirma, “seria inhumà oblidar-les”. Als 34 anys, assegura que no entra en els seus plans repetir maternitat, abocada a criar el seu fill de 15. “M’entén i sempre em diu: « Mamá, dele con todo»”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat