KNOCKOUT

Et menjaria

"Si la bellesa del nadó ens incapacités, es moriria de fam i no s’hauria perpetuat l’espècie"

U n estudi científic recent de la Universitat de Califòrnia ha trobat una explicació al motiu pel qual davant d’un cadell o d’un bebè experimentem el que s’anomena una cute agression. Una cute agression vindria a ser una agressió bufona. El nom és estrany però si sou éssers empàtics i sensibles segur que l’heu experimentada. Una cute agression és aquella reacció que ens fa prémer les mandíbules, obrir les mans amb certa tensió i, sense separar les dents, mirar la carona d’un nadó o d’un cadellet i dir: “Et menjaria!” És aquella mena de fervor que contenim, una mena de devoció gairebé irresistible, on frenem el desig de prémer o mossegar aquella coseta tan bonica que ens observa amb ulls rodons perquè no volem fer-li mal.

El concepte cute agression es va inventar el 2013 en un altre estudi psicològic, quan s’investigava quins trets físics provocaven aquesta reacció. No van ser els primers. Un etòleg austríac, Konrad Lorenz, ja ho havia investigat en les estones lliures que li deixaven els seus experiments amb els nazis en els camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. Lorenz va establir els patrons que ens portaven a pensar que un ésser era bufó. Cap gros respecte al cos, molt rodó, un front ample, ulls enormes en proporció a la resta de trets facials i situats per sota de la línia mitjana de la cara, galtes prominents i cos arrodonit i tovet.

Amb els anys, diversos estudis psicològics han aprofundit fins a l’avorriment en aquesta àrea. Hi ha treballs que han intentat explicar les raons per les quals trobem molt bufons els bebès que porten ulleres. La raó, seguint els estudis del psicòleg austríac, és força senzilla. Les ulleres incrementen la percepció de la mida dels ulls del nadó, de tal manera que el percebem com un ésser encara més entendridor.

Aquests són els trets físics que provoquen la cute agression, l’agressió bufona. Però l’estudi de la Universitat de Califòrnia vol anar més enllà i es planteja l’origen de la reacció universal. Per què si veiem un peluix d’una petita foca blanca experimentem el desig d’abraçar-la fort fins al punt que si fos de veritat li podríem fer mal? Per què hem mirat els nostres nadons o nens petits i en un atac d’amor els hi hem posat les mans a les galtones, hem fet força amb els queixals i els hi hem dit: “Et menjaria!”? D’on prové aquesta mena de pulsió emocional plena d’afecte que refrenem per lògica i instint? Quina explicació té aquesta mena de guspira de fantasia de violència que de seguida temperem?

Els psicòlegs de la Universitat de Califòrnia han assegurat que tot es deu a raons ancestrals. És una reacció per la qual fem explotar la bombolla d’adoració que ens permet oferir ajuda i tenir cura de l’ésser indefens admirat. Consideren que si la bellesa del nadó ens incapacités, es moriria de fam i no s’hauria perpetuat l’espècie. Les cute agressions serien un mecanisme cerebral que evita que quedem aclaparats. Ho han descobert posant elèctrodes al cap de voluntaris que havien d’observar fotos de diversos cadells i nadons molt bufons barrejats entre imatges d’éssers menys agraciats. Van trobar una correlació mesurable entre l’impuls de la cute agression i l’activació del centre de recompenses del cervell, associada a la motivació i al plaer. Resumint: són respostes emocionals fortes que garanteixen l’impuls de cuidar. Si bé el raonament científic resulta una mica dispers i decebedor, el cert és que cap explicació compensa l’instant de joia de l’experiència. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat